Per què el 90% dels cantants americans es passen la vida cridant amb veu d'haver begut massa? Per què s'esgolen miolant com gats afònics? Quasi tots canten sempre amb un “guee, gueeeee, baby” nasal i etílic. Clar que un amic ianqui diu que els cantants llatins sempre fan un engolat “uou,uouuu, uioouu”. Em faig aquesta pregunta mentre treballo al Rad Van. Perquè passo unes estones molt llargues tot sol i la única companyia és la del fil musical que arriba a través del telèfon. El repertori és fonamentalment nord-americà, amb algunes balades quebecois i de tant en tant una cançó d'algun altre país. Per exemple, les dues representants espanyoles són la macarena i l'aserejé. Anem ben servits. Encara que, en realitat, aquest 90% de cançons gringues són igual de monòtones, poc imaginatives i amb un missatge tant desoladorament superficial com el de la macarena. La única diferència és que el tema el diuen a crits i amb veu de licor. Com veieu passo molt de temps sol i el cap s'hem va rodolant per temes tan poc prometedors com aquest.

El Rad Van és un contenidor amarrat a la coberta de l'helicòpter, a l'exterior del vaixell. Està habilitat com a laboratori per fer tot el que calgui amb substàncies radioactives. Als que treballem amb aquestes substàncies ens tenen en aquesta mena d'exili per que no contaminem res. Arribo i comprovo la temperatura. Encara que el termòmetre diu 13 graus, el terra està molt fred i haig de venir a treballar amb les meves botes definitives. És més, de tant en tant falla el radiador i es congela tot. Em trec la parca i em poso la bata i els guants de plàstic. Trec els dos-cents o tres-cents tubets del congelador i un cop descongelats els vaig col·locant en una centrifugadora. L'engego i espero 10 minuts. Els trec de la centrifugadora i els vaig destapant un a un, fent unes fileres molt ordenades amb els taps per no equivocar-me. Els porto a la campana extractora de fums i haig d'anar xuclant, amb una bomba aspirant, tot el líquid de cada un dels tubets. Afegeixo un mil·lilitre d'àcid tricloroacetic a cada tubet i ho sacsejo bé en el vortex. Torno a enroscar tots els tapets i torno a posar-los a la centrifugadora deu minuts més. Aquesta vegada, un cop xuclat el líquid, afegeixo un mil·lilitre del còctel d'escintil·lació. I ja tinc els primers tubets llestos. I ara cal tornar a començar perquè en la centrifugadora no més hi caben 48 tubets. Total, que passo hores i hores amb la música cridanera i la solitud. Això demostra que el dia a dia de la ciència és tan avorrit i rutinari com el de qualsevol altre professió. Podria estar enganxant selles en qualsevol estafeta de correus o quadrant balanços en alguna assessoria del carrer Balmes.

Però llavors recordo que estic molt lluny del carrer Balmes. El Rad Van té dues finestretes i en recordar-ho paro un moment el tràfec amb els tubest i miro el paisatge. L'immensitat blanca continua impassible. A uns cinquanta metres del vaixell hi ha parades les tres tendes de supervivència, l'iglú que es va construir durant el torn anterior i la pista d'amarratge. De fet, el BR està aixafant la neu un altre cop per que pugui amarar la propera avioneta. Des d'aquí sembla un petit tractor de joguina, groc en mig del blanc. La zona propera a l'Amundsen és molt plana i llisa. Però a un parell de quilòmetres es veuen les rugositats furioses d'una zona de carenes i montículs. L'heterogeneïtat dins de l'homogeneïtat. Sembla la materialització d'un concepte complex amb una simplicitat extraordinària, només diferents tonalitats de blanc. Torno a pensar que es tracta d'un paisatge insòlit i seré. Llavors m'enrecordo de la Cristina, la meva dona. De sobte sento els ulls humits i tinc ganes de plorar sense estar trist. Mirant aquest desert blanc, entenc perfectament com es devia sentir en Parry.

Carles Pedrós-Alió

Un dels contenidors-laboratori a la proa de l'Amundsen

Treballant en un dels laboratoris freds

Un paisatje insòlit i seré (1)

Un paisatje insòlit i seré (2)

Participació a la campanya: Torn 5 (18 febrer - 31 març 2004)

Data utima actualització: 7 desembre 2004