Missatge 23. El relat d'una història pròpiament antàrtica
En una expedició
com la que estem portant a terme les experiències inesperades
se succeeixen contínuament. Fa uns dies vam estar a la base
alemanya de Neumayer situada a la zona nororiental del Mar de Weddell.
És una base o estació molt singular (veure missatge
12 del web del 2000) i un dia us en parlarem amb un relat del cap
de base. No vam poder perdre l'ocasió per deixar una indicació
de la nostra ciutat, Barcelona, a la base, ja que és un lloc
molt allunyat dels viatges que s'acostumen a fer a l'Antàrtida.
Us enviem una fotografia de "l'esdeveniment". Si mireu
la fotografia podreu veure a quina distància estem de casa,
però abans de veure-la us convidem a pensar una mica i proposar-ne
una xifra, us hi animeu?. Durant la visita parlem de moltes coses
amb el cap d'estació i un dels temes que va sorgir van ser
els treballs que fan els científics a l'Antàrtida.
Què venim a buscar? Hi ha treballs o estudis que només
podem fer a l'Antàrtida, com és estudiar la vida dels
pingüins. En aquesta zona n'hem vist bastants de l'espècie
coneguda com a pingüí emperador i de la coneguda amb
el nom de pingüins d'Adèlia. A Espanya hi ha equips
d'investigadors que fa anys que estudien aquests animals. Un d'ells
és el del Professor Juan Moreno, del Museu Nacional d'Història
Natural de Madrid. És un gran company nostre i un excel·lent
especialista en aus, en aquest cas de pingüins, i un gran divulgador
dels seus treballs científics. Ens ha enviat aquest text
que segueix, que crec que us apassionarà!
"Els ecosistemes marins antàrtics presenten una cadena
tròfica especial i molt simple: el krill Euphausia superba
transfereix una bona part dels recursos vegetals als esglaons superiors.
Aquest petit crustaci que s'alimenta d'algues existeix amb enorme
abundància al sud de la Convergència Antàrtica
i és la base de l'alimentació de cinc espècies
de cetacis, tres espècies de pinnípedes, 20 espècies
de peixos, tres de calamars i de nombroses aus, entre elles els
pingüins. Els bancs de krill constitueixen un recurs encara
per explotar pels humans. Així, en les Shetlands del Sud,
les aus i mamífers marins consumeixen unes 800 000 tones
de krill durant l'estiu antàrtic enfront d'unes 100.000 tones
extretes per les flotes pesqueres. Hi ha una vintena llarga d'espècies
d'aus marines antàrtiques. Entre elles hi ha les aus que
la majoria de nosaltres associem amb l'Antàrtida i que són
els millors especialistes de la vida en el mar: els pingüins
antàrtics. A l'Antàrtida pròpiament dita només
hi habiten tres espècies del gènere Pygoscelis, els
pingüins d'Adèlia (P. Adeliae), els australs de collar
o de cara blanca (P. Antarctica) i Juanito (P. Papua), i el Pingüí
Emperador (Aptenodytes forsteri).
El Pingüí austral de collar és un esglaó
important en l'ecosistema marí del Mar de Scotia i Shetlands
del Sud, en consumir un 90% de tot el krill consumit per pingüins
i llops marins. D'uns 3-4 kg de pes, presenta una distribució
gairebé restringida a les aigües i arxipèlags
pròxims a la Península Antàrtica. Del Pingüí
austral de collar o cara blanca se n'estima una població
mínima de 7,5 milions parelles (1993). Cria en colònies
de diversos milers de parelles, té una posta de 2 ous, una
longevitat mitja d'uns 10 anys i és un consumidor especialitzat
de krill. Els seus principals predadors són la foca lleopard
i l'orca. És el pigoscèlid menys adaptat a la vida
en el gel. Durant tota la dècada dels noranta, un equip d'investigadors
del CSIC, sota la meva direcció, ha estudiat les adaptacions
reproductives d'una població d'aquesta espècie en
una colònia de 20.000 parelles a Illa Decepció, a
63 graus de latitud Sud. L'Illa Decepció és un volcà
en el mar. Durant l'últim segle ha tingut almenys dues erupcions
importants. Va ser una important base ballenera a principis del
segle XX. Actualment es troba allí la base espanyola "Gabriel
de Castilla", on investigadors espanyols conviuen i investiguen
a 12.000 Km de casa. És una de les dues bases d'estiu espanyoles
i està gestionada i mantinguda per l'exèrcit per donar
suport a la investigació. Actualment hi ha allí excel·lents
condicions d'habitabilitat i laboratoris per a una desena d'investigadors.
