Són les tres de la matinada. El fred continua igual, al voltant dels 20 sota zero, però no fa vent i això és tot un luxe. Estem a la terminal de “First Air. La línia aèria del nord” i estem fent cua per que ens pesin l'equipatge en una mena de magatzem fosc i desendreçat, amb les portes obertes a la nit. Entre els que seran els meus companys es sent parlar francès, anglès i japonès. Comprovo que la meva parca definitiva és una de les més populars. Però la de la competència deu n'hi do. S'anuncia com la parca pel fred més extrem del món i es diu “Snow Mantra”. No se m'havia acudit que això de les parques pogués tenir conseqüències místiques.
Cap a les cinc anem pujant a l'avió. La meitat és una bodega per portar càrrega i a l'altre meitat ens apilem la tripulació i els científics del torn número 5. També hi ha un equip d'una televisió de Winnipeg que ens ve a fer un reportatge. Entre la densitat de població, les parques místiques i definitives, els pantalons i les botes de gel, aviat estem en una sauna. Com que encara tinc jet lag em distrec llegint la revista. Es diu “Above and beyond. La revista àrtica del Canadà”. Els anuncis són de dos tipus: els de les agències de viatges que proposen una aventura polar i els de les botigues d'art Inuit. Queda clar que el turisme àrtic és potser la font d'ingressos més important al nord del Canadà.
Després de sis hores i més de 4000 Km arribem a Inuvik. Se suposa que Inuvik, amb 3000 habitants, és la segona ciutat més gran dels Territoris del Nord-oest i que està a la vora del riu Mackenzie, que és el més gran de l'Àrtic americà. Però nosaltres no veiem cap riu ni cap ciutat. De fet, l'únic que veiem des de l'avió és una extensió inacabable de color blanc. En algunes zones hi ha uns picees raquítics, en altres planas llises, on la neu cobreix algun llac glaçat i en d'altres llocs la neu forma onades a mesura que s'estén per sobre d'una orografia discreta. Cap a l'est unes tonalitats rosades recorden que ja és de dia.
Àrbres "borratxos". Al límit entre la taigà i la tundra, el sol congelat deixa molt poc espai per les arrels i els picees no es poden mantenir derets
Aterrem. En baixar de l'avió arriba un dels moments d'aquest viatge que més he temut. El vent aixeca un polsim de neu que ho emblanquina tot. A través d'aquesta boira sòlida, molt a prop de l'horitzó, s'endevina el disc groguenc i esmorteït del sol. I al nostre davant hi és “ella”. “Ella” és una avioneta De Havilland DHC-6 de la companyia Aklak Air i és l'estri que ens ha de portar a la nostre destinació final aterrant al mig de l'oceà glaçat. Intento reconfortar-me recordant que les “Twin Otters” tenen un llarg historial de serveis a les zones polars amb molt pocs accidents. Però vista de tant a prop em sembla més aviat precària.
Em toca pujar al segon vol. Només hi caben 14 passatgers i els dos pilots. A dins anem vestits con a fora perquè la calefacció és relativa. Però al enlairar-nos, em sorprèn que la Twin Otter és força estable. Això m'inspira confiança. Potser no acabaré estavellant-me en algun indret remot de la tundra canadenca. Sobrevolem més extensions nevades o glaçades. Però a pesar de que tot és blanc puc identificar perfectament els trets del paisatge: rius blancs fent meandres inverosimils, turons blancs, llacs blancs, penya-segats blancs. Finalment la Twin Otter ultrapassa la torre de Cape Bathurst i flota ingràvida sobre la immensitat blanca de la banquisa. Després d'hora i mitja de vol endevino un puntet vermell en mig del blanc.
Carles
Pedrós-Alió
La "Twin Otter" d'Aklak Air davant el sol de mig
matí
Participació
a la campanya: Torn 5
(18 febrer - 31 març 2004)
