És una adorable criatura. No ho dic en el sentit evident, en l'aspecte potser massa evident. No crec que sigui una actriu en absolut, almenys en una accepció tradicional. El que ella posseeix, aquella presència, aquella lluminositat, aquella intel·ligència enlluernadora, es perdria en un escenari. És tan fràgil i delicada que només ho pot captar una càmera. És com el vol d'un colibrí: només una càmera pot expressar la seva poesia(...). Aquella adorable criatura no té ni idea de disciplina o de sacrifici. En certa manera, no crec que maduri. És absurd que ho digui, però em fa la impressió que morirà jove. Realment, espero que visqui prou per alliberar aquest estrany i adorable talent que bull en el seu interior com un esperit engabiat.

Truman Capote

He deixat parlar Capote perquè crec que el seu text, que demostra una visionària sensibilitat per captar els gestos més íntims i trencadissos de la personalitat de Marilyn, sintetitza l'ànima de l'exposició. Una exposició que, fent ús de la valuosa Colección Maite Mínguez Ricart, ens obrirà les portes a la intimitat d'una de les estrelles més incontestables i alhora més incompreses de la història del cinema. Perquè en Marilyn tot era públic i alhora dolorosament íntim. Pocs sex-symbols han materialitzat aquest conflicte amb una transparència tan sincera i honesta. Per això, la possibilitat de comptar amb un bon nombre d'objectes personals, fotos i vestits de Marilyn ens permet donar una visió àmplia i exhaustiva no tan sols de com eren persona i personatge sinó de la importància que va tenir en el context del cinema nord-americà dels anys cinquanta i de la rellevància del seu llegat, després de més de quaranta anys de la seva mort.

L'objectiu de l'exposició no té res a veure amb la mitomania. Tots els records de què disposem són les peces d'un trencaclosques que configuraran una imatge de Marilyn diferent per a cadascun dels visitants de l'exposició. En aquest sentit, la combinació d’objectes d'una Marilyn desconeguda –la de la seva infantesa i adolescència, per exemple- i d'una Marilyn glamourosa coincideixen en un mateix punt: la textura d'una divinitat terrestre, propera i càlida.

Sergi Sánchez
Comissari

La Colección Maite Mínguez Ricart

Tota la vida he sentit una gran fascinació pel món del setè art. Vaig passar la meva adolescència veient totes les pel·lícules que podia i recordo que em quedava encantada contemplant els fotogrames de les properes estrenes en les marquesines de les sales de cinema.
Els diumenges anava al Mercat de Sant Antoni a comprar i intercanviar retalls i fotografies de pel·lícules i artistes. Així vaig conèixer en Lluís de Val, el meu marit. La fascinació per tot allò relacionat amb el món del cinema ens va unir i s’ha convertit en una part important de la nostra vida.

Marilyn Monroe era i és una de les meves actrius favorites, per la qual sempre he sentit una gran admiració i respecte. Des del principi, tant Lluís com jo mateixa vam voler conèixer Marilyn buscant pertot arreu aquells objectes més representatius de les diferents etapes de la seva vida i també aquells que reflectissin més fidelment totes les facetes de la seva personalitat.

Per aconseguir-ho, vam centrar els nostres esforços en la tasca de documentació i recerca i vam començar a localitzar les peces que avui configuren aquesta col·lecció, considerada pels especialistes com la més important del món.

Apropar-nos a aquest personatge ha estat i és una gran aventura que avui volem compartir amb totes les persones que visitin aquesta exposició.

Maite Mínguez Ricart

Les relíquies sempre han obsessionat la humanitat fins al punt, durant l’Edat Mitjana, que es promoguessin recerques de tot tipus, alguna llegendària per les seves repercussions. Però si fa segles s’edificaven temples per adorar aquestes peces i s’organitzaven guerres per obtenir-les, ara el culte ha passat de temes bíblics a cinematogràfics, del que era sagrat a horitzons més aviat profans.

Les estrelles de Hollywood són les indiscutibles divinitats i només algunes d’elles poden ser considerades com a universals. El simple fet de dir “Marilyn” evoca directament aquella noia que, en realitat es deia Norma Jeane i a qui, des de ben petita, hom comparava amb Jean Harlow.

