14 de juliol de 2006
L’IAS comença dilluns els enderrocs de l’Edifici
La República

El consell d’administració ha adjudicat les obres del nou centre sociosanitari

Els enderrocs de La República del Parc Hospitalari Martí i Julià (Salt), edifici de pisos que feia funcions d’unitat d’hospitalització de la població psicogeriàtrica, i que serà substituït per un nou centre sociosanitari, començaran el dilluns 17 i duraran fins el 20 d’agost. L’IAS va tancar definitivament la històrica construcció del 1933 el 14 de juny, amb el trasllat dels últims 85 usuaris que encara hi vivien. Aquests pacients, que s’han reubicat a diferents edificis del Parc Martí i Julià (Serveis Assistencials de Llarg Tractament i la Mancomunitat), formen part d’una població de 134 persones de més de 65 anys amb patologia psiquiàtrica que, per diferents motius, no poden retornar a la comunitat i que en un futur seran atesos al nou centre sociosanitari. La doctora Mercè González, cap de psicogeriatria de l’IAS, ha destacat el canvi “tant beneficiós” que aquest fet suposarà per als usuaris i ha posat de manifest la satisfacció de tots els professionals pel nou dispositiu.

El Consell d’Administració de l’Institut d’Assistència Sanitària va adjudicar el passat 4 de juliol a l’empresa Vías y Contrucciones SA les obres del nou sociosanitari. El centre, un projecte arquitectònic de l’equip Brullet i Pineda, serà un equipament psicogeriàtric amb una capacitat de 120 llits sociosanitaris, distribuïts en 3 unitats d’hospitalització de 40 llits cadascuna: unitat geriàtrica de mitja i llarga estada, unitat psicogeriàtrica i unitat psicogeriàtrica de demències. L’edifici també acollirà 2 hospitals de dia, amb un total de 50 places i una unitat de diagnòstic i valoració geriàtrica i de demències, així com els serveis comuns.

L’edifici s’aixecarà sobre una superfície de 7.214 m2 i estarà dotat de les tecnologies més avançades. El nou centre, última obra d’envergadura projectada dins el parc, compta amb un inversió prevista de 13 milions d’euros, inclosos els equipaments. La construcció començarà el segon semestre d’aquest any.

La República: apunt històric

L’Edifici La República fou l’únic projecte, entre tots els que es projectaran sobre el Manicomi de Salt per la Generalitat de Catalunya, que es tirà endavant durant l’època republicana. Durant aquest període el manicomi es redenominarà Sanatori Martí i Julià en memòria de l’insigne alienista que va redactar durant l’època de la Mancomunitat les normes que iniciarien la transformació d’aquest espai i que, a partir del 1997, ha donat nom a l’actual Parc Hospitalari. Es tractava d’un pavelló de 131 llits (conegut com “els pisos”, ja que era l’únic pavelló amb més d’una planta). El projecte defensava la separació entre malalts aguts i crònics i pretenia centralitzar als segons en la nova construcció. En aquell moment l’edifici responia a l’exigències terapèutiques de l’època i va ser considerat model a imitar en la construcció de nous manicomis. S’escollí una estructura de pisos per motius econòmics. Es van ignorar consideracions que fomentaven el contacte del malalt amb l’exterior i la seva necessitat sortir a l’aire lliure, evitant d’alguna manera el sorgiment de la psicosi institucional. Malgrat aquesta ignorància la nova construcció era funcional i moderna, amb bona orientació de les dependències, ventilació, calefacció central, electricitat encastada a la paret, wàters amb descàrrega automàtica, lavabos individuals, dos menjadors i sala d’estar i treballar per cada 36 habitacions. A l’edifici s’hi va instal·lar el primer telèfon del Sanatori.

A més d’aquesta gran construcció, durant l’etapa de la Generalitat es dugué a terme el condicionament dels vells pavellons existents, intentant minvar d’alguna manera la greu situació d’amuntegament i manca de recursos en què es trobava Salt (una constant en la història del Manicomi), així com també la dotació de personal professional (infermers i infermeres que substituïssin els religiosos). L’esclat de la guerra i la llarga postguerra van retornar el sanatori a situacions de principis de segle amb mancances de tot tipus i incomunicació total amb l’exterior. El sanatori tornà a ser “Manicomio Provincial”, i les religioses varen tornar a ser les responsables directes de la cura dels malalts. S’obre l’etapa més dura de l’institució que va arribar a tenir als anys 60 fins a 900 ingressats; el centre esdevindrà un asil de malalts crònics. “Sortosament —diu la doctora Mercè González— avui aquests més de cent anys ja són història”.

Tancar i tornar als Apunts