Sobre la Ley de Universidades
Paraules del Conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació a la inauguració del curs 2001/02 de la Universitat Politècnica de Catalunya
Excel·lentíssim i Magnífic Sr. Rector,
Amics i amigues,
No voldria començar sense dedicar un record al doctor Caparrós, un home que no solament estimava la universitat, sinó que feia estimar la universitat, totes, i la seva alhora. Els exrectors són gran consellers per a gent que fa la feina que jo faig. El trobo molt a faltar.
Podrien ser moltes les paraules apropiades en una inauguració de curs. Podria celebrar, per exemple, els molts èxits de la Politècnica en el curs anterior o l'inici de les classes en el nou campus de Castelldefels. O podria passar revista a la política de recerca de la Generalitat i tractar de persuadir-vos que estem en el bon camí. O potser hauria de reflexionar sobre els trasbalsos del món. Però em sembla que tots preferirem que, d'una manera molt planera, m'adreci al tema més viu del moment: el projecte de llei orgànica d'universitats, la discussió de la qual s'inicia demà en el Congrés.
Deixant de banda aspectes, importants però no decisius, com la qualitat tècnica, la bondat d'una peça de legislació es pot jutjar des de tres punts de vista: el de l'ideal, el del progrés, o retrocés, que representa respecte al que es té, i el dels escenaris alternatius més probables. Permeteu-me procedir en aquesta triple perspectiva pel que fa a la Ley Orgánica de Universidades.
Comencem per:
I. El punt de vista ideal
Hi ha un acord generalitzat que la Ley Orgánica de Universidades és, ara i amb qualsevol canvi possible - les realitats parlamentàries són les que són -, lluny del que la universitat catalana necessita com a ideal d'universitat. Que això quedi, doncs, clar de vell antuvi. Ara bé, el problema d'aquesta línia de judici és que un acord universal en què una peça de legislació no s'acosta a l'ideal, pot, de fet, dissimular desacords profunds en la descripció precisa del model ideal. En el cas concret de la LOU uns pensaran que el Projecte de llei afavoreix massa el professorat contractat, d'altres que massa poc, uns veuran el Consell Social com una institució dèbil, d'altres com a excessivament forta, uns veuran un paper limitat a les autonomies, d'altres hi veuran una presència excessiva... Uns miren a EEUU, d'altres a França. Dit d'una altra manera: no hi ha dins de la universitat o dins de la societat catalana, però sobretot dins de la societat i la universitat espanyola, un consens ampli sobre un model precís d'ideal universitari. Ni hi ha consens en el reconeixement que poden haver-hi ideals diversos.
És, doncs, inevitable, penso, basar el judici en les altres dues línies d'anàlisi.
Continuo, doncs, amb
II. El punt de vista del que tenim
El que tenim vigent des de 1983 és la LRU. No és ara el moment de fer balanç de la LRU. Segurament ni tot el que ha passat de bo a la universitat en aquests anys, que és molt, es deu a la LRU, ni tampoc és aquesta la responsable única de les insuficiències que ara puguem tenir. El que sí que és clar, però, és que fou una llei que no ens va permetre realitzar una vella aspiració: la d'elaborar una llei universitària pròpia. La LRU no fou generosa pel que fa a les competències autonòmiques malgrat que, d'acord amb la prescripció constitucional, preveia la transferència de les universitats, i per tant del seu finançament, a les Comunitats Autònomes.
El Parlament de Catalunya ha pogut elaborar una llei de Consells Socials i també una llei del Consell Interuniversitari de Catalunya. Tanmateix, no hem cregut que la LRU ens donés un marge suficient per desenvolupar una llei d'universitats pròpia que pogués ser prou general.
Però, ara que s'obre un nou moment de redefinició del marc jurídic de les universitats, seria irresponsable per part nostra no reprendre la perspectiva d'elaboració d'una llei catalana.
L'impuls històric cap a unes universitats catalanes constituïdes i regulades des de Catalunya és molt antic. Ens podríem remetre al moviment reivindicatiu per la restauració de les universitats que culmina amb el restabliment de la Universitat de Barcelona, primer, i porta després, unit a l'aspiració de catalanitat, a la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, als Congressos universitaris catalans i al desenvolupament dels Estudis Universitaris Catalans.
