Vicente Enrique y Tarancón va estudiar al seminari de Tortosa, on fou ordenat sacerdot el 1929. El 1945 va ser nomenat bisbe de Solsona i després arquebisbe d'Oviedo (1964) i de Toledo (1969). Aquell mateix any rep la porpra cardenalícia del Papa Pau VI, que el designa també arquebisbe de Madrid el 1971, càrrec que deté fins a 1983, quan es retira per raons d'edat.

El cardenal Tarancón va exercir un paper conciliador i impulsor de l'evolució a la democràcia, i de la seva posterior consolidació, en els deu anys que va presidir la Conferència Episcopal Espanyola (1971-1981). El seu nomenament va significar un punt i a part després de les relacions de l'Església Catòlica amb el règim del general Franco. Enrique y Tarancón va ser molt atacat pels integristes i els ultres que, en algunes manifestacions van arribar a corejar la consigna: "Tarancón al paredón".

La seva actitud oberta, el seu rebuig clar però diplomàtic de la dictadura, i la seva actitud reticent a patrocinar un partit democratacristià tradicional, van convertir-lo en el referent d'una Església oberturista, en contrast amb l'actitud de posteriors presidents de la Conferència Episcopal Espanyola.