ESPAI "L'APERITIU CONVENCIONAL"

Moltes i molts han entrat en el món de Vázquez Montalbán o a través de les seves columnes als diaris o per la lectura de les novel·les que l'han fet més famós i més venut, les del detectiu Carvalho.

Vázquez Montalbán ha estat, i és, estudiat, a hores d'ara i en àmbits geogràfics i acadèmics ben distints, des de molts vessants:

El de cronista de l'evolució de Barcelona, la seva ciutat;

El del seu compromís polític, des d'un marxisme potser heterodox i des d'una militància d'home d'esquerres que no combrega, però, amb rodes de molí;

El d'un estudiós i defensor apassionat de la cultura popular, en general, i ben especialment de les manifestacions musicals que han bastit l'educació sentimental "d'un temps, d'un país" marcat per les injustícies bàsiques d'una dictadura ferotge;

Com a viatger que proposa voltes al món que el retornin al seu "sud", que és la infància al barri barceloní del Raval;

De periodista amb registres múltiples (crònica de la vida quotidiana, anàlisi de polítiques internacionals, apassionat pel Barça i pel futbol);

Mestre del periodisme d'humor;

Profeta insubornable contra els mals usos dels poders;

Pedagog a favor dels plaers de tots els sentits;

Renovador de motlles des de molt jove i fins a la seva mort...

I de poeta

Un text sobre la seva activitat periodística

"Yo creo que en realidad sólo he cultivado dos géneros, la crónica y el poema. Si algún libro pudiera parecer teatro o novela es por un mero tic formal".
Això deia, el 1974, qui ha estat referent per a la professió periodística dels darrers quaranta anys: com a teòric de la informació i de la comunicació -el seu primer llibre, de 1963, és tot un clàssic: Informe sobre la información- i com a periodista en tots els àmbits, des de tots els registres i en tots els mitjans, especialment en la premsa escrita (diaris i revistes).
Si començava als anys seixanta com a col·laborador a La Solidaridad Nacional, de la Prensa del Movimiento, acabaria com a columnista de referència a El País.
Abans havia passat per Triunfo, disfressat amb tota mena de pseudònims, La calle, Hermano Lobo, el grup Z, abans de fundar, amb Jaume Perich, Por Favor, i abans de convertir el tímid que havia estat en l'entrevistador audaç d'Un polaco en la corte del rey Juan Carlos o de Mis almuerzos con gente inquietante, en el cronista de la visita del Papa a la Cuba de Fidel o en la trobada en un lloc secret amb el Subcomandante Marcos. En definitiva, en el viatger que fa la volta al món.

"Una antiquísima tribu, los yanomamis, que habitan la selva amazónica, lugar de sudor y moscas, practican un extraño canibalismo: se comen entre todos a sus propios muertos, pero tras reducirlos a ceniza, en una fogata que consume no sólo el cuerpo del muerto sinó cuanto le pertenecía, desde el arco al sucinto taparrabos. Mezclan las cenizas con plátano y se las van tragando, a la vez que procuran olvidar el nombre del muerto, que jamás debe ser pronunciado por nadie; hay que borrar todo rastro de su ser y toda memoria de su persona, para que "el olvidado" pueda traspasar el umbral de "La casa del Trueno", es decir, el cielo, el Paraíso."
María del Carmen Soler,
Gracia y justicia en los manjares

"La cocina es una metáfora ejemplar de la hipocresía de la cultura. El llamado arte culinario se basa en un asesinato previo, con toda clase de alevosías. Si ese mal salvaje que es el hombre civilizado arrebatara la vida de un animal o planta y comiera los cadáveres crudos, sería señalado con el dedo como un monstruo capaz de bestialidades estremecedoras. Pero si ese mal salvaje trocea el cadáver, lo marina, lo adereza, lo guisa y se lo come, su crimen se convierte en cultura y merece memoria, libros, disquisiciones, teoría, casi una ciencia de la conducta alimentaria. No hay vida sin crueldad. No hay historia sin dolor."
Manuel Vázquez Montalbán,
Contra los gourmets

"EL REBOST DE LA MEMÒRIA"

Fruits, espècies, herbes, grans, almívars, salmorres, escabetxos, marinades, embotits..., s'apleguen al rebost del cuiner esdevenint la memòria de la matèria original i dels seus molts i diversos perfums i sabors.
El petit -concret i quotidià- territori del carrer o del barri ofereix a l'escriptor aquella humana matèria primera feta de sorolls, crits, sensacions, olors, rètols, lluminàries, xafarderies, modes...,que ell copsa i emmagatzema al rebost de la seva memòria.
La memòria territorial de l'escriptor -o del cuiner!- li dicta que no hi ha ingredient menyspreable, per minsa i banal que en sigui l'aparença.
Perquè la memòria no és una càrrega pesada i passada que impedeixi avançar, sinó l'essència compartida que ens transporta, que ens permet compartir i projectar l'experiència del nostre temps i del nostre espai.
La fèrtil memòria de MVM en féu l'escriptor, novel·lista, cronista i poeta que fou.

