Sobre la Universitat del futur
Discurs del Conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació a la inauguració del curs 2001-02 de la Universitat Pompeu Fabra
Rectora Magnífica, Excel·lentíssim senyor alcalde,
rectors vinguts d'altres universitats, Excm. Sr. president del Consell Social, professora Cabré,
Permeteu-me començar per reconèixer una fita important. La Universitat Pompeu Fabra ha complert 10 anys. No són molts en una institució que, de segur, arribarà a centenària, però són suficients per a celebrar-ho i per recapitular. Ho heu fet al llarg del curs passat en tot un seguit d'actes i de publicacions. En nom de la Generalitat de Catalunya, voldria sumar-me en aquesta celebració. I ho voldria fer singularitzant el meu homenatge. No descobreixo res, especialment a aquesta audiència, si dic que la fundació i tots els primers 10 anys de la UPF tenen el segell personal del seu primer rector, Dr. Enric Argullol. És obvi per a tothom que Argullol ha conduït aquesta universitat amb mà segura i que el seu lideratge i la seva visió han configurat, fins en els detalls, el que aquesta universitat és. La implicació d'Enric Argullol en aquesta tasca va començar amb la seva acceptació d'un encàrrec, difícil, per part de la Generalitat de Catalunya. És, doncs, apropiat i obligat transmetre, en nom de la Generalitat de Catalunya, l'agraïment per haver acceptat l'encàrrec en el seu moment i per dur-lo a bon port amb dedicació, amb passió i amb entrega durant 10 anys de la seva vida. I és clar, també felicitar-lo pel fet que el fruit d'aquest treball ens omple a tots, i espero que especialment a ell, de goig. La missió ha estat assolida. Aprofito també per desitjar-li molts èxits i satisfaccions en el nou període de la seva vida. A aquest agraïment més oficial hi vull afegir el meu agraïment personal per haver-me inclòs en aquest projecte des dels primers moments.
L'entorn de les nostres universitats es mou. Alguns canvis són lents, però a la llarga acabaran marcant les grans tendències i els moviments profunds. Són factors com el paper creixent de la universitat en la dinàmica econòmica de la societat, o la demografia. Un i altre factor ens indiquen que l'agenda de la política universitària ha de ser cada vegada més el de la qualitat. També ens empeny en aquesta direcció la progressiva europeïtzació del país. Hi ha d'altres canvis que poden ser més ràpids i significatius a curt termini però que, potser, tindran un efecte atenuat passats els anys. M'atreveixo a pensar que els canvis de marc legislatiu pertanyen a aquesta segona categoria.
Si s'esperaven que avui m'adrecés al tema d'actualitat, la nova llei universitària, els decebré. Ja ho he fet en una altra inauguració i no vull repetir-me, ni vull oblidar que l'evolució futura del nostre sistema universitari i de recerca dependrà només en part del marc normatiu concret. Per tant, avui faré l'exercici contrari al de fixar-se en l'actualitat: dirigiré l'esguard cap a la universitat catalana dintre de 15-20 anys, i en quatre aspectes: docència, professorat, recerca i internacionalització, els oferiré uns apunts entorn a com serà, o a com convindria que fos, o, potser simplement, a com m'agradaria a mi que fos.
I. DOCÈNCIA
Les formes de la docència universitària han evolucionat poc en el temps. Si un alumne o professor del present fos transportat a una universitat medieval, és més que probable que no tingués cap dificultat a identificar-la com una universitat, i a identificar una classe d'un professor, com això: una classe d'un professor. Aquesta estabilitat del fet central de la docència podem jutjar-la de dues maneres diferents. Podem pensar que ja és hora de canviar i que, ara que tenim disponibles el que en diem les noves tecnologies, les hem d'aprofitar per eliminar fins a l'últim ressò del concepte de la classe magistral i per a transformar la formació i la transmissió del coneixement en una activitat purament virtual. O alternativament, podríem pensar que l'estabilitat d'un procediment docent com el de la classe magistral és indicatiu que aquest mètode de transmissió de coneixement és extraordinàriament eficient, i que, per tant, no hem de córrer en absolut a substituir-lo per metodologies que depenen de la tecnologia del moment i per les que, es podria pensar, la seva eficàcia encara no està demostrada.
