A Catalunya, des de l'any 1984 fins al 1997, el nombre anual de malalts que han iniciat tractament substitutiu renal ha augmentat de manera considerable. Quan s'estudia l'evolució d'aquest tractament segons el tipus de tècnica emprat, s'observa que en els darrers anys ha anat disminuint el percentatge de malalts tractats amb diàlisi assistida i que ha augmentat el de malalts amb un trasplantament renal funcionant.

Tot i les importants millores en la tècnica de la diàlisi des que es va començar a generalitzar cap als anys seixanta, no hi ha dubte que el tractament d'elecció de la majoria dels malalts amb insuficiència renal crònica és el trasplantament. Diversos estudis evidencien que els malalts que han rebut un trasplantament renal tenen una major autonomia i una millor qualitat de vida, en general, que els que només reben tractament dialític. En els darrers anys s'ha produït un important increment en la taxa anual de trasplantament renal, i s'ha passat de 43,8 trasplantaments per milió de població (pmp) (261 trasplantaments) l'any 1984 a 56,4 pmp (342 trasplantaments) el 1997.

També han canviat les característiques del donant i les del receptor. D'una banda, la disminució d'òrgans procedents de donants joves ha fet que augmenti la utilització d'òrgans de donants d'edat més avançada, i de l'altra, el progressiu envelliment de la població s'ha traduït en un augment de l'edat del receptor. Malgrat tot, els resultats quant a supervivència i qualitat de vida s'han mantingut i, fins i tot, han millorat.

La taxa de donants d'òrgans a Catalunya l'any 1997 va ser de 39 donants per milió de població, una de les més elevades en comparació amb d'altres països del nostre entorn (la taxa mitjana europea se situa al voltant dels 20 pmp). Per aquest motiu, el trasplantament renal ha esdevingut una alternativa terapèutica de la qual es poden beneficiar un gran nombre de malalts. Més de la meitat dels malalts més joves (menors de 65 anys) tenen un trasplantament funcionant. Però no és només en aquest grup de malalts on s'observa un augment del nombre de trasplantaments sinó també cada vegada més en malalts d'edat avançada; atès que el grup de malalts en tractament substitutiu renal de 65 anys i més amb un trasplantament funcionant ha augmentat significativament en els darrers anys.

Des que es va portar a terme el primer trasplantament renal a Catalunya l'any 1965, les millores en les tècniques quirúrgiques i els avenços en el camp dels fàrmacs immunosupressors han estat en gran mesura els condicionants de l'èxit d'aquest procediment. A més de la ciclosporina, que va tenir un paper molt important en els trasplantaments a partir de l'any 1980, actualment disposem de nous fàrmacs igualment efectius que s'han introduït durant la dècada dels anys noranta.

També s'han observat canvis amb relació al tipus de trasplantament. Quan es va començar a practicar de manera més generalitzada aquesta procediment, a Catalunya es practicaven més trasplantaments renals de donant viu que en l'actualitat. Com a conseqüència de l'augment del nombre de malalts susceptibles de rebre aquest tractament, el nombre de trasplantaments de donant cadàver ha sofert un increment molt important. Una altra modalitat de trasplantament que es practica amb més freqüència ara que fa uns anys és el simultani, sobretot de ronyó i pàncrees en malalts amb diabetis tipus I i, amb un nombre encara reduït, de ronyó i fetge.