"LA CUINA DE LES ESCRIPTURES"

El vestidor dels pseudònims

Entre el rebost i la taula hi ha una significativa distància: la que ocupa la cuina presidida pel cuiner.
Cuinar és transformar els ingredients en una amalgama apetitosa i digerible.
Per això cal que el cuiner -com l'escriptor o el poeta- sàpiga fer un ús mesurat i creatiu d'allò que es conserva al seu rebost i es guardi d'abocar-ho pel boc gros, sense solta ni volta.
Dins la cuina hi ha qui s'especialitza en una determinada primera matèria i n'experimenta les múltiples transformacions possibles.
D'altres esdevenen mestres en tècniques aplicables a tota mena de vianda.
Entre tots fan un equip.
En aquesta tria, proporció i hàbil barreja dels sabors emmagatzemats al rebost de la memòria, radica l'art del cuiner, de l'escriptor i del poeta.
MVM ho era. I es va envoltar d'un equip de marmitons o pseudònims força competent.

Els receptaris dels mestres

Conèixer i reconèixer el valor de la tradició no impedeix, tanmateix, transformar-la perquè es pugui expandir convenientment.
La tradició, com l'aigua que tot ho vivifica, no pot quedar quieta i estancada perquè s'enllotaria.
Cal admetre que poc fruit es traurà d'un cep del qual, sense tallar-ne les arrels, no se'n podi periòdicament la capçada. Hi ha poques receptes que no tinguin precedents ben arrelats en alguna banda. Aquests precedents formen el receptari de la tradició. Una tradició cultural que un cuiner amatent pot empeltar o podar, amb cura de mantenir-ne les arrels intactes.
Un poeta, un periodista o un novel·lista -i MVM ho era- extreu també dels receptaris dels seus mestres saba i adob per als seus escrits.

"EL SERVEI"

En un moment o altre tothom cuina o menja per alimentar-se.
Però el cuiner d'ofici -com el narrador, el guionista o el poeta- creu que algú ha de poder treure el màxim profit de la seva feina.
Com que li plau cuinar per als altres, el cuiner pensa tant en el proveïdor que ha aportat els ingredients del seu guisat com en aquell personatge que, de tant com vol tastar-lo, està disposat a pagar-lo.
Per això li endreça amb quatre tocs de gràcia el plat.
És una finesa que MVM -poeta, cronista i novel·lista- practica sovint.
I que diu molt sobre la manera com s'esbatanen les portes entre la cuina i el menjador.

"EL MENJADOR COMÚ"

Res no invita més a la convivència que un convit.
La taula és parada i al seu voltant s'hi aplegaran comensals de tota mena.
El cuiner -com el periodista, el poeta, l'humorista- sap que no hi ha dos paladars iguals: els uns preferiran el gras, els altres el sec, el salat, el picant, el cru, el torrat, l'agredolç...
El convit, doncs, haurà de ser tan abundós com variat en sabors.
Malgrat tot, per més llarga i ampla que sigui la taula, sempre hi ha qui s'ho haurà de mirar des de fora estant.
A l'amfitrió -i MVM ho era-, això li dol.

"EL FUMOIR DE LES DIGESTIONS"

Quan s'ha acabat l'àpat, el cuiner ja no pot aportar gaire cosa més a la feina feta.
Per als comensals és l'hora de la sobretaula.
Quan s'ha acabat l'obra, l'escriptor -i, com tants d'altres, MVM ho era- ja no pot afegir gran cosa més a la feina publicada.
Per a tu, lector, professional o no, és l'hora de la crítica.
N'hi ha que deixaran propina, d'altres s'espolsaran les molles de la solapa, molts iniciaran una digestió feixuga de paraules per escatir quina proporció d'all hi havia a la salsa.
A la fornal de l'estómac es cremarà l'energia consumida.
A la llar de foc del saló, llibres memorables es convertiran en fum i cendres.
Però això també passa tant amb els millors havans com amb la més humil de les burilles.

