La nostre Twin Otter gira al voltant de l'Amundsen i enfila la pista d'amaratge: un rectangle de neu xafada sobre la banquisa. M'han dit que amb 50 cm de gel n'hi ha prou per a aquestes avionetes i que ara el gruix és de metre i mig. Ja se que no hi hauria d'haver cap problema, però el meu cor no ho sap i batega com si el pilot fos jo, és a dir un incompetent. Toquem gel i en un no res estem aturats sota l'ombra allargada del trencaglaç.

Surto el primer i les meves botes s'enfonsen en la neu. Per sota de las set capes de les soles tinc una mica de gel i 250 metres de mar. Em produeix una sensació incerta. Tot un seguit d'embalums traginen d'un costat a l'altre per baixar la càrrega i pujar les coses que han de tornar a Inuvik. Tots els embalums porten o la parca definitiva, o la Snow Mantra.

L'únic detall que els fa humans són el dos ullets que em miren voltats per una mena de xador de polartech. Aquestes mirades anònimes incrementen el meu grau d'incertesa. Són fins i tot inquietants. Les balaclaves i els passamuntanyes estan tots coberts d'alè congelat. En alguns tenen caramells. I llavors em colpeja el fred. És com si uns petits bisturís m'estiguessin arrancant la carn de les galtes. Sense anestèsia. No m'he cordat la parca i no m'havia posat el passamuntanyes. El vent troba qualsevol petit error en la nostra muralla defensiva i penetra amb vessània. Són 35 graus sota zero. ­60 amb el factor corrector pel vent. Havia oblidat com de fred és el fred.

Davant meu hi ha l'Amundsen amb l'escaleta que baixa cap a la banquisa. La part més baixa és molt estreta i està protegida amb reixes per impedir que durant la nit els óssos polars puguin entrar al vaixell. Mentre pujo veig que a dalt m'espera l'Óscar. Amb la seva gorra de rus i la seva caçadora sembla un David Crocket polar. A la barba i al bigoti se li han format puntetes de gel. “Això val molt la pena” hem diu mirant l'horitzó amb una certa nostàlgia. Bona senyal ­penso­ si a punt d'anar-s'en ja sent nostàlgia.

L'Óscar em fa un tour pel vaixell. L'Amundsen és un trencaglaç de la Guardacostes del Canadà. Fa 98 metres d'eslora i desplaça unes 6000 tones. Ancorat aquí al mig sembla un monstre embarrancat, que no para de fumejar per la seva xemeneia per mantenir-nos calentons a pesar de l'Àrtic. El que més m'interessa és el nom. Fa un any, aquest vaixell es deia Sir John Franklin i estava a punt de ser desballestat després de vint anys de tasques d'ajut a la navegació el nord del Canadà. Però va patir una remodelació per convertir-lo en un vaixell de recerca. Es van renovar motors, cabines, sistemes de comunicació, es va instal·lar un pou, es van habilitar diversos laboratoris i s'el va dotar d'equipaments moderns com ara ecosondadors, robots submarins i d'altres joguines imprescindibles per una campanya científica. Tot això va costar 41 milions de dòlars. Què podien fer els científics per fer contents els polítics i les institucions que ho havien finançat? Doncs fer una gran cerimònia per avarar-lo com si fos nou i donar-li un altre nom. Després de moltes baralles es va decidir que es diria Amundsen. Aquest canvi em complau, em proporciona un goig íntim i intens. Perquè Sir John Franklin i els 128 membres de la seva tripulació van morir el 1847, a prop de l'Illa del Rei Guillem, 1000 Km a l'est d'on estem. Mentre que Roald Amundsen va creuar aquestes aigües d'est a oest cap el 1903 sense desgràcies, completant per primer cop el Pas del Nord-oest.

Carles Pedrós-Alió

Participació a la campanya: Torn 5 (18 febrer - 31 març 2004)

Data ultima actualització: 18 juny 2004