L'estudi s'ha centrat en les adaptacions reproductives. Una adaptació
és un caràcter que es manté en una població
o espècie per selecció natural pel fet de complir
una funció concreta que afavoreix la supervivència
i reproducció dels individus de la mateixa. Al observar certs
atributs, conductes o processos fisiològics, pressuposem
que són adaptacions i elaborem hipòtesi sobre la seva
funció; després comprovem experimentalment les hipòtesis.
La primera pregunta que es planteja en observar les enormes colònies
de pingüins australs de collar és la de per què
crien tots junts. Les colònies de pingüins australs
de collar s'estableixen en llocs que es buiden aviat de neu a la
primavera, normalment són crestes i vessants ventoses. Els
pagells depreden sobre ous i pollastres petits en nius perifèrics
o separats d'altres nius. Les colònies petites sofreixen
una major depredació per pagells. Una funció d'agregar-se
és la de protegir-se d'aquesta depredació mitjançant
la dilució del risc o la defensa comunal. Malgrat criar tan
junts, els individus són molt territorials. El territori
d'una parella és l'àrea que pot defensar amb el seu
bec des del niu. Les contínues agressions territorials en
colònies grans poden dur a pèrdues d'ous i pollastres.
Els individus que crien en colònies grans són més
agressius i probablement sofreixin nivells més elevats d'estrès.
Els mascles defensen els nius més agressivament que les femelles.
Hi ha, doncs, un compromís entre territorialitat i colonialitat,
entre competència i protecció de grup. Una altra pregunta
que es planteja és si és més avantatjós
criar en el centre o a la perifèria de les colònies.
Els nius centrals estan més protegits dels depredadors que
els perifèrics. També són més primerencs
i tendeixen a ser més grans que els perifèrics. Els
propietaris de nius centrals són més agressius i tenen
becs més forts que els de nius perifèrics. Probablement
són també més vells. Els primers a arribar
ocupen probablement els llocs centrals.
El cicle reproductor és una autèntica cursa contrarellotge
durant el breu estiu antàrtic. Consta de 20 dies de construcció
del niu, còpula i posta (finals d'octubre a mitjan novembre),
un mes d'incubació (20 nov.-20 desembre), un mes de guarda
de pollastres petits (20 desembre-20 gener), un mes de fase de post-guarda
de pollastres grans (20 gener -20 febrer), dues setmanes d'engreix
pre-muda (fins mitjans març) i 20-30 dies de muda (març-abril).
El final de la muda sol coincidir amb l'inici de la tardor. Els
reproductors primerencs tenen més èxit. Això
implica que existeixen costos pels pollastres que neixen tard. Els
pollastres de nius tardans arriben a un menor pes final que els
de nius primerencs. Això es deu a una menor freqüència
de visites dels pares amb aliment. A més, els pollastres
són deixats sols abans, sense guardar, en els nius tardans,
la qual cosa permet als dos adults buscar menjar: és un cost
pels pollastres tardans. Els pollastres de nius tardans també
han d'emancipar-se a edats més primerenques per la falta
d'atenció dels seus pares.
