n mercat en què no hi ha poder de compra és difícilment gestionable i sostenible financerament. Si mirem el mercat hospitalari, atès que el preu de compra és el preu de venda del laboratori (PVL) i que aquest té consideració de preu màxim, els centres hospitalaris poden gestionar la compra i generar eficiència dins de la institució i dins del sistema sanitari. Aquesta gestió de compra per part dels hospitals suposa que, malgrat la fixació d’un preu per a cada medicament, aquest és un preu màxim, això possibilita una cosa que és bàsica i fonamental en qualsevol mercat: la capacitat de negociació de costos unitaris de compra en base a volums i condicions de pagament. Això no és així en l’atenció primària, on el preu que paga l’administració sanitària és el PVP, format pel preu de venda de laboratori (PVL) més els marges de distribució majorista i de l’oficina de farmàcia que és fix.

En aquest sentit, doncs, més que intentar abundar en un model rígid de preu fix centralitzat, que difícilment podrà donar resposta a les necessitats futures i a la sostenibilitat financera del sector, es podria apostar per un model de descentralització basat en el reforçament de les polítiques de compra locals, optant per un preu centralitzat però màxim. Un model de PVP màxim podria garantir millor la competitivitat del sector farmacèutic, conservant la decisió centralitzada del preu, però orientant la sostenibilitat cap a la competència de mercat i fent pivotar aquesta no només en una única decisió estatal, sinó en el conjunt de decisions autonòmiques i locals. La proposta seria considerar el PVP com a preu màxim, separant el concepte “preu” (regulador) del concepte “cost unitari” (comprador).

Aquesta possibilitat de gestionar de forma descentralitzada la compra de medicaments no necessàriament ha de veure’s com una “fragmentació de mercat” en termes negatius, sinó com una oportunitat per augmentar la competitivitat del sector farmacèutic i millorar l’eficiència del sector públic. No és el mateix una decisió de reducció de preus a tot el territori de l’Estat (com s’ha anat produint en els darrers anys i sembla que es continuarà produint com a mecanisme regulador de la despesa via oferta), que tenir uns resultats més bons o més dolents en diferents mercats segons la negociació en cada un d’ells.

D’altra banda, un model basat en l’establiment d’un PVP màxim i en la potenciació de les polítiques de compra descentralitzades en les comunitats autònomes podria ser un model que, a més de potenciar la competitivitat industrial i facilitar la sostenibilitat financera pública i empresarial, estimularia acords de corresponsabilitat entre les comunitats autònomes i el sector farmacèutic, així com la introducció de conceptes de resultats de salut, a la vegada que permetria abordar de forma diferent els aspectes relacionats amb les bonificacions entre els agents de la cadena o els problemes relacionats amb les importacions paral·leles de medicaments.



Antoni Gilabert i Perramon
Cap de la Divisió d’Atenció Farmacèutica
i Prestacions Complementàries
Servei Català de la Salut

Desembre 2004



IMPRIMIR