Generalitat de Catalunya

La missió del Pla de recerca i innovació 2005-2008 i la definició dels seus objectius es fonamenten en l'anàlisi de les debilitats i fortaleses del sistema català de recerca i innovació. El Pla de recerca i innovació parteix de la constatació que són necessàries unes actuacions per millorar la capacitat de recerca, desenvolupament i innovació dels diferents agents que componen el sistema, però també les interrelacions entre tots ells.

Els avenços imprescindibles en la capacitat de recerca i innovació de Catalunya únicament tindran lloc amb un augment important dels recursos i si s'assoleix una articulació adequada dels organismes i les institucions del sistema. Aquests pertanyen a tres àmbits institucionals bàsics: àmbit cientificotecnològic, àmbit empresarial i àmbit de l'Administració pública. El Pla de recerca i innovació busca fomentar una coordinació més gran i més bona entre els agents que formen aquests tres àmbits per tal d'aconseguir una dinàmica realimentada i continuada d'innovació i de creixement econòmic. En efecte, la innovació és un procés complex que té com a base les múltiples relacions que es donen entre els agents que constitueixen l'entorn empresarial, elsentorns científic i tecnològic i la mateixa Administració pública.

L'anàlisi de les debilitats i fortaleses del sistema de recerca i innovació mostra que, malgrat els avenços notables que hi ha hagut en els darrers anys, Catalunya presenta un endarreriment notable en relació amb els països capdavanters de la Unió Europea. Així, Catalunya, tal com posen de manifest els indicadors corresponents a les depeses en recerca i desenvolupament o al nombre de patents, es caracteritza per un esforç reduït en recerca i innovació, lluny dels nivells assolits pels països més avançats de la Unió Europea. Aquesta situació desfavorable s'observa tant en l'àmbit del sistema públic de recerca i desenvolupament com en l'àmbit empresarial i en el de les estructures de mediació en la transferència de tecnologia i coneixement i de suport a la innovació.

En l'àmbit cientificotecnològic, en el qual se situa el sistema públic de recerca i desenvolupament, format per la universitat pública i els centres de recerca (promoguts per la Generalitat mateixai altres institucions, o pertanyents al CSIC), les febleses principals són la manca de massa crítica del sistema, una atomització notable de les actuacions i l'existència de grups i centres de recerca de dimensions insuficients. En aquest sentit, també hi ha dificultats per a la incorporació de científics i per al desenvolupament de la carrera de recerca dels investigadors i les investigadores joves, cosa que dificulta tant el recanvi generacional com la consolidació de grups emergents de recerca. A més, malgrat que les dones constitueixen més de la meitat de la població dels estudiants de llicenciatura i més del 55% del conjunt dels llicenciats de les universitats, la seva presència en els alts nivells del món de la recerca científica i tecnològica és molt escassa. Aquest fet comporta un malbaratament dels recursos dedicats a la seva formació i un menysteniment dels recursos humans que aporten les dones,per la qual cosa fer efectiva la igualtat d'oportunitats entre homes i dones és una acció estratègica fonamental si es vol assolir amb èxit la construcció de l'espai europeu de recerca.

Malgrat aquestes febleses, cal destacar l'augment notable de la productivitat científica que ha tingut lloc a Catalunya en els darrers anys, tal com posen de manifest els indicadors corresponents al nombre d'articles publicats en revistes internacionals, cosa que mostra les possibilitats i la capacitat del sistema per augmentar la seva producció investigadora. Tanmateix, els valors corresponents al nombre de citacions per article, indicatius de la qualitat de la recerca, continuen situant-se a sota de la mitjana europea.

En l'àmbit empresarial i encara que la distribució de despeses en recerca i desenvolupament per agents presenta un percentatge de participació de les empreses similar al dels països avançats (35% públic, 65% privat), els esforços en recerca, desenvolupament i innovació són molt inferiors als dels països més avançats d'Europa i de la resta del món. En aquest sentit, els principals punts febles són, en primer lloc, una estructura productiva en què predominen les petites i mitjanes empreses,que tenen una capacitat reduïda de portar a terme estratègies innovadores; aquesta estructura també es caracteritza per una baixa presència d'empreses en els sectors de l'alta tecnologia i d'empreses de base tecnològica. En segon lloc, destaquen la reduïda cultura innovadora empresarial i les debilitats en la gestió de la innovació, cosa que implica una innovació escassa de producte, una utilització limitada de tecnologies avançades de producció i de TIC, iuna freqüència baixa de l'adopció de relacions de cooperació entre les empreses. Aquestes debilitats s'accentuen per un desenvolupament insuficient d'infraestructures de suport a la innovació, com centres tecnològics i altres entitats. En particular, destaquen la presència reduïda de centres de caràcter sectorial i la baixa participació del sector privat com a impulsor d'aquestes estructures.