Fa anys que acompanyo Maite Mínguez i Lluís de Val en la recerca del llegat de Marilyn Monroe. El resultat és aquesta exposició i un llibre que demostren que el mite fou una persona de carn i ossos, no un simple producte del departament de publicitat d’un estudi de Hollywood. Hem viatjat a Los Angeles, hem pogut parlar amb alguns de les seves amistats (fins i tot amb el seu primer marit), i hem tractat de separar el que és fals del que és autèntic. Aquest és el resultat d’una investigació sobre una dona inoblidable.

Víctor Fernández

Ha nascut una estrella

Tots els mites tenen una vida que val la pena explicar. I com més obscurs són els seus inicis, més alimenten la seva llegenda. És evident que Marilyn no hauria estat la dona insegura i vulnerable que va conquerir Hollywood si no hagués passat per una infància difícil. Nascuda l'1 de juny de 1926 a Los Angeles, Califòrnia, Norma Jeane Mortensen (després Baker) va créixer sota l'influx d'una mare, Gladys, que es mal guanyava la vida com a talladora de negatius a l'RKO i que va estar ingressada en institucions mentals bona part de la seva vida adulta, i enyorant un pare que va escapar-se de casa abans de veure quina cara feia la seva filla. Malgrat que va gaudir de la tutela de Grace McKee (després Goddard) en els seus primers anys de vida, als nou anys va començar a passejar-se per un seguit d'orfenats i cases de parents.

Quan per fi va poder tornar amb la tia Grace, el marit d'aquesta va intentar violar-la.
Protegida per l’obsessió de Grace de veure en ella l'estrella de cinema en la qual finalment es convertiria, Norma Jeane acabaria essent víctima d'un casament concertat per la seva tutora amb Jim Dougherty, que treballava en una fàbrica d'avions. Ell tenia 21 anys i ella, 16. Va ser la primera d'un seguit de relacions sentimentals marcades per la dependència (Norma Jeane es referia a Jim com a "papa") i la insatisfacció emocionals. Quatre anys després, el 1946, es divorciaven. Norma Jeane estava preparada per transformar-se en Marilyn. Estava a punt de néixer una estrella.

Íntima i personal

Marilyn podia anar-se'n al llit amb l'única companyia del seu Chanel núm. 5, però quan sortia al carrer necessitava alguna cosa més que unes gotes de perfum. Els anys cinquanta van ser patrimoni de Christian Dior, que amb la seva primera col·lecció, presentada l'any 1947, va marcar les pautes de la moda de la dècada següent. Espatlles arrodonides, cintures de vespa i faldilles àmplies fins a mitja cama van definir un estil que Marilyn, amb l'ajut dels seus dissenyadors favorits, va adaptar a les corbes de la seva figura. Havia aconseguit que l'elegància fos seductora i gairebé provocativa. Alguns dels vestits del seu armari personal expliquen perquè era una estrella fins i tot en la seva vida privada.

Les grans dives femenines dels anys 30, Greta Garbo i Marlene Dietrich, es caracteritzaven per una certa androgínia, un cert atractiu servit en fred. Tot i això, van tenir dues ferotges competidores, Mae West i Jean Harlow, conegudes amb el sobrenom de bombshells, o dones explosives, la imatge de les quals prefigurava clarament la de Marilyn Monroe: rosses, sensuals i sexuals.
Enfrontades a la qualitat gairebé intocable de Garbo i Dietrich, West i Harlow eren implacablement terrenals. I revolucionàries, perquè estaven disposades a encarnar la sexualitat impúdica en uns temps en què la censura podia exiliar-les professionalment. Mae West ho va fer a través del joc de paraules i l’enginy burlesc, però va arribar tan lluny desafiant les estrictes normes del puritanisme de l’època que va acabar essent víctima de la seva pròpia autoironia. La Harlow, responsable d’haver traslladat l’atractiu eròtic de les cames als pits, va fer de la carnalitat la seva arma de rebel·lió. És curiós que essent tan semblants físicament, Harlow i Monroe utilitzessin la sexualitat de manera tan oposada: l’una la feia servir com a provocació, l’altra com a expressió d’una certa innocència.

Vestida per triomfar

El 19 de juliol de 1946, Marilyn, encara sota el nom de Norma Jeane, feia la primera prova de càmera per a la Twentieth Century Fox. Uns dies després el president de l'estudi, Darryl F. Zanuck, donava el seu vistiplau al contracte que lligaria l'actriu novell amb la Fox durant sis mesos, cobrant 75 dòlars per setmana, treballés o no treballés. Era feina dels publicistes de la companyia donar-la a conèixer, construir la seva imatge i que destaqués d'entre les desenes de noies contractades per l'estudi. Amb una renovació per sis mesos més, la seva intervenció en dues desafortunades pel·lícules de sèrie B la van deixar sense feina el 31 d'agost de 1947.

