Una de les escenes més impactants de la història del cinema és, potser, l'activitat extravehicular (EVA) a “2001. Una odissea de l'espai”. En Frank Poole, un dels dos astronautes a bord del Discovery, surt a reparar una antena. Durant alguns minuts el veiem flotar a l'espai amb els seu vestit groc. Només sentim la seva respiració, una mica feixuga per l'esforç. Llavors la petita càpsula, dirigida pel superordinador de bord HAL, s'apropa en silenci a n'en Frank i talla el conducte que li permet respirar. Estic a la coberta principal i a punt de fer el més semblat a una EVA que mai faré en tota la meva vida. A fora fa 35 graus sota zero i 12 nusos de vent. El factor corrector del vent baixa fins a 50. Esperant l'autorització del pont per sortir, tots comencem a suar dins de la nostra complicada vestimenta. D'això els veterans en diuen “sobrescalfar-se”. Finalment, el pont dóna el vist i plau. Sortim a l'exterior i baixem amb malaptesa l'escaleta cap al gel. Carreguem els estris per foradar el gel i per prendre mostres en un komatik i l'enganxem a una de les moto de neu.
Frank Poole flota a l'espai exterior
(Fotograma de "2001. Una odisea de l'espai")
Les motos de neu són de la marca “Bombardier” de colors negre i groc, com l'abella Maia. Totes estan en marxa des de fa estona per que escalfar-se. Poc a poc van sortint grupets cap a diferents indrets. La Christina i la Carrie s'en van a buscar petjades d'ós polar. Els de zooplancton van cap al forat DukuDuku. En Marc i en Steve a la torre meteorològica. En Bernard i d'altres a Takatuk per prendre testimonis de gel. En Sébastien, en Louis, en Noel, la Karin i jo sortim cap a Titicaca. Una de les motos de neu ens avança portant el material cap a la posició. En Noel porta un rifle i en Louis un altre.
Caminem seguint les banderetes clavades al gel que indiquen per on és segur trepitjar. Hi ha una catifa de neu, de uns 8 centímetres, cruixent sota el cautxú de les botes. Durant mig quilòmetre només sento aquest soroll i la meva respiració. Em sento tan indefens com l'astronauta de 2001. Si perdés un guant... si aparegués un ós polar... si trepitgés sense adonar-m'en una esquerda al gel... Començo a suar mentre a les pestanyes s'em formen puntetes de gel. Arribem a Titicaca. Per evitar que les mostres d'aigua es glacin tan bon punt surten de l'aigua, s'ha construït una petita cabana al voltant del forat. El problema és que des de la visita anterior el forat s'ha congelat i cal tornar-lo a obrir. Louis juga el paper d'home de veritat. Porta una barba de tres dies i es mou amb el gest ampli i confiat del que porta molt de temps fent això. Agafa el Giffy i engega el motor. La barrina del Giffy rellisca un parell de vegades sobre el gel abans de començar a foradar. En Louis es planta sobre les dues cames i prem de valent. La barrina es va enfonsant i traient una abundància de granissat.
Les motoneus preparades pel mostreig
La cabaneta a Titicaca i les neverentes amb aigua calenta
La petita cabana es va omplint de fums de dièsel. Els altres agafem les pales i comencem a treure la neu i el granissat a fora de la cabana. Cada gest costa el doble per la quantitat de capes de roba que cal moure. Al acotar-me per recollir la neu, el passamuntanyes em tapa un ull i l'alè s'hem congela sobre la balaclava. Però al cap de dos o tres palades, en sortir a fora, em quedo parat mirant la vista.A la meva esquerra està sortint un sol esplèndid. Les petites irregularitats del gel i les acumulacions de neu es prolonguen en llargues ombres rosades. A la meva dreta, un quilòmetre cap a l'oest, l'Amundsen sembla fora de lloc, com mig enterrat en el gel, distant, aliè. Aquest lloc em comença a agradar.
Finalment el forat queda obert. Comencem el mostreig. En Sébastien fa baixar l'ampolla “GoFlow” fins a tres metres. Agafa el missatger i en el moment que el deixa anar, se li escorre la corda de l'altre mà. L'ampolla es tanca a una fondària indeterminada, però certament a més de tres metres. “Tabernak!” S'exclama en Sébastien. Treu l'ampolla de l'aigua i torna a muntar el mecanisme de tancament. Però el mecanisme es resisteix. No hi ha manera de tibar de la goma que subjecte els taps. El mecanisme s'ha congelat. Està completament solidificat i no hi haurà qui el faci servir fins que no tornem al vaixell. Li llancem una mica d'aigua calenta però en quant arriba a tocar l'ampolla es congela immediatament i tot el que aconseguim és recobrir-la d'una bonica capa de gel.
En Sébastiene desesperant devant del forat de mostreig
“Tabernak!” Torna a exclamar-se en Sébastien. Llença l'ampolla per terra, bufant. L'excés d'alè se li congela a la bufanda i a les pestanyes i ara li costa desenganxar-les una de l'altre per poder obrir els ulls. Portem ja tres hores i encara no hem agafat ni un mil·lilitre d'aigua.
Traiem la segona ampolla i aquesta si que funciona. A poc a poc anem omplint ampolles i tubets que guardem en neveres amb aigua calenta. Sembla una contradicció, però si aquestes neveretes no tinguessin aigua calenta tota la mostra es congelaria abans d'arribar a l'Amundsen. Al mateix temps, les nostres capes de roba es van omplint d'aigua de mar glaçada i de polsim de neu portat pel vent. Tots tenim aspecte de l'abominable home de les neus. I per dins estem suats i quasi angoixats per la calor. Però no a tot arreu, les mans i els peus comencen a glaçar-se.
En Sébastiene feliç en acabar el mostreig
Sortim de la cabaneta i carreguem les mostres al komatik. Mentre en Louis s'ho endú tot amb una de les motos de neu, la resta caminem cap a l'Amundsen. Tot torna al seu lloc. El fred i el vent equilibren la nostre suor interior, la caminada escalfa els peus, i els ulls guaiten per l'estreta finestra que deixen la balaklava, el passamuntanyes i la caputxa amb pell de coiot. El que veuen és un paisatge serè, remot, esplèndid. Quan torno a pujar l'escala de l'Amundsen em sap greu que s'acabi aquesta EVA. Seria bonic flotar en aquest espai blanc com Frank Poole a 2001.
Carles Pedrós-Alió
Participació a la campanya: Torn 5 (18 febrer - 31 març 2004)
