Envejat, criticat, temut, d’una banda. Capaç de suscitar adhesions i elogis, de l’altra. “Tots ens construïm un personatge”, deia, a les seves Memòries, Tan lejos, tan cerca, que suggereixen el títol per a aquesta exposició-homenatge. I el personatge Marsillach, vist, en vida, des d’ulls antagònics –misogin i/o conqueridor, ensuperbit i/o capbussat en feines quotidianes d’alt risc, distant i/o casolà, pare de dues filles, Cristina i Blanca, que l’adoren (vegeu el retrat que en fan al Catàleg de l’exposició), amic dels seus amics, company de l’ànima de la seva esposa, Mercedes Lezcano– va ser un tot teatre.
En efecte: si començava, el 1945, amb el quadre d’actors de Ràdio Barcelona, va ser actor teatral, director, autor d’obres de teatre, gestor de polítiques teatrals, actor de cinema, creador –com a director, com a actor i com a guionista– d’espais televisius (de qualitat i d’èxit), autor de novel·les, periodista (en premsa escrita i a la ràdio)... Amb projecció universal, en temps difícils.
Era d’arreu, sí. Però hi ha, a la seva vida, dues ciutats i dos eixos vitals: Barcelona i Madrid. Com deia, el dia de la seva mort, el crític Marcos Ordóñez, Marsillach ‘va ser profeta a la seva terra’. Ho explica també l’Honorable Ferran Mascarell. Alhora, Madrid té dret a reivindicar l’aportació fonamental de Marsillach en el teatre espanyol de la segona meitat del segle XX.

En tot cas, la seva pàtria ha estat –i és– el teatre. Com deia sovint: “per a mi el teatre és una aventura, un vertigen, una atracció”.

Si aquesta exposició havia estat inaugurada al cor de Madrid, al Centre Cultural Blanquerna, de la Delegació del Govern de la Generalitat a Madrid, és del tot just que torni a casa, a Barcelona, el ‘pays natale’ d’Adolf/o Marsillach.

Ignasi Riera
Comissari de l’exposició

ADOLFO MARSILLACH: nota biogràfica
(Barcelona, 25 de gener de 1928 – Madrid, 21 de gener de 2002).

1928. Neix a l’avinguda Mistral de Barcelona. Nét i fill de periodistes.

Experiències de Guerra Civil. Separació dels pares. Batxillerat. Comença, als 17 anys, amb el quadre d’actors de Ràdio Barcelona (1945). Debuta en el teatre professional a la companyia de ‘Alejandro Ulloa’ (1946) i en el cinema, a Mariona Rebull.

1947. S’enrola a la companyia de teatre de Ramón Martori. Luis Escobar el contracta com a ‘galán’ per al teatre ‘María Guerrero’ de Madrid. Estrena, el 1950, amb José María Rodero, En la ardiente oscuridad, de Buero Vallejo. Alterna amb el ‘Teatro Español’.

1951. Obté la llicenciatura de Dret.

1953/54. Milícies universitàries al Marroc. Es casa amb Amparo Soler Leal, amb qui formarà companyia teatral al ‘Teatre Windsor’ de Barcelona.

1959/60. Se separa d’Amparo Soler Leal.
Creix el seu prestigi com a actor de cinema. Encarna Ramón y Cajal a Salto a la gloria. Intervé en el film Maribel y la extraña familia, de J.M. Forqué.

1961. Al ‘Teatro Español’, de Madrid, i sota la direcció de Tamayo, interpreta Hamlet, en versió de Buero Vallejo.

1962. Comença la seva vida en comú amb Teresa del Río.

1963. Neix la seva filla Cristina i, quatre anys més tard, la segona filla, Blanca.

1963/64. Dirigeix i interpreta al ‘Teatro Goya’, de Madrid, Pigmalión, així com Después de la caída. Descobreix la possibilitat de representar a Espanya teatre polític. Nomenat barceloní de l’any.

1966. Assumeix la direcció del ‘Teatro Español’.
Continua a RTVE. Ja el 1962, sota el guiatge de Jaime de Armiñán, havia intervingut a la sèrie Galería de maridos. Els anys següents participarà en sèries televisives (sovint com a director, com a actor i com a guionista) com ara: ¡Silencio... se rueda!, ¡Silencio... vivimos!, Fernández. Punto y coma, Habitación 508, La señora García se confiesa, ¡Silencio... estrenamos! Més tard, el 1995, es farà càrrec, sempre a TVE, de la tertúlia: Tren de cercanías. La presència televisiva popularitza, i molt!, la imatge de Marsillach.