Ens podríem també referir a l'experiència, breu en el temps però molt rica, de la Universitat Autònoma de Barcelona durant la Generalitat republicana; i a les aspiracions per una universitat científica, democràtica i catalana expressades en la nit del franquisme. Finalment, destacaríem les moltes reflexions fetes des de les universitats en els darrers 20 anys, així com el recent informe de la "Comissió de reflexió sobre l'àmbit universitari català" presidida per Ramon Pascual, i promoguda des de la mateixa Generalitat.
Hem progressat molt. Les nostres universitats, avui, ja són científiques, ja són democràtiques i ja són catalanes. Però encara ens falta un marc jurídic general i propi. La nostra voluntat és que el debat entorn a la nova Llei universitària sigui un debat que, per part nostra, se centri a obrir camins i a ampliar espais que permetin al Parlament de Catalunya elaborar la seva pròpia Llei.
Què pensem sobre la LOU en relació amb la LRU ? La primera constatació és que la LRU i la LOU són cosines germanes. Això no és obstacle perquè els autors d'una i altra es barallin. Passa entre cosins germans. Però s'assemblen i si descrivim el futur de la universitat sota la LOU en termes apocalíptics, llavors em fa l'efecte que segurament hauríem de descriure el present en els mateixos termes.
Em temo, doncs, que entre dues lleis tan similars la comparació s'ha de fer en termes concrets.
En aquesta direcció, la segona constatació que voldria fer és que la LOU, en la seva versió actual no deixa de tenir elements positius.
Un és l'establiment d'un marge ampli, regulat per les universitats i la Comunitat Autònoma, per la contractació laboral i indefinida de professorat. L'eliminació del contracte administratiu, intrínsecament limitat en el temps, era una reivindicació antiga, com també ho era l'opció a una carrera contractual laboral i digna per al professorat. Això s'ha aconseguit i estaria fora de lloc menystenir-ho. Afegeixo que la posició ferma i clara sobre aquest punt per part de la Generalitat ha estat un dels factors que ho ha fet possible.
Un altre element positiu, sempre amb relació a la LRU, és que els òrgans unipersonals guanyen força respecte als òrgans col·legiats. Hi ha un corrent d'anàlisi universitari que tradicionalment ha vist en aquesta línia de reforma un pas necessari per millorar la gestió i els processos de decisió universitària. Podria referir-me al molt citat, i potser menys llegit, "Informe Universidad 2000" ("Informe Bricall"), especialment el capítol VIII (secció 1.3).
Afegiré que l'arquitectura dels òrgans de govern a la LOU no difereix gaire de l'actual i que, si es fa algun ajustament en el disseny, el paper de frontissa entre Universitat i societat del Consell Social queda lleugerament reforçat, en una direcció que també fou suggerida en l'Informe "Universidad 2000".
Però també voldria fer una tercera constatació, a saber, que el text present de la LOU és greument deficitari en aspectes essencials. Esmento a continuació tot un seguit de temes que hem plantejat des de la Generalitat de Catalunya al Ministeri. Per contraposició veureu quins són els punts que més ens inquieten:
1. Cal rebaixar el paper de l'Agencia Nacional de Evaluación y Acreditación i reconèixer l'existència i la competència de l'Agencia per a la Qualitat del Sistema Universitari a Catalunya. La idea que l'avaluació de la qualitat és competència i deure del Govern central i una mena d'afecció o privilegi per part de les universitats i les Comunitats Autònomes -les dues institucions implicades en la utilització dels recursos- és absurda. Benvinguda sigui la preocupació per la qualitat, vingui d'on vingui. Però la promoció de la qualitat a Catalunya és una responsabilitat bàsica i fonamental de les universitats catalanes i de la Generalitat. L'Agencia per a la Qualitat ha de ser una peça cabdal del nostre futur sistema universitari, d'aquest futur que volem que sigui conformat per la nova Llei universitària catalana. I així un dels nostres objectius en aquest moment de negociació i de debat sobre la llei estatal d'universitats serà el de garantir que el futur desplegament d'institucions com l'Agencia Catalana per a la Qualitat quedi ben obert.
2. Creiem que hi ha aspectes de la Llei que poden generar inseguretat jurídica. Per exemple, l'homologació en dues etapes (què passa amb els titulats d'una titulació que no rep l'homologació definitiva?) o una possible indefinició pel que fa a la UOC. Aquestes situacions cal arreglar-les.
