| |
Trasplantament pancreàtic
A diferència d'altres trasplantaments d'òrgans, el de
pàncrees no té la consideració de trasplantament
d'un òrgan vital (com el de cor o el de fetge) ja que les indicacions
del tractament se centren en els pacients diabètics i aquests
malalts poden viure amb l'administració d'insulina.
Això no obstant, en els casos en que està indicat, el
trasplantament pancreàtic millora la supervivència del
malalt, aconsegueix el control de sucre a la sang sense necessitat
d'administrar insulina, millora notablement la seva qualitat de vida
i evita determinades complicacions de la diabetis.
Com que una complicació freqüent de la diabetis és
la insuficiència renal crònica, generalment el trasplantament
pancreàtic es fa simultàniament amb el de ronyó.
El trasplantament pancreàtic aïllat es practica en casos
molt seleccionats de malalts que han d'ingressar amb gran freqüència
a l'hospital per descompensacions de la diabetis o amb determinades
complicacions molt difícils de controlar.
Actualment, s'està treballant en el trasplantament d'illots
pancreàtics en malalts diabètics que encara no han desenvolupat
complicacions cròniques, però aquesta tècnica
encara es troba en fase d'avaluació.
A Catalunya es fan al voltant de 20 trasplantaments pancreàtics
cada any.
Funcions del pàncrees
· El pàncrees és l'òrgan que secreta la
insulina mitjançant unes cèl·lules situades als
illots pancreàtics.
· La insulina facilita l'entrada de glucosa (sucre)
a les cèl·lules, per a les quals és la principal
font d'energia.
Causes de la malaltia diabètica
La diabetis mellitus tipus I, o diabetis insulinodependent, és
una malaltia d'origen autoimmune (intolerància als teixits
propis) que ocasiona la destrucció de les cèl·lules
secretores d'insulina i produeix una dependència absoluta del
tractament amb insulina injectada.
Està causada per factors genètics i ambientals no gaire
ben coneguts. Apareix normalment en la infància o la joventut,
per la qual cosa també s'anomena diabetis juvenil.
La diabetis mellitus tipus II és atribuïda a factors genètics
o ambientals (dieta inadequada i obesitat) que modifiquen la funció
de les cèl·lules pancreàtiques (deficiència
relativa en la secreció d'insulina) o la capacitat d'utilització
de la glucosa (resistència a la insulina).
Els malalts no són necessàriament dependents de la insulina
i poden controlar la malaltia amb dieta i/o antidiabètics orals.
Normalment apareix en l'edat adulta (diabetis de l'adult) i, malgrat
que pot donar lloc a l'aparició de complicacions secundàries
a la malaltia, donada l'edat en què aquestes es presenten,
els malalts no són candidats a un trasplantament de pàncrees
.
Mesures de prevenció
Tot i que la diabetis es pot tractar amb insulina o amb un trasplantament,
el millor és que aquesta situació no arribi a donar-se.
Hi ha una sèrie de mesures de prevenció que, en determinats
casos, poden contribuir a evitar, o si més no retardar, l'aparició
de la malaltia:
· Atesa la naturalesa de les causes de la diabetis
mellitus tipus I, és difícil establir mesures preventives,
però per tal de retardar al màxim l'aparició
de complicacions és fonamental el control estricte del nivell
de sucre a la sang i evitar augments o disminucions que puguin conduir
a una descompensació. D'altra banda, l'adopció d'un
estil de vida saludable (exercici regular i dieta equilibrada) contribueix
notablement a la millora de la qualitat de vida d'aquests malalts.
· Pel que fa a la diabetis mellitus tipus II, les principals
mesures preventives per evitar-ne l'aparició són: dieta
equilibrada, exercici regular i control del pes en els casos amb tendència
a l'obesitat.
|
|
GLOSSARI
IMPRIMIR
TORNAR
