El 9 de febrer de 1908 s’inaugurà el Palau de la Música Catalana. El procés havia estat rapidíssim: el 1904 s’havia adquirit el terreny, el 1905 s’havien iniciat les obres, i el mateix 1908 ja s’hi celebraven tres concerts de l’Orquestra Filharmònica de Berlín dirigida per Richard Strauss, un dels grans músics del segle. L’Orfeó Català -propietari de l’edifici- hi guanyava una seu emblemàtica, i tot Catalunya, l’excepcional edifici de Lluís Domènech i Montaner i una sala de concerts consagrada a la música catalana i oberta a la millor música del món. Darrera de la iniciativa no hi havia ni l’Estat, ni hi havia expectatives de lucre. Hi havia unes personalitats (Just Cabot, Lluís Millet, Amadeu Vives, entre moltes d’altres) determinades, per patriotisme, a fer avançar, modernitzant-lo, el redreçament cultural del país. En l’àmbit musical, això volia dir optar per l’excel·lència de l’Orfeó -veus i programació- i per fer del Palau la tribuna de la millor música internacional. Aquesta orientació s’ha mantingut fins avui i a això està dedicada aquesta exposició.

El Palau és l’espai per on han passat els millors directors, les millors veus, els millors solistes, les millors corals, o les millors orquestres de cada època. Qui ha dut la iniciativa d’aquestes presències no ha estat només l’Orfeó sinó que, majoritàriament, ho han fet d’altres entitats privades o públiques. Tots, però, han trobat en el Palau el marc que necessitaven, i per això els ciutadans l’han identificat amb la millor música. Però paral·lelament a l’excel·lent música que s’hi escoltava, el país progressava materialment i s’afirmava com a nació, entre les convulsions polítiques que l’afligien. D’una i altra cosa n’hem volgut deixar constància.

La constant qualitat del Palau, l’hem mostrada a través de 50 esdeveniments triats com a símptomes d’excel·lència musical, encara que hem inclòs també d’altres esdeveniments –pocs- d’una notable rellevància cultural i social. L’evolució del país, l’hem fet present a través de fotografies -gairebé totes del mateix any de l’esdeveniment artístic- que mostren la seva història recent, i, encara, la fluctuació del gust artístic, l’hem fet evident en els canvis de valoració que ha merescut, en aquests cent anys, l’arquitectura del Palau. Ha calgut harmonitzar aquests discursos i no sempre s’hi trobaran tots els esdeveniments socials, ni tots els músics il·lustres que hauríem volgut, però es tractava de subratllar una idea -la inalterable qualitat de l’oferta del Palau- i aquesta ens ha semblat que quedava prou clara. I per subratllar-ho més, hem inclòs una llista de més de tres-cents noms de músics -ordenats per la data del seu debut- que han estat presents al Palau.


Ramon Pla i Arxé
Comissari de l'exposició