Estic a la cua del menjador. Tots anem passant per una finestra que s'obre a la cuina. Allà el cuiner en cap, Alain, més conegut com a “Blanchon”, em fa la pregunta de cada dia:
- Qu'est-ce que vous voulez monsieur? -
El menú està en francès i en anglès, però els noms dels plats són tan florits que sempre necessito una bona estona per esbrinar quins són els plats principals i què és l'acompanyament. Finalment el més senzill és dir:
- Complet, s'il vous plaît. -
Això vol dir una mica de tot. Però en realitat segueix lleis misterioses. En Takashi, el meu company de cabina, sempre demana “complet”. Però a ell li posen moltes més coses que a mi. Potser en Blanchon pensa que en Takashi està massa prim i que a mi, per contra, em vindria bé una certa dieta.
Agafo el meu plat i busco lloc a taula. El menjador té vuit taules rodones amb cinc llocs a cada una. Hom arriba i seu allà on li sembla. D'aquesta manera tots acabem xerrant amb tots en una àpat o altre. Sec entre en Wojtek i la Christina. En Wojtek és un home rodó, amb una calva notable i una mica gran. Si m'el trobés a les Rambles pensaria que treballa en una oficina o portant un taxi. Però l'he vist obrin forats al gel a cops de destral, conduint les motoneus com si fossin un fórmula 1, treint-se la parka a pesar del vent perquè tenia calor. I sé que porta més de vint anys treballant a l'Àrtic, en particular a l'estació que Polònia té a les Svalbard. Sé que és un home resistent i fort. Però la seva mirada és d'una afabilitat i bonhomia tant clares que es guanya la simpatia dels altres d'una forma immediata.
La Christina, en canvi, crida l'atenció d'una altre manera. És una noia molt maca. De fet és tan maca que si la trobés en una desfilada de moda no em sorprendria gens ni mica. És molt alta, amb unes faccions petites i rodonetes que fan simpàtica la seva mirada i amb una rialla que contagia. Els homes intenten dissimular tot això. Fan un esforç per considerar-la una col·lega més. Són conscients que seria injust que la seva bellesa alterés les relacions professionals, ni en un sentit ni en l'altre. Però que hi vols fer, no sempre s'en surten. Això es nota, per exemple, en que quan seuen a dinar amb la Christina, els homes acostumen a allargar la sobretaula, com si volguessin perllongar una mica més la casual coincidència en l'espai i el temps amb aquesta dona tan maca.
Intento seguir la norma de no fer discriminacions i li pregunto per la seva feina. En aquest vaixell tenim gent estudiant les coses més diverses, des dels fluxos de gasos a través del gel fins a com les imatges de satèl·lit ens poden ajudar a millorar la navegació. La Christina treballa amb óssos polars.
– No, amb els óssos no, treballo estudiant el seu hàbitat.– Puntualitza amb la seva dicció ràpida, seguida d'una rialla.
Ha dividit el gel que envolta l'Amundsen en quadrícules d'un hectòmetre. Les quadrícules tenen un número. Cada matí fa una mena de primitiva per triar-ne una a l'atzar, i surt amb una motoneu a examinar-la. Algunes quadrícules estan a tocar de l'Amundsen, però altres estan a alguns quilòmetres. De manera que el rifle és imprescindible. Un cop al lloc triat, la Christina examina si hi ha petjades d'ós polar o no. I si en troba, ha de fer tot un seguit de mesures de gruix de neu, rugositat del gel, presència d'esquerdes i d'altres paràmetres. És curiós que aquests paràmetres en realitat el que fan és proporcionar diversitat a l'aparent monotonia de la banquisa. Quan hom se la mira amb detall és molt més heterogènia del que sembla. Finalment, aquestes dades donaran informació sobre quin és el tipus d'hàbitat preferit pels óssos polars. Però la sorpresa ve a continuació.
– Però, en aquesta època, no se suposa que els óssos estan hivernant? – Pregunto.
Dons resulta que no. Resulta que els óssos més aviat estiben. Estan tan ben adaptats a caçar foques anellades sobre el gel, que durant tot l'hivern no pateixen gana ni fred. Però en arribar l'estiu, el gel es fon i les foques neden lliurement, poden pujar a respirar on vulguin i resulten molt difícils de capturar. A més fa massa calor i els ossos són massa lents per caçar ratolins o cabirols. S'han de conformar menjant maduixes i gerds. En aquestes condicions és millor excavar un túnel profund i fresc al terra i fer una llarga migdiada fins que torni l'hivern. No més les femelles fan una mena d'hivernada. Els últims mesos de l'embaràs i els primers de vida dels cadells (entre l'octubre i el març) els passen mig adormides en una cavitat excavada a la neu, però mai en hivernació profunda. De fet, els óssos descansen als seus caus quan hi ha manca de menjar i això passa més sovint a l'estiu que a l'hivern.
Penso que deu ser una mica frustrant estudiar l'hàbitat d'un animal del qual no més veu les petjades a la neu. Li dic.
– Oh! Però jo m'els trobo de tant en tant. – Contesta.
Per exemple, en un dels torns anteriors anava amb uns companys en el “BR” (el tractor) i en superar una carena de pressió es van trobar de front amb un ós. L'ós estava tan sorprès com ells i es va posar dret amenaçant amb les urpes. Tot seguit va girar cua i va començar a córrer. L'observador inuit, que anava en una motoneu, el va a empaitar per espantar-lo. L'escena semblava treta d'un western , amb la motoneu seguint les carreres i giravolts de l'ós com un cowboy amb una vaca revoltosa. El seguia de tant a prop que en un moment donat el va arribar a tocar. L'ós es va girar i va plantar cara. L'observador havia de jugar amb la distància a l'ós i la velocitat per continuar espantant-lo sense que es girés. Finalment, l'ós va desaparèixer entre les irregularitats del gel amb el seu caminar mandrós. De sobte m'adono que les altres taules s'han anat buidant. En canvi, en Wojtek i jo estem embadalits escoltant els detalls de la vida íntima dels óssos amb la Christina. Serà que també hem caigut en el parany d'allargar la sobretaula?
Carles Pedrós-Alió
Woytek
Christina
Participació a la campanya: Torn 5 (18 febrer - 31 març 2004)
Christina