Expedició a l'Àrtic

Quasi no hem tingut temps d'instal·lar-nos a les cabines i trobar els camins dins del vaixell. Però avui ja toca mostreig. Cada sis dies cal prendre mostres per construir una base de dades que seguirà els canvis de l'ecosistema al llarg de tot un any. L'Óscar va prendre les últimes mostres del seu torn el 14 de febrer. Així doncs no hi ha excuses. A dos quart de set del matí, en Sébastien i jo estem al laboratori de la roseta. Tots dos portem les botes amb la punta reforçada i el flotador. Per alguna raó que desconec no ens obliguen a portar casc.

Per poder prendre mostres a diferents fondàries utilitzem un estri que s'anomena “CTD amb roseta”. CTD són les inicials de Conductivitat, Temperatura i Fondària (Depth en anglès), perquè aquestes variables el nostre aparell les mesura contínuament a mesura que baixa cap a les profunditats. A banda de tots els elements electrònics necessaris per poder prendre aquestes mesures, el CTD porta una “roseta” que consisteix en una corona de 24 cilindres oberts per dalt i per baix (anomenats ampolles de Niskin). Aquests cilindres baixen així, oberts, de manera que l'aigua va passant per dins i sortint per l'altre banda. Quan volem prendre una mostra, per exemple a 2000 metres, parem el CTD. L'aigua que en aquest moment hi ha dintre de totes les Niskin és justament la que hi ha a 2000 m, amb tot el seu plàncton. Llavors hi enviem un senyal electrònic que fa que dos taps, un per dalt i un altre per baix, tanquin una d'aquestes ampolles. I ja la tenim, l'aigua de 2000 m. Només cal que continuem baixant o pujant i ens aturem tants cops com vulguem per agafar mostres de diferents fondàries.

Tot plegat, el CTD amb roseta fa uns dos metres d'alt i un i mig de diàmetre i és molt pesant. Per tant cal una grua per posar-lo i treure'l de l'aigua. L'Yvan és el mariner que la fa anar. Seu en un racó de la sala de la roseta i manipula el joystick amb els mateixos moviments que un pianista tocant un apassionat nocturn de Chopin. Observar-lo quan no s'adona és tot un espectacle. A més de l' Yvan, es necessita un altre persona que controli la part electrònica i faci tancar les ampolles. En el nostre cas això ho fa en Nikolai, un ucraïnès que ara viu a Puerto Rico. En Nikolai és al laboratori del costat amb tots els ordinadors i dóna les ordres per la ràdio a l' Yvan en anglès:

- Podries baixar una mica més la roseta, diguem fins a 150 metres, per favor?-
Aquesta sintaxi tan cortès és excessiva per a l' Yvan, que només parla francès.
- Pardon?
En Nikolai repeteix les seves instruccions barroques amb un altre expressió encara més melosa i laberíntica. L' Yvan ens mira amb cara de pànic sense saber que fer. Aquesta situació es repeteix durant tot el temps que el CTD va baixant, tancant ampolles i pujant. Finalment, en Sylvain, el supertècnic, diu:
- Nikolai, dóna-li ordres simples. Digues només “Puja a 100 metres”. Res més. -
En Nikolai s'el mira amb cara de sorpresa. Agafa el micròfon i diu:
- Puja a 100 metres. -
L' Yvan sospira alleugerit. -Entesos.- Contesta amb un gran somriure.

Ràpidament torna a manipular el joystick com si fos el veritable i autèntic piano d'en Chopin a Valldemosa. És el primer cop en la meva vida que veig un avantatge al llenguatge autoritari i abrupte dels militars. Potser quan es tracta de comunicar una ordre precisa, amb la possibilitat de que hi hagi malentesos, és millor prescindir de la cortesia. Fins i tot em ve un desig irresistible de contestar “afirmatiu” o “senyor, si, senyor”. Afortunadament, aquest desig no és més que un mareig momentani.

Secció del vaixell mostrant el pou lunar

En tots els vaixells, el CTD amb roseta es llarga per la borda. Però amb 30 sota zero això seria completament impossible. No sabem què es congelaria abans, si nosaltres o els instruments. Per això, a l'Amundsen tenim el “moon pool”. Es tracta d'un pou quadrat de dos per dos metres que va des de la coberta principal (uns dos metres sobre la línia de flotació) fins a la quilla, deixant que pel fons entri lliurement l'aigua de mar. El CTD es baixa per aquest pou, de manera que tots estem protegits del vent i del fred. El fred està a l'aire i a la superfície del gel. Però per sota del gel, l'aigua de mar està a 1.5 graus sota zero, una temperatura que des que vaig arribar a l'Amundsen em sembla molt raonable, fins i tot confortable. En aquest pou lunar es produeix un dels fets més sorprenents de tota la campanya. I és que les foques anellades l'han agafat com el seu forat de respiració.

Són uns animalons extraordinaris. Passen quasi tot l'hivern sota el gel, buscant petits bacallàs àrtics i crustacis. Però de tant en tant han de sortir a la superfície per a respirar. Es clar, hi ha el petit inconvenient de que la superfície té un sostre de metre i mig de gel. Normalment les foques mantenen un forat obert gratant el gel amb les dents. Aquest forats són molt petits i quasi invisibles des de la superfície per no cridar l'atenció. Noel, l'inuvialuit que ens acompanya com a observador de fauna salvatge, m'ha dit que m'ensenyarà com trobar-los. Es veu que quan les foques bufen surt un xorro de vapor d'aigua i se sent la bufada. Això també ho saben els óssos polars i quan descobreixen un d'aquests forats poden esperar immòbils durant hores a que la foca torni a respirar. Llavors es llencen amb les dues potes pel davant per trencar el gel i s'emporten la presa. Està clar per què el nostre pou lunar resulta tant atractiu per a les foques.

Mentre en Nikolai i l'Yvan continuen amb el seu diàleg precari, m'entretinc mirant aquestes foques. És molt tendre veure com pugen silenciosament fins a la superfície, fan una bufada i es posen verticalment, traient de l'aigua només els ulls i el nas. Tanquen els ullets i posen cara d'èxtasi metre inhalen l'aire amb golafreria. Els narius s'obren i tanquen durant uns vint segons. Llavors fan una tombarella elegant i desapareixen cap al fons del pou lunar. Hi ha anades i vingudes constants. En qualsevol moment hi pot haver cinc o sis foques respirant. De fet n'hi ha una de petitona, que encara té el pelatge mig blanc, que ha triat el pou per fer la migdiada. Es posa molt quietona en un raconet i tanca els ulls mentre flota beatíficament. Ahir, en Nikolai la va tenir d'empènyer amb un pal per poder baixar el CTD.

El més sorprenent d'aquest fet, però, és que si un mira a l'exterior del vaixell, per sobre del gel tan sols veu una immensitat blanca. Ningú podria endevinar que sota aquest desert aparent hi hagués tanta activitat. Cal no refiar-se de les primeres impressions.

Carles Pedrós-Alió