3. El tema de les beques: Si es tanca ha de fer-se d'una manera compatible amb l'acord de transferències del setembre de 1998.
4. L'exigència de dimissió dels rectors en els sis mesos següents a l'entrada en vigor de la Llei ens sembla totalment fora de lloc i ens hi oposem sense matisacions.
5. Conclosa ja la transferència de les universitats a les autonomies no hi ha cap raó que justifiqui que l'Estat retingui la capacitat de fundar i gestionar noves universitats.
6. La nova llei manté una de les estructures més limitatives de la llei anterior: el caràcter funcionarial d'una bona part del professorat i les àrees de coneixement. En això no progressem. La pràctica dirà com funciona el sistema d'habilitació per proves (la significació de les quals no s'ha de dramatitzar: de proves ja n'hi ha ara, n'hi ha a França i n'hi ha a Itàlia). Si no funciona, ja treballarem en el futur per canviar-lo. Ara bé, hi ha un aspecte, potser simbòlic però altament important, que voldríem assegurar des d'ara: ha d'estar garantit que les proves se celebrin per tot el territori. La manera més simple d'obtenir aquest resultat és exigir en la pròpia llei que les proves se celebrin a la universitat d'afiliació del president de la comissió avaluadora.
7. Hi ha un bon nombre d'altres instàncies a on es plantegen canvis, potser de naturalesa més tècnica, o políticament més neutres, però importants. Així mateix, ens preocupen les conseqüències del Projecte de Llei per a les universitats privades catalanes. També pretenem que la possibilitat de desenvolupament legislatiu per part de les Comunitats Autònomes quedi recollida més explícitament del que ho està en el text actual.
El balanç de factors positius i negatius dóna per a nosaltres, ara, en aquests moments, un suspens, potser un suspens alt, però ja se sap: el suspens és el suspens. Las mancances del text actual són moltes. Demà s'obrirà el debat parlamentari. El seguirem amb gran atenció i mirarem de participar-hi tant com puguem. Repeteixo que el nostre fil orientador serà obrir una opció que ara no tenim: la de fer una Llei Universitària catalana que sigui instrument decisiu de modernització i de plena europeització de les nostres universitats. Si tots els punts que he esmentat - i quan dic tots vull dir tots - queden recollits a la nova Llei, llavors pensem que aquest camí quedarà obert i així ho direm. Si no, ens haurem de refermar, amb pesar, en el veredicte de suspens.
Passo ara a un judici sobre la Llei des del punt de vista de
III Les alternatives possibles
És bo preguntar-se què és el que el procés parlamentari espanyol podria produir com a nova Llei universitària en circumstàncies polítiques diferents a les actuals. És evident, en primer lloc, que una llei consensuada per tots gaudiria d'una aprovació àmplia. Però "tots" hauria de voler dir "tots", no hauria de ser un "pacte d'Estat" que, com d'altres, no fos més que un acord entre els dos grans partits. En aquests acords els interessos catalans no sempre estan ben protegits. Jo no sé quina podria ser la substància d'un possible acord amb un recolzament parlamentari molt ampli, però suposo que res dràsticament innovador, ja que, com he dit abans, la LRU i la LOU són cosines germanes. En fi, us invito a considerar la proposta de reforma de la LRU de 1995 o les propostes alternatives que es presenten ara, a analitzar-les des del punt de vista del respecte a les competències autonòmiques, i a formar-vos la vostra pròpia opinió.
Permeteu-me referir-me també, breument, a les propostes de la CRUE. No necessàriament a les propostes oficials però sí a les que la CRUE fa circular en el Congrés dels Diputats. En primer lloc, vull deixar clar que la CRUE no ha demanat la retirada de la Llei. En segon lloc, vull observar que des de fa un cert temps la CRUE -com a col·lectiu, diferenciat de cada un dels seus membres i molt en particular dels rectors catalans- està manifestant una sensibilitat escassa, per no dir nul·la, cap al fet autonòmic. Us presento un parell d'exemples -n'hi ha d'altres- en referència a les propostes d'esmena de la CRUE:
i) L'article 50 de la LOU inclou la frase següent:
"La contratación de profesores ayudantes doctores exigirá la previa evaluación positiva de su actividad por parte de la Agencia Nacional de Evaluación y Acreditación o del órgano de evaluación externa que la Comunidad Autónoma determine."