És ben clar que m'acabo de construir dos homes de palla amb el sol propòsit de dir-los que ni una cosa ni l'altra. I, efectivament, això és el que us dic, que intueixo que -a quinze anys vista- contemplarem una realitat d'equilibri entre les dues posicions que els acabo de descriure. Les noves tecnologies hauran servit per al que poden fer millor: per a aprofundiment, per a exercicis, etc. Molta formació presencial passarà a no presencial, especialment a no presencial mecanitzada. S'alliberaran moltes hores de presència docent que podran, llavors, ser millor aprofitades amb tres modalitats d'ensenyament que utilitzen més els recursos humans: la classe magistral (i amb això vull dir realment magistral, és a dir, amb moltes hores de preparació i amb tot un equip de suport), el seminari o taller de treball, on pocs participants bàsicament aprenen els uns dels altres però que necessiten alguna directriu, o la tutoria quasi individual. Cal fer notar que les metodologies docents per a la formació en habilitats bàsiques sovint utilitzen molt de temps docent, i és per això que potser no les emprem tan intensament com ho hauríem de fer i com, sens dubte, ho farem en el futur, oi?. Em refereixo a assignar i corregir redactats o encarregar, escoltar i criticar presentacions orals.
D'aquí a quinze anys haurem aprofitat la davallada demogràfica, que implicarà segurament classes més reduïdes i inevitablement una certa competència entre universitats, per avançar en la qualitat docent. Una mostra que les coses poden anar en aquesta direcció la tenim en una convocatòria per projectes d'innovació docent feta recentment des de la Direcció General d'Universitats. El grau de resposta ha estat extraordinari. Als comitès avaluadors no els ha estat fàcil seleccionar i, sens dubte, aquests mateixos comitès, i tots plegats, hem après molt d'aquesta convocatòria. Entre altres coses, que no és el mateix jutjar un projecte docent que un projecte de recerca. De segur molts bons projectes s'han quedat fora. És la nostra intenció repetir la convocatòria.
Una darrera observació sobre l'ensenyament virtual: un avantatge d'un curs virtual, o components virtuals d'un curs, és que són utilitzables en més d'una institució. Tenint en compte que el seu desenvolupament és car, és important -en això haurem de millorar i dintre de 15 anys ho veurem- que la confecció dels materials es faci en un context, i tingui sempre present, l'aplicació i la utilització multi-institucional.
II. PROFESSORAT
Pel que fa a professorat, em voldria imaginar que d'aquí a 15 anys estarem en ple procés de renovació generacional, i que estarem fent bé aquesta renovació perquè ens haurem estat preparant des d'ara mateix. Fer-ho bé vol dir que (enumero sense ordre):
i. la política de professorat de les universitats estarà sota el control de les universitats, però, alhora, aquestes estaran amarades, a l'hora de la promoció o la contractació, de la cultura de l'avaluació externa.
ii. quan hi hagi una jubilació no es se cercarà un substitut amb una descripció idèntica de lloc de treball a la del que es jubila. A més, això no serà un perjudici per a ningú, perquè tots els professors estaran en el nivell que els correspongui pels seus mèrits, amb independència de si hi ha plaça o no hi ha plaça. És a dir, s'haurà deteriorat molt el concepte de la plaça.
iii. El ritme d'incorporacions a las universitats serà pausat, i tendint a uniforme, és a dir que no seguirà el ritme de jubilacions, o el seguirà només com a mitjana.
iv. El contracte laboral indefinit serà una forma habitual -evidentment no serà exclusiva- de contractació a la universitat.
v. Als nivells superiors de les escales professorals s'hi podrà arribar des de moltes trajectòries: des dels nivells intermedis de l'escala professoral a la mateixa universitat o una altra, des d'una trajectòria acadèmica fora d'Espanya, des d'institucions de recerca extrauniversitàries, fins i tot des d'empreses...
vi. Hi haurà nivells alts de mobilitat, temporal o permanent, entre universitats. I temporal entre universitats i empreses.
vii. Els nivells de mobilitat seran particularment elevats en el primer contracte postdoctoral.
viii. El sistema de remuneracions serà generós i recompensarà el mèrit i l'esforç.
III. RECERCA
M'agradaria pensar que dintre de quinze anys la universitat catalana serà clarament una universitat recercadora, una font de coneixements per a la nostra cultura i de recolzament tecnològic per a la nostra economia. Acostumo a repetir que el futur de la recerca no està en dubte. A nivell mundial, i europeu, les necessitats i els recursos per a la recerca no faran sinó augmentar. El que està en dubte és si d'aquests recursos ens en tocaran -i en quina magnitud- i si tocaran a la universitat o a d'altres institucions. Crec que la resposta depèn exclusivament, primer, de que la universitat abraci la recerca amb passió, i, segon, de que aquesta (pura o aplicada, fonamental o no) sigui recerca de qualitat. Els recursos sempre segueixen a la qualitat.
També ens caldria que, pel que fa a la recerca, les universitats catalanes i institucions associades estiguin ben integrades i, en alguns aspectes, destaquin a Europa. Si, com es diu, el segle que comença vindrà marcat pel paper creixent del coneixement, s'infereix que haurem de destacar en alguns àmbits del coneixement a fi d'ocupar el lloc que ens convé. I, certament, les universitats catalanes no tindran gaire presència a Europa si no destaquen en recerca. Com en els EEUU, les universitats europees que comptaran tindran com a característica primordial una gran força en recerca.
