Antigament, el transport des de les almàsseres o molins on s'obtenia, i s'obté l'oli d'oliva, fins a ser lliurat als comerciants de les ciutats es portava a terme amb carros de torn, els quals segons el nombre d'animals que els arrossegaven, traginaven dues, tres o quatre barriques metàl·liques amb una capacitat aproximada de 600 litres d'oli cadascuna.

Els comerciants que compraven aquest oli als molins, el venien a la clientela consumidora del seu barri a doll o a l'engròs directament des d'aquestes botes o altres dipòsits propis (generalment metàl·lics). Les famílies l'anaven a cercar als venedors amb unes llaunes que en deien quartà, mesura de quatre litres aproximadament.

Aquest sistema va ser vigent en el nostre país fins a la primera meitat del segle XX. A partir dels anys 50, les principals empreses van passar a anomenar-se envasadores perquè iniciaren la venda en ampolles de vidre d'un litre i envàs a retornar. La majoria d'aquells primers envasadors van ser les empreses que ja es dedicaven a l'exportació.

Uns quants anys abans, aquelles empreses exportadores ja havien començat a vendre oli principalment en el mercat americà, envasat amb llaunes litografiades de 10, 5, 2,5 i 1 litres. Fins i tot, en mesures menors. Seguidament, es va iniciar també l'envasament en llaunes de 10 i 5 litres en el mercat nacional, amb vendes no massa exitoses.

Entre els anys 1955 i 1960, pràcticament va desaparèixer la venda a doll i lentament va aparèixer l'envàs de polietilè en 5 i 1 litres, anys després el PVC que en certa mesura encara persisteix avui i darrerament el tipus d'envàs predominant és el PET. Vulgarment tothom ho nomena "plàstic", però cadascun d'aquests envasos té certs avantatges sobre l'altre, en qualitat, preu i conservació del contingut.