Neerlandès

Nederlands

Altres noms

Flamenc, holandès

Es parla a...

Països Baixos

Bèlgica: al nord, a Flandes i Brussel·les.

França: al nord-oest, tocant a Bèlgica, concretament entre Dunkerque, Bourbourg, Saint-Omer i Bailleul.
Alemanya: a l'oest, concretament al land Rin del Nord – Westfàlia).

Surinam

Antigues Antilles Neerlandeses: Aruba, Curaçao,Bonaire, Saba, Sint Maarten i Sint Eustatius.

Nombre de parlants

Nombre total aproximat: 22.500.000.

Països Baixos, uns 16 milions (any 2007); Bèlgica, uns 6 milions (any 2007); França, entre 10.000 i 20.000; Aruba, uns 6.350 (any 2000); Curaçao, Bonaire, Saba, Sint Maarten i Sint Eustatius, uns 12.600 (any 2001); Surinam, uns 450.000 (any 2007).

Estatus legal

Oficial (Països Baixos, Surinam, Aruba i les antigues Antilles Neerlandeses), oficial al seu territori (Bèlgica), protecció genèrica (França), sense reconeixement (Alemanya).

El neerlandès és la llengua oficial dels Països Baixos, però hi ha altres llengües regionals oficials als seus territoris. Sint Eustatius, Sint Maarten i Saba formaven part de les Antilles Neerlandeses, que es van dissoldre l'octubre de 2010. Aruba ja se n'havia separat el 1986; Curaçao ho va fer el 2010. Són ara països autònoms dins el Regne d'Holanda. Pel que fa a Saba, Bonaire i Sint Eustatius, que han decidit mantenir el vincle amb Holanda, han esdevingut municipalitats especials. Des del 2007, el papiamentu era oficial a les Antilles Neerlandeses i a Aruba; des d'aquest mateix any l'anglès era també cooficial a les Antilles Neerlandeses. El frisó és oficial a la província de Fryslân, al costat del neerlandès. Els Països Baixos van signar (1994) i ratificar (1996) la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries en relació amb el frisó, el limburguès, el baix saxó, el jiddisch i el romaní.

Segons la Constitució de 1994, Bèlgica és un estat federal amb tres llengües oficials, cadascuna a la regió que li és pròpia: neerlandès a Flandes, francès a Valònia i alemany a l'est de la província de Lieja, concretament als cantons d'Eupen i de Saint-Vith; a la capital, Brussel·les, són cooficials el neerlandès i el francès. Els diversos reglaments d'ús lingüístic legislen a tres nivells, el federal, el regional i el comunitari. Al Consell de Ministres i els altres organismes federals es garanteix la paritat de representants neerlandòfons i francòfons; l'alemany en queda exclòs. Pel que fa a l'administració (regional, local o federal instal·lada fora de la capital), el funcionament intern es fa en la llengua pròpia de la regió. Als cantons germanòfons, el Consell de la Comunitat (òrgan de govern de rang més local que els òrgans regionals) opera en alemany; el Parlament regional, en canvi, està sota la jurisdicció valona i, per tant, opera en francès. Finalment, les tres regions lingüístiques autogestionen en la pròpia llengua els àmbits administratiu local, educatiu, cultural i dels drets individuals. Quant a d'altres minories lingüístiques, no existeix cap mena de legislació.

L'alemany és l'única llengua oficial d'Alemanya. La legislació del país preveu la protecció i la promoció de les llengües nacionals. Alemanya ha signat (1992) i ratificat (1998) la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries en relació amb el danès, l'alt sòrab, el baix sòrab, el frisó septentrional, el frisó oriental, el romaní i el baix alemany.

Al Surinam no hi ha cap mena de legislació lingüística, més enllà d'establir el neerlandès com a llengua oficial.

La llengua oficial de França és el francès. L'any 2008 s'introdueix l'article 75-1 a la Constitució francesa, segons el qual 'Les llengües regionals formen part del patrimoni del país'. Hi ha diverses lleis que regulen l'ús públic d'aquestes llengües, principalment en l'àmbit educatiu. El 1999 França va signar la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (1992), però fins al moment no l'ha ratificada.

Font

Badia i Capdevila, Ignasi. Diccionari de les llengües d'Europa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002.

Database for the European Charter for Regional or Minority Languages. Public Foundation for European Comparative Minority Research.

«El neerlandès a França». Euromosaic

Leclerc, J. L'aménagement linguistique dans le monde. Quebec: TLFQ, Université Laval, 2007.

Mercator, Dret i Legislació Lingüístics, CIEMEN.

Comentaris

La història de la llengua se sol dividir en tres períodes: el del neerlandès antic —o baix fràncic antic— (fins al segle xii), el del neerlandès mitjà (fins al segle xvi) i el del neerlandès modern.

Al primer període corresponen els testimonis escrits més antics de l'idioma (segle ix). El segon període és l'època de predomini econòmic i cultural del sud (Flandes i Brabant). Al tercer període, amb la independència definitiva de la part septentrional del país (1648), els actuals Països Baixos, el centre de gravetat de la llengua es va desplaçar cap a la dinàmica regió d'Holanda, i va ser sobre el dialecte d'aquesta, tot i que amb determinats trets meridionals, que es va construir el neerlandès estàndard actual.

Els dialectes neerlandesos són l'holandès, el flamenc occidental (amb el zelandès), el brabançó (amb el flamenc oriental) i el limburguès.

Sistema de numeració

Sistema arábico

Sentit d'escriptura

Esquerra a dreta

Sistema d'escriptura

Alfabet llatí

Classificació

Família:
Indoeuropea
Branca:
Germànica
Grup:
Occidental

Localització

Continents:
Europa, Amèrica
Països:
Alemanya, França, Bèlgica, Països Baixos, Surinam, Aruba, Antilles Neerlandeses