Per assegurar que no perdem el vol xàrter fins a l'Àrtic, tots arribem a Quebec uns dies abans. De manera que em queda un matí lliure. Decideixo visitar el Park Aquàrium. El taxi em deixa en mig d'un bosc d'avets i bedolls. Tot està ple de neu. Una cornella menja alguna despulla sobre una branca. Fa un sol esplèndid i també fa fred, un fred agreujat pel vent. Busco l'entrada al parc i m'adono que encara està tancat. Horror! A pesar de les botes definitives no estic segur de què passarà si no obren aviat. Aquí no hi cap refugi, ni taxis, ni tràfic...

Le Park Aquarium. La piscina de les morses i al fons els ponts sobre el riu Llorenç

Però de seguida apareix la Valerie i m'obre la porta. “Ets el primer visitant del dia” diu alegrement. D'entrada em parla en francès, però quant veu que no l'entenc gaire bé ràpidament canvia a l'anglès. No us resulta una escena familiar? “Sobre tot, no et perdis el show de l'ós polar a dos quarts de dotze” insisteix. Al entrar veig un pendent suau pel qual baixen caminets ofegats per la neu. Els caminets van cap a alguns edificis on hi ha els aquaris i les piscines a l'aire lliure amb les foques i els óssos. Més enllà hi ha els penya-segats que marquen el límit del Sant Llorenç i al fons el gran riu cobert de llantions de gel.

He pensat que si a l'Àrtic no tinc la sort de veure un ós, al menys l'hauré vist aquí. Tenint en compte el fred que fa i la neu que m' envolta, és fàcil oblidar que estic en un zoològic. M'entretinc mirant les foques de Groenlàndia, comunes i grises, i les morses en les seves piscines. L'aigua està a 4 graus, com si estigués a la nevera de casa, però comparada amb la temperatura de l'aire està tan calenta que veig les foques entre vapors. D'aquests vapors en diuen “fum de gel”. Sembla que estiguin en uns banys turcs. Mentre les miro elles em miren a mi. Deuen pensar que s'apropa l'hora del seu àpat. Cada cop que vull fer una foto, m'haig de treure els guants. Els dits es refreden tant ràpid que no encerto a enfocar, el metall de la camera està a la mateixa temperatura que l'aire, llavors s'entela el visor i ja no veig res. Finalment desisteixo de fer fotos. M'estimo massa els meus dits.

A l'hora indicada per la Valerie ens trobem cinc o sis persones davant de la gàbia del óssos. És un espai bastant gran i enfonsat. En un extrem hi ha una piscina d'uns dos metres i mig de fondària. Una de les parets és de vidre per poder veure els óssos sota l'aigua. N'hi ha dos. És evident que un és mascle i l'altre femella per la diferència de mides. L'entrenador ens fa una explicació en francès. Entenc que aquests óssos han nascut en captivitat i, per tant, no s'en sortirien a la natura. Perquè no es tornin bojos cal estimular-los de diferents maneres i això és el que veurem en el show. La veritat és que com a show resulta bastant pobre. Els óssos es posen drets i busquen el menjar a l'aigua. Sempre fent el mínim esforç i amb aquest posat distant i “passota”, tant característic. Però jo estic fascinat. El mascle es capbussa buscant unes pastanagues que han caigut al fons de la piscina. Veure aquest cos corpulent nedant i capbussant com un pingüí és sorprenent. Estic amb el nas enganxat a la paret de vidre, embadalit, sense fer cas dels nens i nenes que intenten desplaçar-me del lloc per veure millor. Penso en la meva parca i botes “definitives” i en com serien d'inútils a l'altre banda del vidre. En un moment donat el mascle passa a tocar del vidre. Durant uns segons el seu ull i el meu estan no més a un pam de distància. Tinc l'estómac encongit. L'ós ni em mira. Continua bracejant amb les seves potes d'elefant, baixa al fons de la piscina i agafa un altre pastanaga. Crec que ara ja estic preparat per pujar a l'Àrtic.

Carles Pedrós-Alió

Participació a la campanya: Torn 5 (18 febrer - 31 març 2004)

Data última actualització: 14 de juny de 2004