1968. Al ‘Teatre Poliorama’, de Barcelona, presenta, amb Núria Espert, obres de Jean-Paul Sartre: A puerta cerrada i La p. respetuosa. En el ‘Teatro Español’, de Madrid, estrena, el mes d’octubre Marat-Sade. I, l’any següent, El tartufo, de Molière, al ‘Teatro de la Comedia’, de Madrid. El nou govern franquista, format majoritàriament per ministres de l’Opus Dei, creu que es tracta d’una paròdia de l’Obra i Marsillach ha de continuar representant-la a Amèrica Llatina.

1970. Acaba la seva vida en comú amb Teresa del Río, mare de les seves filles.

1972. Èxit de Sòcrates, en l’adaptació d’Enrique Llovet, al ‘Teatre Poliorama’, de Barcelona.

1975. Document de suport a la vaga d’actors.

1976. Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipcíaca. Comença la seva relació amb l’actriu Mercedes Lezcano, amb qui més tard es casarà.

1978. El govern de la UCD el nomena director del Centro Dramático Nacional. Programa en els teatres ‘María Guerrero’ i ‘Bellas Artes’ obres de Rafael Alberti, Rojas Zorrilla, Kafka, Rodríguez Méndez, Luis Riaza i A.Wesker. Al cap d’un any, dimiteix.

1980. Comença a escriure obres per al teatre: Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1980), Mata-Hari (1983), Feliz aniversario (1991), El saloncito chino (1995), Extraño anuncio (2000), Noche de reyes sin Shakespeare (2001).

1981. Interpreta el personatge de Ramón y Cajal, ara a la sèrie televisiva de J.M. Forqué.

1984. Funda la Compañía Nacional del Teatro Clásico, que dirigirà des del gener de 1986 fins al juliol de 1989, amb muntatges, entre d’altres, com El médico de su honra, El alcalde de Zalamea, La Celestina...

1989. És nomenat director general de l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM). Ho serà fins el 1990. Entre 1992 i 1997 torna a dirigir la Compañía Nacional del Teatro Clásico.

1990. Rep la medalla d’or al mèrit en les Belles Arts. El 1960 havia rebut el Premio Nacional de Interpretación i el 1974 el Premio Nacional de Teatro a la millor direcció escènica.

1994. Li és detectat un càncer de pròstata.

1996. En el marc del festival de teatre, ‘Almagro 96’, dissenya, dirigeix i representa –amb Amparo Rivelles i María Jesús Valdés– Una noche con los clásicos.

1997. Es casa amb Marcedes Lezcano a l’ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat.

1998. Guanya el premi Comillas de biografia amb Tan lejos, tan cerca. (Mi vida). Torna a pujar als escenaris, amb Núria Espert, amb l’obra: ¿Quién teme a Virginia Woolf?

1999/2000. Dirigeix i interpreta Versos de mis cuatro esquinas, per al Teatre Grec de Barcelona.

Mor a Madrid el 21 de gener de 2002.

Algunes frases de Marsillach:

“Sóc un maleït perfeccionista que mai no aconsegueix la perfecció”.

“Al capdavall, sempre he estat un còmic”.

“M’agrada Molière. És un autor i un personatge amb qui m’identifico fàcilment. Em passa també amb Shakespeare i Lope de Vega”.

“El realisme i jo ben poques vegades ens hem posat d’acord”.

“Com que sóc un bon actor... hi ha qui diu que no, que sóc només un bon director; altres asseguren que sóc un mal director però excel·lent actor: no conec a ningú –viu– que digui que sóc un acceptable actor i director”.

“Espectador, tot i que encara nen, de la Segona República, testimoni de la guerra civil, carn de franquisme obtús, devorador de llibres –no tots bons– prohibits, devot del Che, apassionat del Maig del 68, conspirador, prudent, de la Junta Democràtica, creador d’espectacles crítics i combregant amb el lema que ‘l’èxit és sempre de dretes’, demòcrata i socràtic, pràctic a la curta i utòpic a la llarga, m’havia costat molt acceptar que Stalin fos un assassí, que Cuba no era el paradís de la igualtat i que la revolució cultural de Mao havia aixafat els xinesos que gosaven pensar”.