A l'endemà tornàvem a estar a l'aeroport de Yellowknife al costat de l'ós polar que estava a punt de caçar la foca. Al cap d'una estona pujàvem a l'avió. Ens quedaven un parell d'hores de vol fins a Inuvit. El temps va passar de pressa i ja hi érem. Un altre aeroport amb ós polar, ens vam fer fotos mentre esperàvem les llistes per saber a quina hora havíem d'agafar el Twin Otter (avioneta) que ens portaria a l'Amundsen.

Oh !!I meravella a mi em va tocar de les primeres. L'avió era molt petit hi cabíem 12 persones mal contades, amb l'equipatge de mà a sobre. Anàvem molt abrigats, preparats (en teoria) per quan arribéssim (-25º C o menys). Però, de moment a dins l'avioneta ens estàvem rostint. El viatge va ésser d'una gran emoció, a fora tot era blanc, el cel i la terra s'unien i en aquell moment pensava que els pilots i el GPS devien saber on anàvem. Jo tenia una confiança cega amb ells. Mirava al voltant i tothom estava dormint, excepte la Connie que seia al meu costat, els pilots (que es distreien dinant) i jo. I… de sobte vaig veure un punt vermell ancorat en el gel, era el vaixell. Aquest va ésser un instant màgic i surrealista. Un vaixell que "no navega" que esta fixat a "terra" i que per arribar-hi s'ha de "a-gelar" al costat i caminar uns quants metres per sobre del mar.

El Twin Otter

Vista des del Twin Otter

Dins del Twin Otter

L'Amundsen al bell mig del gel!

Un cop els motors de l'avioneta es van parar i, vaig saltar fora, la roba d'abric que m'havia posat em va semblar una fotesa. El cel i el mar continuaven blancs, sense un raig de sol i el vent bufava força, mai havia sentit el que era tenir fred de veritat. Els 50 m que em separaven del vaixell em van semblar molts i molts més, I mentre, se'm congelaven les orelles i el nas (el gorro i la bufanda tampoc eren una meravella) ja veia, el personal que anàvem a rellevar. Entre ells vaig reconèixer en Carles, sota les ulleres, el gorro, els guants i l' ultraparca. Després d'un cafetonet, en un parell d'hores em va passar el testimoni, posant-me al corrent de la vida professional i lúdica al vaixell. M'esperaven 45 dies de feina i vivències úniques on la normalitat era viure en un vaixell que no es gronxava, en companyia de foques i guineus, i que per mostrejar, passejar o jugar sortíem fora, i caminàvem sobre un mar congelat.

I… quin era el meu interès principal?

Apart de gaudir d'una experiència irrepetible, el meu objectiu principal era el d'investigar quant de carboni bacterià circulava a través dels seus immediats predadors (nanoflagel.lats i ciliats). Aquests microorganismes són molt importants ja que es troben a la base de les xarxes tròfiques marines. Les mesures de biomassa i transferència de carboni de bacteris a protistes es fan durant tot l'any, per tant, podrem saber quin és el paper que juguen aquests microorganismes en el cicle del carboni en una zona costanera de l'Àrtic durant les diferents estacions de l'any

Dolors Vaqué

Dolors, lluitant amb el fred

Dolors i Marta devant de l'Amundsen

Bacteris àrtics

Dos nanoflagel.lats (2 µm): un autotròfic(taronja) i un heterotròfic (vert)

Un nanoflagel.lat (10 µm) com es veu amb llum ultraviolada

Al mateix nanoflagel.lat que ha menjat bacteris (llum blava)

Participació a la campanya: Torn 6 (1 abril -12 maig 2004)

Data utima actualització: 7 decembre 2004