En contraposició amb aquestes debilitats, cal destacar que en els darrers anys ha tingut lloc una tendència positiva amb un augment de l'ocupació superior a la mitjana europea en activitats manufactureres de tecnologia alta i mitjana-alta i en serveis intensius en coneixement, la qual cosa també ha comportat un creixement de les exportacions de contingut tecnològic alt. Així mateix, a Catalunya determinats sectors i certes tecnologies presenten un fort potencial de creixement, com són els casos de la biotecnologia, la indústria aeroespacial o el sector d'energies renovables.En pràcticament tots els sectors també hi ha empreses, si bé en un nombre reduït, que han posat de manifest la seva capacitat d'innovar d'una manera contínua i d'incorporar coneixement. En aquest sentit, les empreses catalanes tenen uns nivells de participació superiors a la mitjana espanyola en les convocatòries públiques de foment de la recerca i el desenvolupament, tant dels programes marc de la Unió Europea com dels programes de l'Administració general de l'Estat.

Per assolir una articulació adequada del sistema de recerca i innovació i afavorir la transferència de coneixement i tecnologia, són necessàries estructures de mediació entre els diferents agents i particularment entre el sistema públic de recerca i les empreses. En aquest àmbit, en els darrers anys s'han fet avenços importants en la transferència de coneixement i tecnologia, i hi ha hagut un augment de l'activitat dels centres de transferència de tecnologia de les universitats i de les xarxes creades en el context del Pla d'innovació 2001-2004, com són la xarxa de centres de suport a la innovació tecnològica (xarxa IT) o la xarxa de trampolins tecnològics. Així mateix, noves estructures, com ara els parcs científics, han afavorit les relacions entre la universitat i les empreses. Tanmateix, malgrat aquests avenços, l'articulació entre els diferents agents del sistema de recerca i innovació (empreses, universitats, centres públics de recerca i desenvolupament, Administració pública i infraestructures de suport a la innovació) continua sent insuficient, especialment pel que fa a la manca d'alineament i lligam entre la recerca universitària i la innovació empresarial, a causa de debilitats importants en els processos de transferència de coneixement.

Igualment, cal destacar que, tot i tenir capital humà altament preparat (doctors, enginyers i científics), encara que en una proporció inferior a la de les egions líder d'Europa, la seva inserció a les empreses és reduïda, la qual cosa limita la transferència de coneixement i tecnologia.

En l'anàlisi del sistema català de recerca i innovació, també cal considerar el paper important que en el sistema mateix hi tenen l'entorn i els seus agents: els agents financers, operadors privats o públics de capital risc, inversors privats, i bancs i caixes d'estalvi, que encara tenen una funció limitada i que poden ser crítics per a la construcció i l'impuls de projectes nous d'innovació empresarial, l'aparició d'empreses de base tecnològica i la canalització d'estalvi privat a la creació de teixit nou. Així mateix, el mercat intern, si es sofistica i es fa més exigent, també pot ser un motor i un dinamitzador de la innovació, com també ho pot ser la societat mateixa, que en demanar models de creixement sostenibles i evolucionar cap a nous paradigmes socials de participació, coneixement i creativitat, pot actuar com a impulsora i catalitzadora del sistema.

Finalment, cal destacar que les polítiques públiques tenen una influència decisiva en el foment de la recerca i la innovació. En aquest àmbit hi actuen quatre nivells superposats: les institucions europees, l'Administració de l'Estat, l'Administració autonòmica i les agències de promoció econòmica local (vinculades a ajuntaments, diputacions o consells comarcals). Els recursos destinats al foment de la recerca i la innovació tant des de l'Administració de l'Estat com des de l'autonòmica, malgrat el creixement dels darrers anys, han estat molt limitats per impulsar l'avenç important que requereix el sistema de recerca i innovació. També, l'avaluació de la seva eficàcia i dels seus resultats ha estat una pràctica poc freqüent. Així mateix, hi ha hagut una coordinació escassa tant entre les diferents polítiques de recerca i d'innovació de la Generalitat de Catalunya com entre aquestes i les dels altres nivells de govern, particularment les de la política estatal.

En síntesi, el sistema català de recerca i innovació, a pesar dels avenços experimentats, continua presentant debilitats rellevants tant en la capacitat de recerca i innovació dels seus agents com en l'articulació entre ells. També, les polítiques públiques, malgrat que han dedicat més esforços al foment de la recerca i la innovació, s'han mostrat insuficients per avançar cap a la convergència tecnològica de Catalunya amb els països capdavanters de la Unió Europea.