Nosaltres proposem que aquesta frase s'elimini. Pensem que hi ha poc marge per avaluar a un candidat que s'ha doctorat recentment. Les universitats haurien de ser totalment lliures per contractar doctors novells. Les avaluacions ja vindran després. La nostra proposta, en aquest aspecte, doncs, amplia el marge d'actuació de les universitats.
La proposta paral·lela de la CRUE és:
"La contratación de profesores ayudantes doctores exigirá la previa evaluación positiva de su actividad por parte de la Agencia Nacional de Evaluación y Acreditación."
Com podeu veure, aquí es tracta només de limitar el paper de la Comunitat autònoma. La universitat no hi guanya res.
ii) La disposició addicional vuitena de la LOU diu:
"A efectos de lo previsto en el artículo 79, el Consejo de Coordinación Universitaria elaborará un modelo de financiación de las Universidades públicas que, atendiendo a las necesidades mínimas de éstas, y con carácter indicativo, contemple criterios y variables que puedan servir de referencia a los poderes públicos y a las propias Universidades para el desarrollo de sus políticas de financiación en el ámbito de sus respectivas competencias, respetando el objetivo de estabilidad presupuestaria."
A nosaltres aquesta disposició no ens agrada. A la CRUE tampoc, però per raons oposades a les nostres. L'esmena CRUE diria:
"A efectos de lo previsto en el artículo 79, el Consejo de Coordinación Universitaria elaborará un modelo de financiación de las Universidades públicas que, atendiendo las necesidades básicas de éstas, y en el marco de la convergencia europea, fundamente una Ley de Financiación de las Universidades"
A la CRUE se li ha explicat moltes vegades que, amb excepció dels programes de beques que no han estat transferits, les competències de finançament de les universitats són de les Comunitats Autònomes i que l'essència de l'autonomia financera és que l'ús dels recursos no està preestablert. Això, repeteixo, s'ha explicat a la CRUE. Com que no pot haver-hi dubte que ho ha entès i com que, com veiem, continua reclamant una Llei de finançament universitària, no em puc estar de concloure que el que batega per sota d'aquesta reclamació no és només una demanda, natural en la seva posició, de més recursos, sinó també una voluntat de lligar de mans i peus a les autonomies en aquest punt essencial.
Per concloure,
IV Unes paraules finals
El debat universitari sobre la Llei és important i fóra bo que haguéssim pogut disposar de més temps. Però ara ens apropem a les fases finals. Les veus de Juntes de Govern i de Claustres es faran sentir i hi haurà posicionaments molt diversos des de dintre i des de fora de la Universitat. En aquest entorn cal no oblidar que un debat ric es distingeix per ser un debat específic. Que no se'ns pugui retreure no haver-nos llegit amb atenció el text que criticàvem i no haver plantejat, a l'hora que corresponia, mesures concretes de millora.
És desitjable també tenir present que les veus universitàries n'inclouen moltes que no són les de Juntes de Govern o claustres, i, sobretot, convé tenir present la necessitat que en els seus posicionaments la universitat no perdi de vista la societat civil. Sovint els universitaris diem "tots pensem" quan volem dir "tots els universitaris pensem". Però el món exterior no només existeix, sinó que nodreix la universitat. No el podem oblidar. Hem d'anar al mateix pas.
Una darrera observació. El curs comença (avui ho oficialitzem), els estudiants tornen, la universitat es treu la mandra, i la màquina va engegant. Se'ns diu que el curs serà difícil i potser serà així, o potser no. Però, sigui com sigui, en aquests moments claus de l'inici de curs en què l'estudiant mira el professor, el professor mira el degà, el degà a la Junta de Govern, i aquesta al rector, és molt important que entre tots garantim i estimulem un clima tranquil de debat. El debat pot ser intens però que sigui, també, pausat i racional, lliure de desqualificacions o d'adjectius acolorits, lliure, en fi, de grandiloqüència. Un debat propi d'universitaris moderns, i de temps normals, un debat que complementi però que no substitueixi l'activitat definitòria de la condició de professors i d'alumnes: ensenyar i estudiar.
Moltes gràcies.
Andreu Mas-Colell
Conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya
 pujar | enviar a un amic  |