El menor èxit de niuades tardanes pot deure's a la falta
d'experiència dels progenitors o a la seva menor predisposició
a invertir donats els costos de criar tard pels adults (iniciar
tard la muda pot ser letal) i les menors expectatives pels pollastres
tardans (un fenomen general en aus). Per a comprovar com era el
factor que limitava l'èxit de pollastres tardans, vam realitzar
un experiment d'intercanvi de pollastres entre nius amb una setmana
de diferència en data d'eclosió, de forma que teníem
tant pares primerencs com tardans criant pollastres nascuts aviat
o tard. El creixement i l'edat a la qual se'ls va deixar sense guardar,
sols es van deure a la data d'eclosió dels pollastres i no
a si els adults que els criaven eren primerencs o tardans. No es
tracta doncs de falta d'experiència sinó de menys
ganes d'invertir en adults que milloren així les seves pròpies
expectatives de sobreviure fins a una nova oportunitat reproductiva.
Però, per què no tots els individus comencen a criar
aviat donats els seus avantatges? A part de l'edat/experiència,
hi ha altres factors que podrien retardar l'inici de la reproducció.
Un d'ells és la salut: adults amb més leucòcits
en sang i per molt pitjor estat de salut crien més tard.
A més, adults amb menor resposta immune intervinguda per
cèl·lules es reprodueixen més tard. Les parelles
que fracassen al principi de la temporada tenen més limfòcits
que els reeixits, un altre símptoma d'infeccions prèvies.
Encara que no hem detectat paràsits sanguinis, sí
que tenen paràsits intestinals, i sabem poc sobre possibles
infeccions bacterianes o víriques en les condicions poc higièniques
de les colònies. Els nius formats per cúmuls de pedres
són un recurs costós que requereixen defensa i manteniment.
Els nius poden pesar de 300 g a 10 kg. Els adults rellevats dels
seus torns d'incubació aporten pedres al niu, i els mascles
aporten més pedres i són més agressius defensant
les que ja hi han dut les femelles. Quan es redueix el niu experimentalment,
els propietaris augmenten la seva taxa d'aportació de pedres.
Els costos del manteniment del niu es deuen al delicat equilibri
entre robar o ser robat. En colònies grans hi ha gran competència
per les pedres: això indueix continus robatoris de pedres
d'altres nius. Els nius grans són normalment propietat d'individus
agressius en la defensa. Si s'ofereixen experimentalment pedres
sense propietari, deixen de robar i es dediquen a aportar aquestes
pedres en lloc de llevar-les d'altres nius. El robatori de pedres
és una de les principals causes d'interaccions agressives
durant la fase d'incubació i comporta seriosos riscos pels
lladres. Els beneficis del manteniment del niu es basen a reduir
riscos d'inundació després de grans nevades. Quanta
més activitat aportant pedres, més augmenta el niu
malgrat els robatoris soferts. Els embassaments després de
temporals de neu poden afectar els nius més petits. Els ous
o pollastres es perden per hipotèrmia en nius embassats.
És la conducta de manteniment del niu una exhibició
sexual ritualitzada o una forma de cura parental? Un experiment
en què es va envoltar el niu de neu va demostrar que les
parelles que van percebre més risc d'inundació van
aportar més pedres que els controls que van mantenir un mateix
pes. Això va comportar més desgast fisiològic.
És a dir, és el risc d'inundació el que fa
treballar els adults en el manteniment del niu, encara a costa de
la seva pròpia condició. La conducta d'aportació
de pedres al niu sembla ser per tant una forma de cura parental.
Quanta energia gasta un pingüí durant la criança
dels pollastres? Un adult que roman a la colònia guardant
el seu niu gasta al dia unes 500 quilocalories (potència
= 24 watts). Un adult que busca aliment en el mar gasta diàriament
unes 1.500 quilocalories (potència = 74 watts). Una persona
realitzant un treball físic intens gasta una potència
d'uns 200 watts, encara que pot pesar 20 vegades més que
un pingüí. Un pollastre de més d'un mes d'edat
gasta unes 650 quilocalories (potència = 30 watts). Podem
calcular el pressupost energètic d'una parella per a una
temporada reproductiva i així respondre a la pregunta de
quant aliment necessita un adult per criar amb èxit? Com
que sabem el contingut energètic del krill, podem estimar
que cada adult necessita 1,7 quilos de krill fresc al dia i cada
pollastre 750 grams al final de la fase de criança. Una parella
amb dos pollastres crescuts necessita durant el pic de demanda uns
5 quilos de krill al dia. La població de Decepció
distingida en 150.000 parelles consumeixen unes 700 tones de krill
diàriament, que són extretes en una zona relativament
pròxima a l'illa.
