Des del meu observatori del Rad Van es veu perfectament la pista d'amarratge. El BR ha estat tot el matí trepitjant la neu que l'últim blizzard va dipositar sobre el gel, per que les avionetes puguin arribar sense problemes. Sento la remor de l'avioneta passant per sobre de l'Amundsen abans d'enganxar la pista. Finalment amara en un espai inverosimilment petit i s'apropa al vaixell. Les motoneus amb els komatics rodegen l'avioneta preparades per recollir l'equipatge. La Twin Otter s'atura. Passen uns instants. S'obre la porta i van sortint una dotzena de persones. Primer es queden totes juntes en un grupet, a prop de la protecció de l'avioneta. Poc a poc, alguns es van separant del grup i fan fotos de l'avioneta, dels companys, del vaixell i de la banquisa. Ningú no ho diria, però són les Very Important Persons que estaran amb nosaltres durant un parell de dies.
Aquesta visita ha portat bastants mal de caps a la Jody, la cap de campanya, i al Capità, l'Stephan. Que si serien 15 que si serien 10, que si ara ve el ministre de ciència que si no més ve el president de l'agència nacional de la ciència al Canadà. Que si estaran dos dies que si estaran tres. Preparar un programa d'activitats ha estat difícil. Per que la recerca havia de continuar el seu ritme, però era important causar bona impressió en aquestes persones, la creme de la creme de la gestió científica al Canadà. Pot ser destinaran més cèntims a la recerca àrtica, potser no. Però, per si de cas, més val tractar-los bé. De manera que la Jody els ha organitzat seminaris, caminades sobre el gel, i visites als laboratoris, mentre que el capità els farà cinc cèntims sobre la reorganització del vaixell i el tour des de les màquines fins al pont.
A la sala d'oficials, els VIPs no ho semblen pas. Tots van amb texans, amb sabatilles velles i amb samarretes i forros polars amb l'emblema de l'Amundsen que acaben de comprar a la cantina del vaixell. Tots són anglòfons i tots tenen aspecte de que podrien ser pagesos. Però sabem que estan absorbint tot el que veuen i que sens dubte això tindrà alguna influència sobre les seves decisions futures. Els científics intentem tenir aspecte de científics, encara que no se ben bé en què consisteix això. Però ens esforcem. I els VIPs intenten fer preguntes intel·ligents.
Les presentacions han acabat. Surto, com cada dia a la posta de sol, a la coberta de l'helicòpter. Veig un altre bult fosc, amb una parka definitiva com la meva, però d'una mida definitivament més petita.
– Esplèndid oi? – Dic per veure si per la veu puc endevinar de qui es tracta.
– Si, és extraordinari. – Contesta el bulto. És la Wendy. Estic parlant amb la subsecretària de ciència i pesqueríes del Canadà!
– Per vosaltres deu ser molt complicat trobar un forat de quatre dies en l'agenda per dedicar-l'ho en aquesta visita, oi?–
– Oh! Però val la pena. Això és increïble. – La Wendy sembla totalment sincera. Em pregunto quants emails, memoranda i trucades s'estaran acumulant a la seva oficina d'Ottawa mentre ella té aquesta conversa banal amb mi, quatre mil quilòmetres al nord, sobre la coberta de l'Amundsen.
– Havies estat a l'Àrtic? – Em pregunta amb una curiositat que sembla genuïna.
– No més un cop. També he estat a l'Antàrtida, però en realitat aquest és el meu primer viatge polar de veritat. Per que fins ara sempre havia estat a l'estiu. Això per mi és com la primera vegada. –
La Wendy em mira i a la seva mirada, envoltada per la balaklava, em sembla que detecto una mica d'enveja. Aquesta mirada em recompensa de moltes coses. Pot ser es una mirada eloqüent sobre què vol dir triomfar en la vida i que vol dir ser feliç. Però no n'estic segur. Seguim xerrant de l'Àrtic i de l'Antàrtic durant uns minuts fins que la criden:
– Wendy, els altres ja estan baixant. – Diu en John. Els VIPs van baixant l'escala per fer un passeig sobre el gel acompanyats pel capità.
– Fins després. Ha estat una xerrada molt agradable – Diu la Wendy.
Un cop més no soc capaç de dir si això és una cortesia habitual o si hi ha un punt de nostàlgia en la seva frase. D'alguna manera tots envegem alguna cosa en la vida dels altres. I sempre arriba un moment en el que ens demanem; com seria portar la vida que porta aquesta altre persona? Seria capaç de deixar-ho tot i anar a viure a un altre lloc, de canviar de treball, de començar de zero? El fet de fer-se aquesta pregunta és ambigu, no se si indica que som infeliços o que sempre voldríem anar més enllà.
Per acomiadar els VIPs, el capità ofereix un sopar especial. Els oficials van amb els seus uniformes de gala. Els científics portem la única camisa i alguns fins i tot la única corbata. Els VIPs segueixen amb els texans i les sabatilles, les samarretes i els forros polars. El banquet inclou tots els petits luxes que la burgesia ha dipositat sobre la taula de sopar. Les copes de vi i les d'aigua, els coberts petitons per l'aperitiu amb volauvent de llamàntol i els ganivets agressius pel filet mignon, el platet pels tovallons i el del pa i la mantega. Tot això genera un ambient familiar, nadalenc, que el vi s'encarrega de suavitzar. S'aixeca en John Adams, el cap de la Guarda Costanera. Tots sabem que està en contra de que aquest vaixell faci ciència. Però fa un discurs molt emotiu sobre la bona relació i l'admirable recerca que estem fent. Llavors parla en Tom Byzinsky, el cap de l'NSRC (l'agència que finança la recerca al Canadà). La nostra campanya és modèlica i està molt impressionat pel que ha vist i no ho oblidarà mai. El capità també hi diu la seva i agraeix la visita i aprofita per dir que la missió que se l'hi ha encomanat va molt bé. Fins i tot la Jody es contagia de l'atmosfera i diu que brinda per la magnífica cooperació amb la Guardia Costanera i l'èxit de la missió. Quantes petites mentides que semblen una mica menys inverosimils gràcies a una mica d'alcohol.
Poc després del sopar arriba l'avioneta. Els VIPs ens donen la mà, ens donen les gràcies, ens diuen que ha estat inoblidable. El grupet de bultos arrebossats per les parkas camina amb torpesa sobre la neu. El vi francès es nota fins i tot en els VIPs. Es tomben per saludar, van pujant a la Twin Otter. L'avioneta accelera i s'enlaira en un espai inverosimilment petit, fa una gran corva i s'allunya per occident, com si la llumeta a la torre de Cape Bathurst la cridés de tornada a la civilització, empaitant el sol que també està desapareixent. Demà passat els VIP tornaran a les seves oficines de Toronto i d'Ottawa, de Vancouver i Yellowknife, serà el retorn a les corbates i les reunions, als sous generosos, als expedients i les decisions de milions de dòlars, i potser de tant en tant, recordaran que durant un parell de dies van ser feliços al desert blanc.
Carles Pedrós-Alió
Els VIP baixant de l'avioneta
Christine i Karine disfrutant del sopar de comiat
L'avioneta s'allunya cap a ponent
El sol s'amaga darrera Cap Bathurst
Participació a la campanya: Torn 5 (18 febrer - 31 març 2004)
