Sobre l'Albert Bertran

La culpa fou d'en Gaspar...

…d'en Melcior i d'en Baltasar. Era a la fi dels anys setanta quan un encara innocent Albert Bertran (Barcelona, 1962) demanà, en una carta als Reis d'Orient, una Werlissa color amb la intenció de millorar les fotografies que feia als amics i parents amb les Kodak Instamatic i Fiesta de la primera comunió. La sorpresa arribà quan ses majestats van portar-li una Hanimex 35 sl!!!, una càmera reflex d'òptiques intercanviables amb rosca.

De la mà de l'Antonio Baños, el botiguer del barri d'on provenia la càmera, el jove Albert Bertran s'endinsa pel màgic univers de la fotografia i descobreix aquesta finestra al món i la seva màgia com a mitjà per expressar sensacions artístiques individuals. Comença a retratar curses de trial, festivals de música... fins que un dia, amb el seu germà Quim, aleshores estudiant de periodisme, publiquen el seu primer reportatge a Solo moto, revista amb la qual estableixen una estreta col·laboració.

Fou llavors quan va veure una sortida professional en allò que més li agradava. Va millorar el seu equip i va perfeccionar els seus coneixements, alternant-ho amb petits treballs socials, comercials, i també periodístics com a free lance, fins i tot amb un carnet fals d'una agència de notícies.

Va conèixer Pepe Encinas en un seminari de fotoperiodisme, que el posa en contacte amb Nicolás G. de El Mundo Deportivo, on començaria unes col·laboracions els caps de setmana que acabarien essent diàries. És així com va entrar en el món de la premsa: Record, El Periódico, dominicals i suplements dels principals diaris... Als Jocs del 92 torna a El Mundo Deportivo, i el 95 entra en plantilla al dominical de El Periódico com ajudant d'editor gràfic i fotògraf fins al seu trasllat definitiu al diari on compagina la seva tasca principal amb algunes col·laboracions externes.

Al llarg de tots aquests anys ha estat enviat especial en un seguit d'esdeveniments arreu del món, com ara els Jocs Olímpics de Seül, els mundials de motociclisme i ral·lis, el mundial de futbol als Estats Units o la preguerra d'Afganistan entre d'altres molts reportatges. Al 1999 va iniciar una aventura editorial amb l'amic Pau Arenós d'on va sortir el llibre "Los genios del fuego". Dos anys després van repetir l'experiència amb "Los momentos decisivos". També ha il·lustrat el llibre d'Andreu Buenafuente "Digue'm agosarat", i amb David Trueba i Sergi Arola ha publicat "Como quieras, cuando quieras, donde quieras".

L'Albert Bertran aviat va entendre la fotografia com el llenguatge més corrent de la nostra civilització, i així ho demostren la qualitat documental, el sentit artístic i el caràcter innovador de la seva extensa obra, per més que ell prefereix autodefinir-se sempre com un modest obrer de la imatge.