IV. INTERNACIONALITZACIÓ
Si el món de la recerca té un bon nivell, haurà d'estar internacionalitzat, és a dir connectat arreu i amb gent d'arreu. Però la necessitat d'internacionalització no s'acaba aquí.
Un índex clar de la qualitat del nostre sistema de formació superior i de recerca serà fins a quin punt el nostre tercer cicle -màsters i doctorats- tindran una vocació internacional, és a dir atrauran estudiants de fora de Catalunya i de fora d'Espanya. Segurament aquest no és l'únic índex de qualitat però, si n'haguéssim de triar un, aquest tindria moltes possibilitats de ser l'escollit. Per aconseguir a quinze anys vista un bon nivell en aquesta dimensió, ens hi hem de posar des d'ara i confesso que aquesta és una de les nostres tasques pendents. Hem de donar un pas endavant i declarar, i actuar en conseqüència, la vocació global del nostre tercer cicle -o de part del nostre tercer cicle-. No és un repte fàcil perquè, excepte en algunes àrees molt determinades, som encara molt lluny d'aquesta situació desitjable.
I el primer, i el segon cicle, no han de ser globals també? No necessàriament, i, en tot cas, no és tan important que ho siguin. Permeteu-me explicar-me. La universitat ha de ser -això és, podríem dir-ne, un axioma del sistema- oberta i accessible a estudiants d'arreu. Ara bé, almenys en les seves fases inicials, diguem que en els primers cicles (i recordem que el procés de Bolonya ens portarà a una situació on pràcticament totes les titulacions començaran per un primer cicle ben definit), la responsabilitat de la universitat és cap a la comunitat local que la finança. En els nivells inicials, doncs, la vocació i la missió de la universitat és local. El tercer cicle ha de ser global, per les necessitats mateixes d'aquesta societat. El segon cicle representa una situació intermèdia que variarà molt.
Crec sincerament que els esforços que dediquem a la internacionalització -inclosa la projecció espanyola- els hem de començar per dalt: pel tercer cicle, i, en alguns casos, pel segon. Però no marcadament en el primer. Si el nombre d'estudiants decreix és imperatiu utilitzar l'oportunitat per augmentar la qualitat docent. No ens hem de fixar com a objectiu recuperar completament -potser parcialment sí- nivells d'estudiants previs a la davallada demogràfica.
De tota manera -vull remarcar això una vegada més- la universitat ha de romandre oberta a tots els nivells: hem de rebre bé els estudiants que ens vinguin. Però també els hem de rebre amb naturalitat. En particular sense amagar el que som. No vull evitar els temes difícils. Us diré, per tant, que estic plenament convençut que aquest esquema local-global que us he descrit és un que ha de permetre conjuminar la internacionalització amb una presència vigorosa de la nostra realitat lingüística i cultural a la universitat. Però també afegiré que això no ho aconseguiran només els reglaments. Per fer-ho possible -ho veurem dintre de 20 anys- els universitaris, i molt en particular els professors, ho han de voler així i actuar en conseqüència, és a dir han d'exercir un mínim de fermesa lingüística.
Tot el que us estic explicant no és una utopia. És practica a Holanda, a Dinamarca o a Finlàndia. Penso que són bons models a seguir.
Us he descrit, a quinze-vint anys vista, algunes de les bones característiques que la universitat catalana podria tenir. Arribar-hi dependrà de moltes coses. Primerament, del dinamisme del nostres universitaris i, en segon lloc, que disposem d'un marc normatiu que ens permeti incentivar i estimular aquest dinamisme. Seria, en efecte, una ingenuïtat pensar que el marc jurídic no té cap importància. No és així: un marc feixuc pot constituir un factor decisiu d'alentiment. És per això, i torno a l'actualitat, que el canvi legislatiu actual de la LRU a la LOU ha de ser objecte d'un seguiment i d'una anàlisi molt acurats i de negociació a l'hora de la negociació. És essencial que aquest marc ens deixi espai, més espai del que ens deixava la LRU, per fer política universitària, o, dit d'una altra manera, espai suficient per plantejar-se l'elaboració d'una llei universitària catalana que faciliti d'una manera adaptada a la nostra realitat el desenvolupament universitari català.
Com veu, senyora rectora, els reptes del futur són molts. La UPF comença un nou període i em permetrà, doncs, que li desitgi molts èxits, que de ben segur tindrà, i que li ofereixi la meva decidida col·laboració.
Moltes gràcies
Andreu Mas-Colell
Conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya
 pujar | enviar a un amic  |