Passem els 70 graus de latitud nord i també passem la tempesta. Sembla que la sort no està del meu costat, ara com ara. Avui, molta gent ha vist, de lluny, foques i també morses però jo no he tingut sort. En realitat, l'únic que ha vist morses ha estat l'anglès, però realment ningú s'ho ha cregut.
Avui entrem en un fiord (el fiord de Heliinsf) perquè hi ha gent que hi necessita treure algunes mostres, així que finalment estem navegant molt a prop de la costa, amb les glaceres que desemboquen en el mar, i d'on cauen blocs de glaç. Fascinant! Des de fa poc es va sentint la proximitat al pol. No fa massa fred, encara que sí prou com per a haver d'abrigar-se molt bé, amb guants, capell i un “polar”. També travessem l'estret que ens duu al canal Parry, deixant a la dreta la illa Bylot i a l'esquerra un diminut poble anomenat Pont Inlet. Síííí, un minúscul poble!, encara que no ho creieu…! Avui és un dia assolellat però, com de costum, de bon tros ventós, encara que el mar no es mou gens: està molt calmat perquè en no estar a mar obert, les onades no són tan grans. És diumenge i per tant hi ha vi a l'hora de sopar, que per descomptat és a les 17 hores. Encara no m'acostumo a menjar tan d'hora, el menjar és molt bo, però a les 21 hores em moro de gana!
L'helicòpter damunt del fiord de Heliinsf en Baffin Iceland
La vida en si mateixa dins el vaixell, no és gaire divertida, sobretot perquè encara no arribem al lloc de mostreig i el treball dur no comença. De tota manera, el temps no es desaprofita, tenim cents de reunions per a coordinar una i altra cosa, des d'explicar-nos com funciona l'helicòpter fins per a definir quanta aigua necessitem per a les nostres mostres. A més, aprofito per a preparar tot el material que emprarem durant el mostreig no només jo sinó la resta dels meus companys que vindran en les pròximes etapes d'aquesta expedició. I, per descomptat, intentem gaudir del paisatge: sempre que podem, sortim a contemplar l'espectacle d'estar navegant per sobre del cercle polar Àrtic. Encara que el fred moltes vegades ens acovardeix, la sensació de contemplar aquesta meravella des de la coberta, exposats a aquest clima tan extrem i exòtic, és inigualable.
A mesura que anem més cap al nord, el paisatge s'assembla més al de l'Antàrtida. Les muntanyes, el gel, el fred… encara que aquí hi ha óssos polars i en el Pol Sud, en canvi, pingüins, tot és bastant semblant. En definitiva, crec que el que fa que els pols oposats s'assemblin tant són els colors: una bella monotonia de blancs, grisos i blaus fa que aquest paisatge se't quedi gravat per a sempre en la retina i no se t'oblidi mai.
Fernando Unrein
Un capvespre als 70 graus de latitud
El paisatge s'assembla al de l'Antàrtida
Participació a la campanya: Torn 1 (
5 setembre - 14 octubre 2003)
