| El 26 de gener de 1939, Barcelona
va caure en mans dels franquistes. La guerra estava perduda. Començava
l’exili. Era la fugida d’un país sencer, més
els milers de refugiats de tots el racons de l’Estat espanyol
que s’havien refugiat a Catalunya al llarg de la guerra
fugint de l’exèrcit franquista.
La immensa majoria d’exiliats van ser internats per l’Estat
francès en els oficialment denominats “camps d’acolliment”,
veritables camps de concentració sense cap condició
sanitària vigilats per tropes senegaleses. El fred, la
mala alimentació i la deixadesa dels oficials al càrrec
van afegir a la pena de l’exili penalitats inhumanes.
Tot i així la vida continuava i nombroses dones ingressades
al camp es van veure obligades a donar a llum en pèssimes
condicions en unes cavallerisses de Perpinyà. La mortaldat
en aquests casos era elevadíssima: si no moria el nadó,
moria la mare i, si no, tots dos.
Davant aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz, una jove
mestra suïssa que havia seguit la guerra civil atenent
els infants refugiats al bàndol republicà, va
organitzar en una residència campestre abandonada de
la vila rossellonesa d’Elna una maternitat on atendre
les parteres procedents dels camps i els seus fills. |