A la Columbia Pictures Harry Cohn es va ocupar de tenyir-la de ros platí, i li va donar un paper secundari a La jungla del asfalto de John Huston, cosa que no li va passar per alt a Joseph L. Mankiewicz qui va escollir-la per participar a Eva al desnudo.
Marilyn tornava a la Fox aconseguint un contracte per set anys amb les condicions draconianes que en aquella època acostumaven a unir els actors amb els estudis que s'aprofitaven d'ells. Els publicistes de la Fox van ser, doncs, els responsables de la creació de la seva imatge d'ingènua bomba sexual, sobretot a través del seu vestuari.

Molts dels vestits exhibits en l'exposició són obra del dissenyador de vestuari de la Fox, William Travilla. Gairebé tots parlen per si sols, cenyits i suggeridors com el temperament d'una dona que no s'avergonyia de la seva carnalitat sinó que l'afrontava amb una candidesa completament desarmant. Destaca un dels vestits més famosos de la història del cinema: el vestit d'estiu, color cru i sense espatlla, de La tentación vive arriba, veritable metonímia de la sexualitat en la moda de la dècada dels cinquanta.

Noies de calendari

Les anomenades pin ups van ocupar les portades de les revistes i calendaris nord-americans des de mitjan dels anys 40. Eren la viva imatge d’un somni americà que veia perillar els seus fonaments pels efectes secundaris de la Segona Guerra Mundial. Amb banyador o amb faldilla curta, ensenyaven tota la carn que la censura permetia, provocant les fantasies eròtiques d’una Amèrica que desitjava oblidar els horrors bèl·lics a través d’uns somriures femenins que prometien tanta innocència com perversitat. Actrius com Betty Grable, Jane Russell, Jayne Mansfield o Virginia Mayo, entre d’altres, van consolidar la imatge corporativa de les pin ups.

No casualment, Marilyn, que visitaria les tropes nord-americanes a Corea el 17 de febrer de 1954, va ser descoberta per un fotògraf de la revista Yank mentre treballava a la Radio Plane Company, companyia que va desenvolupar el primer avió sense pilot durant la Segona Guerra Mundial. Així es va convertir en model i en poc temps va aparèixer en 33 portades de revistes, simbolitzant tot allò que les pin ups, amb la seva bellesa autosatisfeta, típicament nord-americana, volien reivindicar: la bellesa de la noia corrent que esperava que el seu promès tornés de la guerra havent servit a la pàtria.

Quan, després de participar a Amor en conserva, Marilyn va accedir a posar nua pel fotògraf Tom Kelley pel mòdic preu de 50 dòlars, no sabia que aquella imatge apareixeria en calendaris, clauers, jocs de cartes i tot tipus de merchandising –inclosa una foto central desplegable en el primer número de la revista Playboy. L'any 1952 Marilyn Monroe va saber convertir l’escàndol, provocat en una societat –la del senador McCarthy i la Caça de Bruixes- enormement preocupada per preservar els valors tradicionals, en un instrument publicitari que la Fox mai no hagués somniat. Apropant la seva carnalitat a l'home treballador i adduint que s’havia sotmès a la sessió fotogràfica empesa per necessitats econòmiques, Marilyn Monroe va qüestionar la doble moral de la societat nord-americana.

Més que una sex symbol

Pressionada per una indústria que només volia reconèixer-la com a símbol sexual, Marilyn Monroe es va passar bona part de la seva carrera volent demostrar que era una bona actriu. Ja després de l’estrena de Los caballeros las prefieren rubias, va declarar que no es volia passar tota la vida fent d’actriu còmica. Havia d’ampliar el seu cercle d’interessos i treballar en profunditat tots els seus registres interpretatius amb la intenció d'obtenir el reconeixement de la professió, perquè el del públic ja el tenia. Primer amb l'ajut de l'actor i professor Michael Chéjov i, després, l'any 1954, amb el seu ingrés a l'Actor's Studio dirigit per Lee Strasberg, va aconseguir donar un pas de gegant en la seva trajectòria per ser respectada.

