 |
Xavier
Sagristà
No és el que sembla
Vaig conèixer en Xavier Sagristà en un manicomi
-abans havia conegut l'Antoni Ferrer a "la Modelo",
i al cap de poc vaig coincidir amb en Ramon Parellada, fent
tots dos d'extres en una pel·lícula del Bellmunt.
El manicomi no era un manicomi, és clar, sino un
Centre de Psicoteràpia: una esplèndida torre
a Pedralbes, restaurada amb mobles de Vinçon, recuperat
tot el sabor de "la pérgola y el tenis"
després de quaranta anys d'exercir de casa de repòs
per a xalats amb calés. Era difícil saber
qui era pacient, qui doctor, qui cuidador. Jo m'havia instal·lat
dalt de tot d'un mirador, amb els meus pinzells i la meva
tinta, i un rotllo de cent metres de paper. Preparava la
meva primera exposició a Barcelona, i descansava
dels meus dibuixos passejant pel jardí, mirant-me
de cua d'ull els altres passejant -¿pacients, parents,
visitants, ajudants...?
Era una d'aquelles tardors de Barcelona que fan arribar
l'estiu a Tots Sants, feia calor, al jardí s'hi estava
bé, i a l'hora dels àpats èrem mitja
dotzena
-¿pacients, cuidadors, doctors?- en un menjador de
country club, meravellats pel ranxo fantàstic que
ens servia aquell xaval, que semblava al·lucinar
tant com nosaltres, veient-se al capdavant d'aquella cuina.
S'hi menjava molt bé: amb el pressupost -que suposo
que era escàs- de què disposava, en Xavier
ens alimentava amb gràcia, amb il·lusió,
i amb una absència total de pretensions.
En aquell parèntesi en què res era el que
semblava, tampoc el cuiner -que encara no era cuiner, com
jo no era encara artista- es resignava a allò previsible,
i aconseguia cada dia l'encís de fer-nos un menjar
com si acabés d'inventar-se'l.
Després d'un mes duent aquesta vida, dibuixant les
ombres que van habitar la casa abans de la decadència
manicomial, vaig tornar a casa, que llavors era a Nova York,
i els anys que van venir vaig seguir tenint notícies
d'en Xavier, per aquest tam-tam que transmet les notícies
en el món de l'hostaleria: que havia estat a El Bulli,
que estava en un restaurant a Roses, que tornava a El Bulli...
i me'l trobava aquí i allà. Però no
vaig poder provar el seu menjar altra vegada fins que ell
i en Toni Gerez van agafar el Mas Pau.
S'hi menjava bé, també, només faltaria,
i no se'n riguin: més d'un cuiner ha perdut la gràcia
en adquirir ciència, i si el Xavier que va alimentar
pacients, cuidadors, antipsiquiatres i protoartistes en
el CPB va aconseguir estalviar-se els llibrets de llom,
el Xavier, que exerceix en el Mas Pau, xef després
de nou anys de treballar amb l'Adrià, manté
aquesta frescor d'acabar-s'ho d'inventar tot. I amb la mateixa
naturalitat amb què a l'any escàs va despenjar
la seva primera estrella Michelin en el Mas Pau, està
disposat a explicar els seus secrets. Doncs moltes gràcies.
Perico Pastor
Extret de: Sagristà, Xavier. Entre mar i muntanya.
Editorial Empúries. Barcelona, 2002
|
