Missatge 25. Dos anys a l'estació de South Georgia.
Hola a tots una altra
vegada. Us va agradar l'aventura dels nostres companys alemanys
que us explicàvem a l'anterior missatge? Segur que sí.
En aquest missatge trobareu una altra experiència de vivència
a l'Antàrtida. Aquesta vegada es tracta de l'aventura d'uns
companys anglesos, del British Antarctic Survey (BAS), que tenen
una base, en el King Edward Point, a l'Illa de South Georgia. Allà
van estar vivint, durant dos anys, vuit companys, entre ells, la
Therese Cope, que és la que ens va escriure per explicar-nos
la seva experiència. Therese és biòloga, experta
en pesques, i va passar des del març 2001 fins al febrer
2003 al campament de King Edward Point, per estudiar l'efecte de
les pesques sobre algunes espècies de peixos, crustacis i
cefalòpodes. Una altra vegada, a part de gaudir del paisatge,
de les meravelloses criatures amb les quals compartien pacíficament
l'espai i dels colors del gel i del mar, el més bonic és
la gran experiència humana que aquests investigadors mai
no oblidaran. Pel que sembla, aquest equip tampoc no va trobar a
faltar les comoditats a les quals tots estem acostumats i que ens
semblen gairebé imprescindibles ja que, encara que a algú
li pugui semblar difícil d'entendre, viure una aventura així
ho compensa tot.
El relat de Therese és un exemple de les experiències
que es poden viure en una expedició com la nostra. En un
vaixell amb més de 60 investigadors de diversos països,
es poden compartir i explicar experiències passades i que,
de fet, són les que ens han portat a treballar a l'Antàrtida.
Alguns han estat abans a les illes subantàrtiques; altres,
a l'Àrtic; altres en altres oceans, però tots tenen
històries interessants que ens encanta escoltar. Encara que
el pla de treball sigui molt atapeït, sempre podrem trobar
un moment per explicar-nos les nostres històries. En el cas
de la Therese la idea va sorgir arran d'un comentari que ens va
fer just quan recollíem mostres a la coberta. El dia era
molt fred i ens va dir que aquell moment li recordava els seus dies
a South Georgia. L'escoltàvem amb molta atenció i
li vam proposar que ens escrigués aquesta història
per a vosaltres. Adjuntem el missatge original de Therese en anglès,
pels que vulguin llegir-ho.
"Acabava d'acabar el meu màster i estava començant
a buscar una feina, quan em vaig assabentar que el British Antarctic
Survey (BAS) estava buscant un biòleg expert en pesques per
a un treball de dos anys a l'estació de King Edward Point,
a South Georgia (54°16S, 36°30W), a l'Antàrtida!
I així va ser que, una vegada enviats els papers, gairebé
sense adonar-me'n, vaig passar l'entrevista, em van oferir la feina
i em vaig trobar a bord del vaixell del BAS, el James Clark Ross,
mirant a baix la meva nova casa. Amb l'excitació de la preparació
del material per marxar, no m'havia sentit insegura de ficar-me
en aquesta aventura, però va ser just en el moment de l'arribada,
quan una alguna cosa dins meu va fer ... clic. De sobte no tenia
ganes de deixar el vaixell, perquè m'adonava que si baixava,
no hi hauria volta enrere almenys en els següents dos anys.
Llavors, vaig sortir a coberta i vaig començar a caminar,
captant cada imatge i omplint-me dels edificis, de les muntanyes,
de tot...
