El cadàver ha aparegut al pou lunar. Estava flotant amb la cara cap a avall, oscil·lant lleugerament amb les petites onades que feien les foques que pujaven a respirar. Però ell ja no respirarà mai més. Ha estat en Dan qui l'ha descobert, cap a les quatre de la matinada, quan marxava de la festa per anar a dormir. Ahir hi havia festa grossa perquè era l'últim diumenge del nostre torn. En acabant de sopar vàrem compartir vins xilens i californians, vàrem cantar una cançó especial per a la Jody, agraint-li, en tots els idiomes parlats a bord, els esforços i equilibris que ha fet per que tots poguéssim obtenir les nostres mostres a pesar del temps i dels inconvenients que hi posava el capità. Era una nit d'alegria i de festa; per que tots teníem ganes de tornar a casa, perquè estàvem contents de com havia anat la feina, perquè la veritat és que tothom ha estat flexible, amable, i col·laborador. Tots teníem la sensació d'eufòria que produeix el retorn després d'haver assolit els nostres objectius tant lluny de casa. La festa al saló de la tripulació va començar amb força. En Nikolai i la Karine feien de D.J.s i de bàrman. Les Guiness desapareixien ràpidament del refrigerador. Tothom ballava des de merengues a rock and roll. Ningú no pensava que en només unes hores tot canviaria d'una forma tant dramàtica.
En Nikolai va mostrar una preferència molt clara per la Karine des del primer dia. Va començar per dir-li “Nadia”, un nom ben rus. I va continuar fent-la còmplice de tota mena d'iniciatives: que si una festa tecno, que si una sessió de ioga. Tinc la certesa de que a la Karine no li desagradaven pas aquestes atencions. Casualment, quasi sempre que la Karine arribava per dinar o sopar, en Nikolai arribava just després i seien en la mateixa taula. Però la Karine és molt dinàmica, jovial, expansiva. I el que és pitjor, la seva feina l'obligava a passar moltes hores amb en Sinya, un japonès que parlava molt poquet anglès i que depenia de la Karine per una part molt important de la seva comunicació amb els altres. En Nikolai, en canvi, estava quasi sempre treballant als ordinadors del pou lunar.
Jo no puc dir que passés res especial. La veritat és aquesta. No ho puc dir. Però llavors, com explicar que fa unes quantes nits em trobés la porta del laboratori del comptador de gospires tancada per dins? Allò em va sobtar. Aquesta porta sempre ha estat oberta. Jo entrava i sortia sovint, perquè anava posant i traient mostres del comptador. Moltes nits, abans d'anar a dormir, passava per comprovar com anaven les meves mostres i calcular a quina hora del matí següent estarien totes comptades. I aquella nit, farà aproximadament una setmana, al anar a fer aquesta comprovació rutinària, la porta estava tancada. Sense cap mena d'explicació. Vaig parar l'orella per veure si sentia alguna cosa. No se si el que vaig sentir a l'interior era una respiració continguda o el soroll del silenci a la meva oïda. Vaig trucar amb força. Cap resposta. Al cap d'una estona hi vaig tornar. La porta estava oberta. A dins no hi havia ningú.
Pensava en tot això, amb una mena de tristesa al cor, mentre l'Yvan obria les comportes de proa i amb la grua treia el cadàver amb la xarxa japonesa. Un cop a fora, l'ha deixat penjant per que es congelés i així evitar la descomposició. El pobre mascle de foca ocel·lada ja no pujarà mai més a respirar, ni al pou lunar ni en lloc. La seva mort serà sempre un misteri.
Carles Pedrós-Alió
El pou lunar i les foques
Cançó per a la Jody
Karine i Nikolai, Jody i Gerald
Cos de delicte
Participació a la campanya: Torn 5 (18 febrer - 31 març 2004)
