Llicenciat en Dret amb premi extraordinari, Fraga ingressa per oposició com a número u al cos de lletrats de les Corts el 1945. El 1947, també com a número u, entra en la carrera diplomàtica. El 1948 obté la càtedra de Dret Polític a València. El 1951 és nomenat secretari general de l'Instituto de Cultura Hispánica i el 1955 secretari general tècnic del ministeri d'Educació pel democratacristià Joaquín Ruiz-Giménez, que és destituït l'any següent després de la protesta universitària.

El 1962, en una important reorganització ministerial, Fraga és nomenat ministre d'Informació i Turisme en substitució del general Arias Salgado. Inspira llavors una política liberalitzadora del règim autoritari que es concreta en la restrictiva Llei de premsa i impremta de 1966, que liquida la censura prèvia. Promou també amb gran entusiasme la imatge d'Espanya com a destinació turística. I es converteix amb rapidesa en un dels homes amb més projecció pública i amb una imatge més moderna del règim franquista. Però d’altra banda la campanya dels 25 anys de pau, els atacs a l'oposició democràtica (democràcia cristiana de Gil Robles, PSOE de Rodolfo Llopis, i Acción Democrática de Dionisio Ridruejo) pel congrés de Munic de 1962 i la defensa de l'execució del comunista Julián Grimau el vinculen als aspectes menys presentables de la dictadura sorgida de la Guerra Civil.

El 1969 Fraga dimiteix com a ministre d'Informació i Turisme després del cas Matesa (havia propiciat crítiques als ministres "tecnòcrates" vinculats al cas). El 1973 és nomenat ambaixador a Londres i comença a preparar una plataforma "centrista" per al postfranquisme. El 1975 és nomenat vicepresident i ministre de Governació -l'actual càrrec de ministre d'Interior- en el govern d'Arias Navarro posterior a la mort de Franco, govern a què també s'incorporen oberturistes com José María de Areilza a Exteriors o Antonio Garrigues Díez-Cañabate a Justícia.

Però el juliol de 1976 el rei opta per Adolfo Suárez per dur a terme la transició a la democràcia. Fraga no troba el seu lloc a la UCD -on sí que s'integra el seu antic col·laborador Pío Cabanillas- i s'acaba presentant a les eleccions com a líder d'Alianza Popular, un partit que aglutina polítics oberturistes, com el mateix Fraga o fins i tot Laureano López Rodó, i franquistes més tradicionals com Gonzalo Fernández de la Mora. Després de les eleccions Fraga condueix Alianza Popular al consens constitucional i a l'acceptació del sistema democràtic. Clarament derrotat en el camp de la dreta per la UCD el 1977 i el 1979, Fraga converteix AP en el partit dominant del centre-dreta a les eleccions del 82 –hi obté 107 diputats-, però dimiteix després de tornar a ser derrotat per Felipe González en les eleccions de 1986 i del fracàs del seu partit en les eleccions al parlament basc del mateix any.

Després de col·locar José María Aznar al capdavant del Partido Popular (refundació d'Alianza Popular) com a candidat a la Presidència del Govern el 1989, Fraga es presenta a les eleccions gallegues del mateix any i és elegit president per majoria absoluta. Renova com a president de Galícia en diverses eleccions, durant quinze anys, fins a 2005. Aquell any Fraga torna a guanyar les eleccions però, en no obtenir majoria absoluta, perd el Govern, que passa a mans d'una coalició del PSOE i dels nacionalistes del Bloque.