| Va
néixer a Gijón en el si d’una família
treballadora. El seu pare, Wenceslao Carrillo, obrer fonedor,
es va convertir en dirigent de la UGT i del PSOE el 1924
i d’aquí que es traslladessin a Madrid.
Santiago
Carrillo, el 1930, als 15 anys, comença a col·laborar
a El Socialista i, després de la proclamació
de la República, es converteix en cronista parlamentari.
El 1934 és nomenat secretari general de les Juventudes
Socialistas i subscriu les tesis revolucionàries
de Largo Caballero, en oposició als líders
moderats del PSOE Julián Besteiro i Indalecio Prieto.
Empresonat després de la Revolució d'Octubre,
radicalitza la seva actitud i es distancia de Largo Caballero.
En sortir de la presó el febrer del 36 s'apropa
al PCE i, iniciada la Guerra Civil, aconsegueix la unificació
de les joventuts socialistes i les comunistes en les JSU,
Juventudes Socialistas Unificadas.
Durant
la guerra s'afilia al PCE i un cop acabada, des de l'exili,
es fa càrrec de la reorganització del PCE
que roman a l'interior d'Espanya. El 1955 -després
de l'ingrés d'Espanya a l'ONU- propugna una política
de reconciliació nacional que li ocasiona serioses
dificultats amb la direcció del PCE. Però
el 1956, Dolores Ibárruri, secretària general,
delega en ell part de les seves funcions i Carrillo es
converteix llavors en el dirigent comunista amb més
autoritat. El 1960, durant el VI Congrés del PCE,
accedeix a la Secretaria General del partit.
El
1968 critica la invasió de Txecoslovàquia
i inicia el seu distanciament de la política de
la URSS. Al costat d'Enrico Berlinguer i Georges Marchais
advoca per l'eurocomunisme: comunisme sense dictadura.
El
1976 torna a Espanya clandestinament, és detingut
i posteriorment posat en llibertat. Després de
secretes negociacions amb el Govern de Suárez,
el PCE és legalitzat per Setmana Santa de 1977,
fet que marca un punt de no retorn en el camí emprès
cap a la democràcia. En les eleccions de 1977,
el PCE obté un resultat inferior a l'esperat i
és derrotat pel PSOE en la lluita per l'hegemonia
dins l'esquerra. Això no obstant, Carrillo juga
un paper important en el consens constitucional i en els
Pactes de la Moncloa.
És
reelegit diputat en les eleccions de 1979 i 1982, però
suscita una creixent oposició interna i acaba dimitint
de secretari general del PCE a finals d’aquell any;
és substituït en el càrrec per Gerardo
Iglesias. El 1985 Carrillo i els seus seguidors són
expulsats del PCE.
Santiago Carrillo està retirat de la política
activa però escriu i fa conferències. Els
seus seguidors, però no ell, acabaren integrant-se
al PSOE.
|
|
 |
|