Quan les necessitats dels pollastres superen el que un adult pot
subministrar, els torns de guarda cessen i els pollastres són
deixats sols a la colònia. Els adults retarden aquest moment
tot el possible, per que els pollastres sense protecció són
més vulnerables a la depredació i a les molèsties.
Si el krill apareix al costat de la colònia, molts adults
reprenen la guarda dels seus pollastres davant dels riscos de deixar-los
sols. Els pollastres únics són deixats sols més
tard que les famílies de dos, la qual cosa suggereix que
hi ha menys necessitat d'aliment, i per tant de sumar esforços
en el mar dels dos adults. L'agregació de pollastres que
han estat deixats sols en les anomenades 'guarderies' es deu a simple
protecció de grup enfront de depredadors com pagells o petrells
gegants. El mite de les 'guarderies' procedeix d'observacions inexactes
sobre la presència d'adults 'cuidadors' a les agrupacions
de pollastres: aquests adults són normalment pares encebant
en aquest moment als seus pollastres. Un 10% dels pollastres són
depredats durant la fase de post-guarda. Els pollastres en agregacions
grans reposen més i vigilen menys. Les agrupacions de pocs
pollastres són molt vulnerables, cosa que fa inviable la
cria en petites colònies. Un inconvenient de les agregacions
és que la localització de pollastres pels pares al
retorn a la colònia pot ser més difícil en
agrupacions grans.
Els ous eclosionen amb un dia de diferència per terme mitjà
(0-4 dies), la qual cosa crea una diferència d'edat i de
grandària entre els dos germans d'una mateixa niuada. Serveix
la diferència de grandària per eliminar el més
petit en cas d'escassedat d'aliment, com s'ha proposat per a altres
espècies? Hem comprovat que la jerarquia de grandàries
pot invertir-se al llarg del creixement (els últims seran
els primers) i l'ordre d'eclosió no sempre prediu quin pollastre
morirà. Per tant, la reducció de niuada no sembla
ser una funció de l'asincronia d'eclosió. Seria més
aviat la conseqüència de començar a incubar el
primer ou abans del segon per a evitar que es refredi i mori l'embrió.
Una altra pregunta que es planteja és si és millor
criar un pollastre gran o dos més petits. La taxa de creixement
i la grandària final dels pollastres és menor en famílies
de dos que en les de tan sols un. La grandària dels ous també
és important en determinar la grandària inicial del
pollastre, però el seu efecte es dilueix a partir dels 15
dies d'edat. Les famílies d'un sol pollastre són conseqüència
de mortalitat inicial o de postes d'un (un 10% de les postes), probablement
d'individus inexperts.
Una conducta divertida d'observar a la fase final de la criança
dels pollastres són les persecucions d'enceba. Encara que
sembla divertit, la cosa va de debò. Els adults que arriben
a la colònia durant la post-guarda, emeten el seu reclam
territorial; una vegada que els dos pollastres acudeixen, surten
corrent perseguits per les seves voraces cries. L'adult deixa de
córrer normalment quan aconsegueix despistar a un dels dos
pollastres. Si només hi ha un pollastre a la família
o si algun es despista i no acudeix al reclam, no es produeixen
curses. Una explicació d'aquesta conducta és que a
causa de la forta competència entre germans per l'aliment
s'ha de fer-los córrer per separar-los. La competència
entre germans impedeix moltes vegades transferir l'aliment per regurgitació
de forma ordenada. En fer-los córrer, l'adult aconsegueix
separar als germans i així limitar la competència.