Quan va deixar clar que era una estrella estimada pel públic, va voler controlar, creativament i econòmicament, la seva carrera. Amb aquesta intenció va crear, conjuntament amb el fotògraf i amic íntim Milton Greene, la Marilyn Monroe Productions, a través de la qual podria fer front a les demandes de la Fox, que estaven impedint que es beneficiés del seu creixent i imparable èxit. A través de la seva pròpia companyia, va coproduir El príncipe y la corista, dirigida i interpretada per Laurence Olivier. Per a Marilyn, treballar amb ell suposava la seva legitimació com a actriu de qualitat. Per a Olivier no era més que un tràmit molest i mai no va mostrar cap mena d’interès per les aptituds interpretatives de la seva companya de repartiment.

El 29 de juny de 1956, el seu casament amb Arthur Miller certificava l’entrada de Marilyn Monroe en la “intelligentsia” nord-americana. L'any 1959 era nominada al Globus d’Or a la millor actriu secundària per Ningú no és perfecte. La darrera pel·lícula de la seva carrera Vidas rebeldes, escrita pel seu marit i dirigida per John Huston, ja no tenia res a veure amb les comèdies romàntiques i sexuals que havia interpretat a la primera meitat de la dècada dels cinquanta. Marilyn havia aconseguit el seu somni, potser a un preu massa alt.

A partir dels anys cinquanta, el cinema va començar a reflexionar sobre què significava ser una estrella. Les estrelles ja no pertanyien al món de la divinitat, ja no representaven inassolibles idees de bellesa. Eren humanes, rotundament humanes en la seva sexualitat i, per tant, la seva proximitat es feia més física, més autèntica, més real. Per primera vegada en la història de l’star system, eren vulnerables. Des de la premsa no es parlava tant de les seves qualitats interpretatives, dels personatges que encarnaven, com de la seva vida privada, amb freqüència tortuosa. Els publicistes dels estudis, que havien construït la imatge de les estrelles tenint cura d’aïllar-les en una bombolla de perfecció moral, veien com l’escàndol començava a esquerdar les seves estratègies comercials. La fama sembla ser sinònim d’excessos, adulteris, divorcis, alcoholisme i drogoaddicció. Pel·lícules com El crepúsculo de los dioses, Ha nacido una estrella, La condesa descalza o The Goddess, on Kim Stanley interpreta una actriu que podria inspirar-se en Marilyn, denuncien els canvis que està patint l’star system.

El cinema nord-americà començava a distanciar-se del model hollywoodenc. Una nova generació d’actors, que majoritàriament provenien de Broadway o de la televisió i que havien passat per l’escola de l’Actor’s Studio, s’allunyaven del glamour i l’artifici de l’star system per apropar-se a un naturalisme interpretatiu que sovint ha de sorgir de la seva experiència emocional. La mateixa Marilyn, que havia assistit religiosament a les classes de Lee Strasberg, volia apartar-se de la imatge que l’havia fet cèlebre a Vidas rebeldes, on compartia protagonisme amb Montgomery Clift, exalumne de l’Actor’s Studio. Quan Marilyn es va haver d’enfrontar a la que seria la seva darrera pel·lícula (inacabada), Something’s Got to Give, estava massa afectada pels seus problemes personals i per una aguda crisi d’identitat que la portaria, finalment, a la mort.

Marilyn a Europa

Els publicistes dels estudis eren conscients que la premsa era, sens dubte, la seva millor aliada o el seu pitjor enemic a l’hora de construir la imatge d’una estrella. Els columnistes més influents, com ara Hedda Hopper, Louella Parsons, Walter Winchell o Sidney Skolsky (que es convertiria en mentor de Marilyn), podien ensorrar la carrera d’un actor amb una frase insidiosa. El poder de revistes com Photoplay, Modern Screen, Silver Screen o Life era enorme. I el mateix passava a Europa, on l’star system autòcton era molt més dèbil que a Hollywood, i les revistes com Paris Match es limitaven a importar les modes nord-americanes.

I què passava al nostre país? Marilyn també ocupava portades a revistes com Hola, Lecturas, Garbo o Fotogramas. Des del seu naixement l’any 1948, Fotogramas ha estat la capçalera cinematogràfica més consolidada de la premsa espanyola. Durant els anys cinquanta, la revista va fomentar una idea de l’star system que, d’alguna manera, feia somiar els habitants d’una Espanya ensorrada i enfosquida pel franquisme. Marilyn, és clar, també va ser una de les protagonistes d’aquell Fotogramas del Pla Marshall.