Una gran part del
material que hi ha a bord del Polarstern és per a la base
alemanya de Neumayer, que es troba al nord del continent antàrtic.
Així, sempre que el vaixell viatja a l'Antàrtida fa
una escala a la base per deixar una sèrie de coses, com menjar,
aparells, recanvis, que els habitants de la base poden necessitar
per seguir vivint i treballant allà. Aquest instant s'aprofita
molt, perquè mentre els tripulants treballen amb la descàrrega,
els investigadors podem baixar i visitar la base i els seus voltants.
En aquesta ocasió la nostra visita a la base va ser molt
entretinguda. Alguns de nosaltres ja la coneixíem, però
uns altres era la primera vegada que podien veure de prop com s'organitza
la gent que viu a l'Antàrtida durant llargs períodes
de temps. A les fotografies que us enviem podreu veure que, tot
i fer molt fred a fora, l'interior de la base està perfectament
condicionat perquè els seus habitants puguin viure a gust
i comptar amb una organització preparada per a tot tipus
d'ocasió (com podeu veure hi ha un quiròfan per si
algú ha d'ésser operat). Durant la visita vam poder
parlar amb Uwe Kapieske (bé, la veritat és que va
ser la confirmació de que és cert de que vivim en
un món petit... perquè resulta que Uwe i la Begoña
eren veïns de pis a Barcelona ...) i li vam demanar que si
podia escriure la seva experiència per a vosaltres. Aquí
teniu el text (l'original és en alemany). Com podeu veure,
el tema de la llum és un tema recurrent en els missatges
que els nostres col.laboradors ens envien, ja que viure en indrets
on s'alternen períodes prolongats de llum i foscor és
quelcom realment diferent del que estàvem acostumats a viure
en latituds majors. Això, com sabeu, passa tant a l'Antàrtida,
com en l'Àrtic, degut a que es troben en els extrems terrestres.
Quan algú està sempre il·luminat, l'altre pol
viu en la foscor més absoluta. Us podeu imaginar com seria
viure en una nit constant? O a l'inrevés, com deu ser viure
sempre de dia sense tenir l'estímul visual que fa que hom
tingui son? Justament, per aquest motiu, la forma de comptar el
temps es basa en altres principis, que no poden ser les hores de
dia i de nit.
"Ja fa estona que fixo la vista a l'horitzó, i hom
es pregunta què és el que m'impulsa a viure sota el
glaç, tan lluny del món habitat. Aleshores recordo
el temps en què seia a 30º a l'ombra en una platja d'Andalusia,
amb un llibre a la mà: cap història d'exploradors
-ja foren Admundsen o Shackleton-, sinó amb una novel·la
d'èxit: "Fräulein Smillas Gespür für
Schnee" ("El tast pel gel de la senyoreta Smillas"),
que em va fer encuriosir per aquest món de glaç, grans
extensions i condicions climàtiques verament adverses per
a nosaltres, els humans. Encara segueixo fullejant aquest llibre,
i hi trobo passatges, en la comprensió dels quals m'apropo
més ara. Així jo també, com hom fa a les terres
del nord, a Groenlàndia, mesuro les distàncies en
"sinik", en "son", en el comptatge de les pernoctes
que dura un viatge. No és cap distanciament real, doncs amb
el clima i les èpoques de l'any es pot canviar el comptatge
del "sinik". La paraula tampoc no és un concepte
temporal pur, cap manera de comptar dies o hores, sinó que
és un fenomen espacio-temporal. La paraula "sinik"
descriu la unió entre espai, moviment i temps. No existeix
una paraula comparable en la llengua quotidiana europea. No podem
ni tan sols imaginar-nos un concepte com aquest, perquè sempre
som fora de casa, hem inventat totes les coses possibles que ens
tenen en moviment continu, per tenir-nos després absolutament
parats. Ara començo a entendre què és el que
els esquimals volien dir, amb aquest concepte.
Aquestes setmanes sota el gel són una petita pausa, per
a alguns del grup més, per a d'altres menys, però
tots estem d'acord: hom espera el dia en què es pugui tornar
a anar cap al marge del gel continental i experimentar l'espai.
L'última vegada que vaig poder observar la badia d'Atka,
amb els seus canvis diaris d'icebergs que van i vénen lentament,
va ser a finals de maig. Fa ja molt de temps que no sento la trencadissa
dels blocs de gel que cauen a l'aigua, ni els sons de refrec que
es poden sentir quan els icebergs de gel es toquen. El moviment,
en un paisatge d'altra manera gairebé estàtic, que
només canvia de torb en torb, fascina; hom explora grans
extensions d'aigua en calma, en la cerca del contorn d'una balena,
o hom resta atent mirant el paisatge, en espera de poder sentir,
en aquesta "terra australis incógnita"-com feia
encara poques dècades s'anomenava a l'Antàrtida- la
respiració d'aquests mamífers marins tan grossos.
Tot això va ser uns quants mesos enrere, i ara hom té
dificultats per a trobar-ho dins el sistema de coordenades espacio-temporals
del record.
Hem deixat enrere la nit polar -dos mesos sense sol, tot i que
de tant en tant hem gaudit de llums polars, cels de nits clares
i estelades, o la feble llum de la lluna, que ens mostrava amb sa
claror el camí cap a kabause, quan era possible de pernoctar
allà. Però també després, quan el sol
lluïa, havíem de quedar-nos quiets dins el tub (la base),
perquè els sempre periòdics vents ens feien fracassar
en els nostres intents de fer petites sortides. Els torbs reduïen
la visibilitat a pocs metres, i la sensació tèrmica
que ens donava el vent transformava temperatures suportables en
valors sota zero que feien que la temperatura interior d'una nevera
europea semblés realment subtropical."
Una cordial salutació dels investigadors.
Dades
Coordenades:
67º 14' S
5º 38' E
Temperatura de l'aigua: -0,8ºC
Temperatura de l'aire: -2,5ºC
Velocitat del vent: 4,1 m/s
Velocitat del vaixell: 5,5 nusos