1939

1944 Gràcies a un indult, el pare surt de la presó. Els anys següents són d'enormes limitacions econòmiques i socials. El petit Manuel aprèn a llegir amb el seu pare. Al centre San Luis Gonzaga, estudia primària i batxillerat. El preuniversitari, en una acadèmia del carrer d'Ausiàs March, on té com a professor Basilio Losada.

1956. Comença els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Ingressa al Frente de Liberación Popular (FLP). Estudia al mateix temps Periodisme.

1959. Primera detenció, acusat d'activitats polítiques subversives a la universitat. El curs 1959-1960 se'n va a Madrid per a l'últim any de la carrera de Periodisme.

1961. Quan fa cinquè de carrera, es casa amb Anna Sallés, companya d'universitat.
Com abans l'Anna, ingressa al PSUC. Treballa com a periodista a La Solidaridad Nacional i més tard a La Prensa, diaris del Movimiento.

1962. L'Anna i el Manolo són detinguts, jutjats, sotmesos a un consell de guerra i empresonats. Primer, a la Model de Barcelona. Després, Vázquez Montalbán, amb els també universitaris Salvador Clotas, Martí Capdevila i Ferran Fullà, és internat a la presó de Lleida.
Allà comença a escriure el seu primer llibre, Informe sobre la información, per encàrrec del professor Antoni Jutglar i l'editorial Fontanella, així com els seus primers llibres de poemes.

1965. Redactor en cap de la revista, de vida efímera, Siglo 20, amb col·laboradors com Nicolás Sartorius, César Alonso de los Ríos i Àngel Abad. La publicació va ser clausurada pel ministre Fraga Iribarne.

1966 El 30 de juliol neix el seu fill Daniel. El nom és un homenatge a la protagonista del poemari Coplas a la muerte de mi tía Daniela. Treballa per a les revistes Hogares Modernos i Decoración.

1969. S'estrena a Triunfo amb la secció "Crónica sentimental de España". Participa activament en la revista, en la qual escriu amb diferents pseudònims.
Publica Recordando a Dardé, la seva primera novel·la.

1970. A l'antologia Nueve novísimos poetas españoles, promoguda per Carlos Barral i J. M. Castellet (que en redacta l'estudi introductori), MVM apareix, destacat, entre els poetes "sèniors".
Col·labora a la revista Cau i treballa a Tele/eXpres, on escriu sobre política internacional a la secció "Del alfiler al elefante".

1972. Imparteix el curs Història de la comunicació social a la Universitat Autònoma de Barcelona. Publica Yo maté a Kennedy, relat en què neix, literàriament, el detectiu Pepe Carvalho.

1974. Després d'haver col·laborat a Hermano Lobo, posa en marxa, amb Jaume Perich, Juan Marsé i Forges, la revista d'humor polític Por Favor.
La novel·la Tatuaje perfila més i consagra la figura de Carvalho.

1977. Al Grupo Z col·labora a Primera Plana. Membre del consell de redacció del
setmanari Arreu i de la revista Taula de Canvi.
Publica L'art de menjar a Catalunya, amb fotos de Jordi Gumí i pròleg de Néstor Luján. La projecció de MVM com a glossador, crític i practicant devot de la cuina anirà creixent fins al final de la seva vida i al llarg de tota la seva obra literària.

1978. S'instal·la amb la família a Vallvidrera.
Forma part de la plantilla de la revista La Calle.

1982. Viatja a Bangkok per enllestir la novel·la Los pájaros de Bangkok.

1984. Comença la seva col·laboració a El País.

1987. Mor la seva mare, Rosa, que quinze anys abans havia tingut un atac d'hemiplegia.

1994. Complicacions coronàries. Li practiquen tres bypass.
Publica Y Dios entró en la Habana.
Viatja a Mèxic per entrevistar-se amb el Subcomandante Marcos.

2000 El 9 de juliol neix el seu nét Daniel. El mes abans, homenatge de la Feria del Libro de Madrid.
Si la seva sempre havia estat una veu crítica amb relació al poder, ara es converteix en el tornaveu de les protestes contra la política de José María Aznar, a qui dedicarà el seu llibre, gairebé pòstum, La aznaridad, i contra la política dels governs dels EUA.

2003. El mes d'octubre, mor a l'aeroport de Bangkok. La seva mort té un extraordinari ressò mediàtic.