King Edward Point està situat en una badia protegida, en
el costat est de l'Illa de South Georgia. Les restes de l'antiga
estació balenera, Grytviken, han deixat un trist rastre a
la badia. Tot i que temps enrere aquest era el centre de les activitats
de la zona, ara el port de referència és King Edward
Point, i és allà on arriben els vaixells, tant els
del comerç pesquer com els que es dediquen al turisme. El
motiu de la meva estada en aquest lloc estava relacionat amb el
comerç pesquer. La meva tasca era estudiar les espècies
més afectades per la indústria pesquera (essencialment
el bacallà antàrtic, els peixos de gel, el calamar,
el cranc i el krill) i també de les restes de captura, és
a dir de les espècies capturades involuntàriament,
però en gran quantitat, amb el qual la mida de la seva població
també pot ser compromesa. Es tractava d'un estudi a tres
bandes: d'una banda, teníem accés a les dades provinents
dels vaixells pesquers, ja que com a part de l'acord de pesca aquests
han de portar a bord un observador, és a dir algú
que s'ocupi de reunir les dades dels pescadors i a més recollir
mostra per a nosaltres del King Edward Point. Aquestes dades són
molt útils per estudiar l'edat i la reproducció dels
estocs. D'altra banda, nosaltres també teníem el nostre
propi vaixell de pesca, el "Quest", amb el qual comencem
un programa de mostreig estès, seguint el recorregut del
bacallà, Notothenia Rossii, una espècie molt explotada
en els anys setanta. La funció d'aquests mostratges és
detectar quines altres espècies són presents a la
badia. Es feia un seguiment setmanal de les abundàncies del
plàncton i el creixement de les larves de peixos, i a més
es mesuraven les pautes reproductives dels adults per determinar
els períodes de posada d'ous. Finalment, també teníem
un aquari amb peixos i crancs, per estudiar l'edat, el creixement
i la reproducció d'aquestes espècies.
Encara que el treball era increïble i ens mantenia molt ocupats,
era la nostra forma de vida el que feia única aquella experiència.
Imagineu-vos un món sense trànsit, sense telèfon,
sense televisió, sense radio, sense botigues, sense diners,
sense cues i sense gent... Ens llevàvem a les 8 del matí
i esmorzàvem junts (érem vuit persones en total).
Llavors ens preparàvem per començar el nostre dia
de treball. Els científics ens dirigíem als laboratoris,
el metge a la infermeria, i els mecànics, els lampistes i
els barquers baixaven a les seves zones de treball a només
uns centenars de metres més lluny. Els vèiem caminar
per la neu, gairebé sempre molt enfundats en les seves gorres,
ja que el vent antàrtic no perdona... El temps, de fet, era
moltes vegades el centre de les nostres converses, sobretot quan
a l'hora de menjar apareixia algú arrossegat pel vent. La
llum era increïble i canviava constantment, transformant-ho
tot al seu voltant: les muntanyes, el mar i el cel. Com això
és tot el que hi ha al voltant, una vegada fora de les nostres
construccions, el que es veia era un enorme cel interromput tan
sols pels pics de les muntanyes i, al voltant, el mar. Els núvols
agafaven formes increïbles, el sol creava espectacles de llums,
el vent modelava la superfície del mar i movia les plaques
de gel. Cada dia era diferent, i cada dia quedàvem sorpresos
davant d'aquest meravellós escenari. Teníem la sensació
de tenir tot el temps del món i moltes vegades deixàvem
de fer allò que estàvem fent només per mirar
aquests espectacles màgics.
Aquest ritme de vida, sense el llast dels costums socials, ens
servia per apreciar el més important de la vida, i sobretot,
per apreciar-nos els uns als altres. Fèiem torns perquè
ens despertéssim a les 6 del matí per preparar el
pa del dia i els menjars, i de passada per veure com el sol feia
tornar de color rosa els pics de les muntanyes. Era divertit riure's
del pa acabat de fer i finalment cuinar un bon menjar pels companys
es va transformar en un joc. Era la més gran demostració
d'afecte possible. Érem completament dependents els uns dels
altres; de nosaltres depenia la nostra alegria i benestar, l'èxit
en el nostre treball, la nostra supervivència i seguretat.
