Resposta dels autors (20/11/07)
Apreciada senyora,
Li agraim el seu comentari al nostre article i el seu interès a participar en el debat obert.
Respecte a la seva opinió respecte al fet que l'augment del diagnòstic d'aquesta complexa síndrome al nostre medi és deguda en una millora de la detecció volem esposar que estem d'acord que l'establiment de criteris diagnòstics validats ha permès una millora en la classificació d'aquest tipus de trastorn. Això no obstant, la nostra pràctica clínica ens ha portat a detectar també que un important nombre de nens derivats als sistemes de salut amb l'etiqueta de TDAH, en ser avaluats rigorosament no compleixen els criteris clínics establerts internacionalment, i sovint són medicats sense una justificació científica. Més enllà d'aquest element, el que ens sembla més transcendent és que malgrat tots els experts coincideixen a recomanar la necessitat d'una atenció integral: psicològica, familiar, pedagògica i farmacològica, la realitat és que, tot sovint l'única atenció que s'ofereix, tal i com vostè comenta, és la medicamentosa. Era la intenció d'aquest article dins d'un butlletí adreçat a la comunitat, assenyalar aquests riscos ja que entenem que és aquest abordatge integral el que és més eficient en tots els sentits en aquest trastorn i molts d'altres de similars característiques. L'encoratgem a continuar treballant per la millora de l'atenció en aquest camp i li oferim la nostra col·laboració per continuar avançant en la millora de l'atenció a la salut mental de la nostra població.
Atentament.
David Clusa i Gironella , psiquiatre. Hospital Sant Pere Claver, Barcelona.
Ferran Cachadiña, pediatre. Mútua de Terrassa
|
Comentari del lector (6/11/07)
Apreciats Senyors,
He tingut coneixement de l'edició de la revista electrònica de la Regió Sanitària de Barcelona, E-Farma, que informa de temes relacionats amb els medicaments i la participació dels professionals sanitaris sobre la gestió i farmacoteràpia, amb la intenció d'un ús més racional dels recursos sanitaris disponibles, acció molt lloable, considerant les mancances actuals per poder arribar a tota la població.
Al seu primer número es parla del trastorn per dèficit d'atenció o TDAH, i l‘augment de l'ús de medicació en relació amb un major diagnòstic. Com a presidenta de Fundació Adana, dedicada al TDAH, els agraeixo que surti aquest tema tan important al primer numero de la seva revista. També els agraeixo que els autors, el psiquiatra David Clusa i el pediatre Ferran Cachadiña, comentin que és important no només donar medicació com a únic tractament, fet amb el que estem totalment d'acord.
Però, per altra banda, creiem que l'augment de diagnòstic no es produeix per una “epidèmia americana”, sinó per una millor informació que permet la detecció i el diagnòstic de forma més acurada, tal com està passant amb altres dificultats de l'aprenentatge. Les associacions de pares d'arreu d'Europa així ho constaten, encara que troben que hi ha moltes mancances com és la formació a pares i a professionals de l'educació, fet que ha motivat la creació d'una entitat, ADHD-Europe, que reuneix les associacions nacionals de 28 països europeus, amb un grup de més de 120.00 famílies, per tal de fer arribar les seves demandes a la Unió Europea.
Si l'experiència dels pares y els professionals que els envolten té algún valor, si la demanda social i educativa és constant, hem de pensar que el TDAH és una realitat, amb unes necessitats no sols farmacològiques, però que també necessita de la medicació per poder aprofitar-les. És cert que ha augmentat el consum de metilfenidat, però també hem de pensar que fa uns anys es medicava a un 0'001% del a població infantil, dada molt per sota de la prevalença del trastorn.
Com a pares de nens amb TDAH, i d'altres que no pateixen aquesta patologia, coneixem de primera mà les realitats del trastorn; els problemes que provoca en aquell nen o nena, i encara que ens agradaria pensar com els autors de considerar-lo com un missatge apocalíptic sense veritat científica, el dia a dia ens demostra que la millor manera d'ajudar és aplicar un tractament que inclogui la formació a pares i educadors, el tractament psicològic pel nen o nena, i la medicació si el professional creu que es necessària.
Sense voler-los molestar més, resto a la seva disposició per qualsevol tema que els sigui d'interès.
Isabel Rubió, Presidenta de la Fundació Adana |
IMPRIMIR 