Existeixen riscos en separar als pollastres de l'agrupació
mitjançant curses, a causa dels pagells que poden atacar
pollastres allunyats de les agregacions. Les persecucions d'enceba
només es donen en espècies de pingüins amb nius
en zones buidades i que crien dos pollastres.
Està l'edat d'emancipació determinada pels pares
o pels pollastres? L'emancipació dels pollastres ja emplumats
i per tant capaços de submergir-se es produeix a partir dels
50 dies, però alguns pollastres s'emancipen amb més
de 60 dies. Els millors pares continuen encebant pollastres molt
crescuts, fet que pot ser que sigui beneficiós per a la supervivència
dels fills. Sembla que l'edat d'emancipació ve determinada
pels pares: una vegada que deixen d'acudir amb aliment, la fam impel·leix
als pollastres a buscar el seu propi aliment. Durant la fase d'emancipació
dels pollastres existeixen clars avantatges de ser gran. Els pollastres
se submergeixen per primera vegada sense els seus pares i deuen
trobar aliment ràpidament en el mar. Durant els dies que
milers de pollastres s'emancipen a Decepció, les platges
s'omplen de cadàvers que han mort per fam. Els pollastres
morts són significativament més petits quant a la
grandària d'aleta que els que van a entrar a l'aigua: això
indica que la mortalitat inicial afecta sobretot els pollastres
petits que no tenen reserves suficients per a sostenir-los fins
que troben krill.
La muda del plomatge és l'última fase crítica
abans que comenci l'hivern. Després de reproduir-se, els
adults acumulen grans reserves de greix per plantar cara al dejuni
que imposa el període de muda, que dura aproximadament un
mes. Durant aquest temps muden totes les plomes, i per tant no poden
submergir-se en el mar ni alimentar-se. Durant la muda perden capacitat
de termorregulació i són vulnerables a depredadors
per la seva torpor i estat fisiològic delicat. Solen passar
part del temps de muda amb la seva parella i en el niu on acaben
criar. La vida durant l'hivern és la gran incògnita
a la vida d'aquestes aus. On passen els mesos d'hivern els pingüins
australs de collar en condicions de gran duresa climàtica
i escassa llum? Se'ls ha vist sobre icebergs o a l'alta mar al nord
de la banquisa, però sense superar la convergència
antàrtica: sobre com es formen els grups no se'n sap res.
Les principals amenaces per a les poblacions de pingüins
antàrtics són la contaminació, les explotacions
pesqueres i el risc de malalties noves. El canvi climàtic
per emissions de gasos hivernacle pot haver provocat ja pujades
de temperatura, reducció de la banquisa a l'hivern i despreniment
de grans masses de gel a l'Antàrtica marítima. L'explotació
de krill és una amenaça latent en coincidir en el
temps i espai amb les més grans concentracions de pingüins
reproductors. L'aïllament del continent ha impedit el contacte
entre pingüins i gèrmens d'altres continents: ja s'han
detectat epidèmies per gèrmens introduïts des
de bases o creuers turístics. Aconseguirem preservar els
ecosistemes encara poc alterats de l'Antàrtida? L'Antàrtida
segueix sent el lloc del planeta amb menor població humana
i amb més possibilitats de mantenir ecosistemes intactes.
El Tractat Antàrtic és des de 1957 un instrument exemplar
de cooperació internacional per a la ciència que ofereix
una mica d'esperança: potser l'Antàrtida es converteixi
en l'únic espai sobre la Terra on es pugui experimentar un
món no totalment sotmès a la influència de
l'ésser humà."
Una cordial salutació dels investigadors.
Dades
Coordenades:
65º 26' S
4º 54' O
Temperatura de l'aigua: -1,1ºC
Temperatura de l'aire: -0,12ºC
Velocitat del vent: 3,0 m/s
Velocitat del vaixell: 11,5 nusos
Imatges
Moment de col·locar la fletxa
Juan Moreno
Grup de pingüins australs
Mapa de l'Antàrtida
Els pingüins actuals, bastant més petits
Un pingüí austral de collar encebant al poll
Un pingüí austral de collar amb els
seus dos polls
