Generalitat de Catalunya

Història de la Generalitat de Catalunya

L'autonomia política de Catalunya dins l'Estat espanyol descansa no sols en la voluntat actual dels seus ciutadans i en les lleis vigents, sinó també en una memòria històrica de llarga durada i, més concretament, en un antecedent medieval -la Diputació del General de Catalunya- que els legisladors de 1931 van creure oportú d'invocar com a base legitimadora de l'autogovern contemporani.

La formació política de Catalunya té el seu origen en una sèrie de comtats de tipus feudal sorgits a la zona de contacte entre l'imperi carolingi i els territoris septentrionals de la conquesta islàmica de la península Ibèrica (Marca Hispànica). El comtat de Barcelona va anar adquirint la primacia i des de la fi del segle X va ser independent, de fet, dels francs. El 1137 es va produir la unió dinàstica de Catalunya i Aragó amb Ramon Berenguer IV, que va conquerir els darrers reductes àrabs (taifes de Lleida i Tortosa i valiat de Siurana, entre els anys 1148-1153).

Jaume I el Conqueridor va iniciar l'expansió catalana per la Mediterrània, amb la conquesta del regne de Mallorca i de València (1229-1238), i al llarg dels segles XIII-XIV el país va esdevenir una potència econòmica (consolats de mar a molts dels seus ports) i política (conquestes de Sicília, Sardenya, ducats d'Atenes i Neopàtria i, ja al segle XV, de Nàpols). La delegació permanent de les corts catalanes -un dels primers parlaments europeus- va donar lloc a la Generalitat de Catalunya, institució de govern restaurada el segle XX.

El casament de Ferran II amb Isabel de Castella (els Reis Catòlics) va representar la unió dinàstica amb Castella, però Catalunya-Aragó va conservar, fins al segle XVIII, les seves institucions polítiques i la sobirania (dret, moneda, sistema fiscal, etc.). La Guerra de Successió entre els Borbó i els Habsburg, que va portar al tron d'Espanya Felip V, va significar per a Catalunya, que militava al bàndol austriacista, una greu derrota: l'abolició de les institucions catalanes (Decret de Nova Planta) i la instauració d'una política absolutista i de castellanització.

El segle XVIII va representar, tanmateix, el redreçament econòmic i l'inici de la industrialització del país, consolidada a partir de 1832 amb la màquina de vapor i el predomini de la indústria tèxtil de llana i de cotó. Els moviments de recuperació nacional europeus del segle XIX van influir en l'eclosió de la Renaixença cultural (Jocs Florals, recuperació de la llengua i la literatura) i del catalanisme polític, i també de moviments artístics com el Modernisme i l'Avantguarda.

Sota la II República espanyola es va restaurar la Generalitat de Catalunya i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia (1932), però la derrota a la Guerra Civil (1936-1939) va portar la dictadura franquista i l'abolició de tots els drets i les institucions del país. Amb la restauració de la Generalitat de Catalunya (1977), es va crear un Parlament i un Govern autònoms, i es va aprovar l'Estatut d'Autonomia (1979), que va ser substituït el 2006 per l'Estatut d'Autonomia vigent.