Diuen que la distància és a l'amor com el vent és al foc. Si el foc és débil el vent l'apaga, però si es fort el revifa. Sir William Edward Parry ho va poder comprovar perfectament en tres de les seves expedicions.

En una carta de 1825 Parry deia: “Sempre he sentit un desitg de tenir un lligam en algun lloc. Mai he estat còmode sense aquest lligam i encara, m'atreviria a dir, que amb menys predisposició que el 99 per cent dels meus col.legues a propensitats vicioses. Sempre he intentat imaginar-me enamorat d'una dona virtuosa. Hi ha un cert aire romàntic en això, però encara ho sento amb força i no deixaré de sentir-ho fins que estigui casat”. Què volia dir exactament aquesta frase? De qué estava parlant en Parry? Dons la veritat és que no ho se. Però a mi em sembla que parlava d'una de les dificultats més grans de les exploracions de l'època: haver de passar anys sencers no més en companyia d'altres homes. En primer lloc hi ha l'aspecte purament sexual. És cert que hi ha homes que poden viure molts anys en celibat. Però no m'imagino els mariners britànics del segle XIX gaire predisposats a acceptar aquesta situació. En les expedicions àrtiques, els britànics varen estar de sort. Perque les famílies inuit acceptaven que les dones tinguèssin relacions sexuals amb visitants, fossin inuit o britànics, com a part de la cortesia entre grups humas. Així doncs, els llargs hiverns a la fosca, podian resultar més càlids del que hom podria pensar, sempre que els exploradors s'establisin a prop d'un campament inuit. Això és el que van fer en Parry el 1819-1820 a Igloolik, en John Ross durant els quatre hiverns consecutius (1829 a 1833) que va passar a la Península Boothia i, fins i tot, molt més tard, l'Amundsen a Gjoa Haven al 1903. Però d'un home tant profundament religions com Parry no cal ni pensar en que tingués cap relació extramatrimonial. I encara és més, d'un oficial de classe alta no es podia imaginar que es “rebaixés” a fer l'amor amb un esser “inferior” i “bàrbar”. El seu desitg era més espiritual, molt diferent de la sexualitat barroera d'alguns mariners. Cal acceptar que en Parry praticava l'abstinència més estricta tot i sent permissiu amb els seus homes. Però una cosa és l'abstinència i un altre l'absència. Un grup d'homes que viuen junts, sense dones, durant un període llarg, fa una societat humana deforme, àdhuc monstruosa. Hi ha patrons de conducta que canvien, temes de conversa diferents, però sobre tot, sobre tot, hi ha un sentiment de pérdua, de mancança, i de nostàlgia que resulta insufrible.

Per pal.liar aquest sentiment en Parry tenia dos mètodes. El primer consistia en un programa de festes i representacions teatrals molt ben planificat, que durava tot l'hivern. En aquestes situacions alguns homes feien el paper de dones, es vestien amb faldilles i ballaven amb els altres homes. Fins i tot s'arribaven a fer concursos de bellesa entre els transvestits. D'alguna manera, aquestes disfresses feien oblidar per unes hores que allà no més hi havia homes. Certament, les expedicions d'en Parry es van caracteritzar per la salud mental de les seves tripulacions. L'altre mètode era més personal i crec que és al que fa referència la carta esmentada. Avans de marxar d'expedició en Parry establia un lligam més o menys clar amb alguna noia. El pensament de que allà tant lluny, a casa, hi havia una noia que pensava en ell, que quan tornés no arribaria a un altre soledat sino que algú l'estaria esperant, era una cosa que li permetia soportar tant l'abstinència com l'absència. Quan va marxar a la seva primera expedició com a comandant de l'Hecla i la Fury, Parry havia establert una mena de relació amb una Senyoreta Brown. Que la relació no era profunda, sino una manera d'armar-se psicològicament, va quedar demostrat als pocs mesos. La Senyoreta Brown va ser vista acompanyada d'altres cavallers. Obviament, la relació amb en Parry, més imaginada que real, es va desfer tant bon punt com va tornar a Anglaterra. Però ja havia complert la seva funció.

Per la segona campanya, Parry es va prometre amb un altre noia, la Jemima. De nou, la relació no més va exisitir mentre en Parry la va necessitar pel seu equilibri mental a l'Àrtic. Era la idea d'estar enamorat el que importava, la sensació de que hi havia una dona que l'esperava. De que mentre tots els seus companys de promoció es prometien i es casaven ell no quedava completament al marge, aïllat d'aquesta contrapart femenina sense la qual els homes no poden viure. La Jemima complia aquesta funció. Però un cop més, la relació es va desfer poc després del seu retorn. En canvi, de la Isabella es va enamorar. Es va enamorar de veritat. De fet això és una redundància perque un no es pot enamorar de mentida. Enamorar-se és quelcom que un no pot evitar, ni negar, ni disimular. Parry es va casar amb la Isabella uns mesos avans de la seva última expedició, un intent fracasat d'arribar al pol Nord. Durant totat aquesta expedició, en Parry va estar desitjant tornar a Anglaterra per “abraçar la seva Isabella al seu cor”. Es conserven algunes de les cartes que li escribia, encara que no poguèssin arribar fins molt més tard. En una de les últimes li deia “l'èxit en aquesta empresa no és ni molt menys essencial per a la nostre felicitat”. Vet aquí un home a qui el fracàs que acaba d'experimentar en la seva professió li importa ben poc. Li importa tan poc perque està enamorat. Però llavors... s'hauria explorat l'Àrtic si tots el homes haguèssin estat enamorats?

Carles Pedrós-Alió

Participació a la campanya: Torn 5 (18 febrer - 31 març 2004)

Data utima actualització: 30 noviembre 2004