Comprovar que no hi hagués foc era una de les nostres tasques,
així com mantenir el contacte per radio i fer simulacions
de recerca i rescat. En general, sempre calia anar amb compte en
no fer una cosa que pogués comprometre els altres. La nostra
vida de cada dia depenia de l'humor de tots. En general rèiem
molt i, a poc a poc, vam conèixer maneres diferents de prendre
la vida, i detalls sobre les nostres famílies. Gaudíem
aprenent a esquiar i a observar junts la naturalesa, i sens dubte,
a estar pendents de si algú necessitava unes paraules de
suport. Està clar que quan es comparteix una experiència
així s'acaba creant una interacció molt forta entre
les persones. Quan comparteixes dos anys amb només vuit persones,
la interacció que es crea és extraordinària
i he de dir que ara que ha passat ja un any des de la tornada al
"món real", som encara tots molt amics. De fet,
ha estat en aquest context que he conegut el meu marit.
Al costat de nosaltres, altres éssers vius compartien l'espai:
hi havia pingüins (el pingüí Rei i el pingüí
Papua, també anomenat pingüí "Juanito"),
elefants marins, llops de mar de dos cabells (també anomenats
óssos marins antàrtics), i milions d'aus marines,
com els albatros Manto Clar, el petrell Gegant, el petrell Oceànic
i el petrell Barba blanca. Aquests animals passejaven, feien mil
tornades i participaven en la nostra vida diària. Recordo
perfectament estar fregant els plats, mirar per la finestra i veure
tres pingüins Papua passejant-se allà fora. Em feia
riure molt i, una vegada més, em feia adonar d'on era. Per
observar des de més a prop possible la vida d'aquestes formidables
criatures el que fèiem era fer llargs passeigs, o anar amb
els esquís, fins a una colònia de pingüins o
a alguna badia on les foques es reunien, i moltes vegades ens quedàvem
a dormir. Vam tenir l'oportunitat de seguir les activitats d'aquests
animals al llarg de la temporada. Molts d'ells ens abandonarien
a l'hivern, encara que de sobte, quan no ens ho esperàvem,
un pingüí Papua podia aparèixer a la banquisa.
A l'hivern, l'illa es transformava en un paisatge de gel, així
que el que fèiem era agafar els esquís i anar a explorar
quants més llocs possibles.
Però aviat els Papua van tornar. Tornaven en bandades per
restablir les seves colònies i nosaltres ens quedàvem
a les nostres tendes de campanya a la platja per observar la seva
arribada cap al tard, ja que hi havia cents de petits pingüins
movent-se com fletxes a l'aigua i saltant des del mar a la platja.
Senzillament commovedor. Llavors vam seguir els seus divertits i
meravellosos progressos en el festeig, acoblament, construcció
del niu (robant-se material els uns als altres), la posada d'ous
i el naixement dels polls i tot això amb un estiu. A la tardor
el seu nombre va anar baixant, ja que els pares deixaven que els
petits es defensessin per si mateixos i aquests no sempre ho aconseguien.
Finalment, els polls s'ajuntaven i prenien valor per llançar-se
a l'aigua. Els elefants marins ho feien també des de davant
de la nostra porta, però amb més soroll i bastanta
més olor! L'excitació del primer cadell ens va portar
amb pressa a la barana i així moltes nits d'estiu les vam
passar asseguts allà, observant amb curiositat les colònies
de foques, com si estiguéssim en un cinema.
Quan va venir el moment de marxar, se'm va trencar el cor. South
Georgia és ara en el més profund dels meus ossos i
l'únic que em va donar la força per deixar aquell
lloc va ser l'esperança que algun dia podria tornar a veure-ho."
Una cordial salutació dels investigadors.
Dades
Coordenades:
54º 16' S
36º 30' WO
Temperatura de l'aigua: -0,9ºC
Temperatura de l'aire: -2,1ºC
Velocitat del vent: 4,0 m/s
Velocitat del vaixell: 5,5 nusos
