Llicenciat en Dret per Salamanca, Suárez va tenir diversos càrrecs durant el franquisme de la mà del seu protector polític, Fernando Herrero Tejedor, un falangista vinculat a l'Opus Dei: procurador en Corts (1967), governador civil de Segòvia (1968) i director general de RTVE (1969-1973). L'abril de 1975 Herrero Tejedor, llavors ministre secretari general del Moviment, va nomenar-lo vicesecretari general del Moviment, càrrec que va exercir fins a la mort, en accident, d’Herrero Tejedor (13 de juny de 1975). En el primer govern d'Arias Navarro, després de la mort de Franco, fou ministre secretari general del Moviment per recomanació, pel que sembla, de Torcuato Fernández Miranda, futur president de les Corts.

Però la carrera política d'Adolfo Suárez experimenta un canvi de rumb brusc el juliol de 1976: als 43 anys, després de la dimissió d'Arias Navarro i contra la majoria de pronòstics, el rei el designa president del Govern. El nomenament de Suárez, un home del Moviment, un “azul”, no és ben acollit per l'oposició i per la premsa partidària de la democratització. Però en pocs mesos aconsegueix, amb l'ajut de Fernández Miranda, el desmantellament de les institucions de la dictadura i l'aprovació per les Corts de la Llei de reforma política, autèntic hara kiri del franquisme.

Un cop aprovada la reforma política en el referèndum de desembre de 1976, Suárez negocia amb la Comisión de los Diez de l'oposició política i per Setmana Santa de 1977 legalitza el Partit Comunista que dirigeix Santiago Carrillo. Es tracta d'un cop als sectors immobilistes que provoca la dimissió immediata del ministre de Marina, Pita da Veiga.

El 15 de juny de 1977 es presenta com a cap de llista de la coalició Unión de Centro Democrático a les primeres eleccions lliures des de juny de 1936. La UCD venç i immediatament Suárez és reconfirmat com a president. Nomena llavors un govern sòlid i reformista (el seu primer govern havia estat titllat de govern de "penenes", professors no numeraris) amb tres vicepresidents: Manuel Gutiérrez Mellado, Defensa; Enrique Fuentes Quintana, Economia; i el seu amic Fernando Abril Martorell, vicepresident polític. El govern Suárez desenvolupa una àmplia tasca d'impuls reformista que es concreta en el pacte per al retorn del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas; la reforma econòmica ratificada pels "Pactes de la Moncloa"; i l'elaboració a les Corts d'una nova Constitució.

És reelegit el 1979, però dimiteix el 1981 i es presenta a les eleccions de 1982 al capdavant d'un nou partit, el Centro Democrático y Social (CDS). Tornarà a ser elegit el 1986 i el 1989. El 1991, després dels mals resultats a les eleccions municipals, dimiteix definitivament com a president del CDS i abandona l'activitat política.