|
La
fotografia i el viatge
Les
postals del pare, els segells que arribaven des de llocs
desconeguts i misteriosos, els cromos de tribus i animals...
eren les meves finestres al món quan, als anys seixanta,
a casa encara no teníem televisió. Després,
van venir els primers llibres d’aventures, els primers
relats de viatges, els primers dibuixos de Tintín.
Els somnis germinaven, silenciosament. Més tard vaig
sentir el vertigen pels mapes; els atles em van captivar.
Vaig sortir viatger. No sóc fotògraf professional.
Em guanyo la vida com a periodista de la televisió.
En mi, el fet de fotografiar està íntimament
lligat als viatges. Acostumo a viatjar tot sol. Això
té avantatges i inconvenients: d’una banda,
arribo a comprendre millor el país que visito perquè
la gent m’obre, més fàcilment, les portes
de casa seva i de la seva vida; però, de l’altra,
em treu el goig de compartir la intensitat dels moments
amb algú que senti el mateix que jo. Deu ser per
això que, quan torno a casa, m’agrada escriure
sobre el que he conegut i, també, deu ser per això
que fotografio els llocs i les persones. Des de fa vint
anys escric articles a diaris i revistes i tinc un llibre
publicat.
La
fotografia és, a més, una memòria
gràfica del viatge. A mesura que passen els anys,
els paisatges meravellosos i els petits instantss’esvaeixen
en la ruïna del temps, i la memòria es torna
un camp de cendres. Les fotografies serveixen per mantenir
viva la brasa del record. Però fotografiar mentre
viatjo no sempre és fàcil. Sovint em sento
incòmode perquè penso que agredeixo la intimitat
de les persones. Ser a l’altre costat d’una
càmera marca distàncies i et fa estrany.
I a mi, de fet, m’agrada integrar-me als llocs on
sóc i procuro no contaminar el paisatge amb la
meva presència. Per això, procuro passar
tan desapercebut com puc. Miro de no començar a
fotografiar fins que la gent no em coneix una mica i no
em veu com un amic en comptes de com un intrús.
Agafeu
els atles o seguiu el mar i en algun lloc trobareu una
illa que, segurament, ningú no ha vist mai. N’hi
ha moltes, però una d’aquestes és,
segur, la vostra illa somniada. Jo la vaig trobar. Es
diu Rapa i es troba tan aïllada en la immensitat
blava del Pacífic que no hi arriben ni els avions
ni els turistes. Només ho fa un vaixell cada més.
A Rapa hi vaig trobar una nova casa, una segona família
i quatre-cents amics: tants com habitants té l’illa.
Hi he viscut tres vegades i sé que hi tornaré.
Però no us penseu que és el Paradís,
perquè també allí la vida és
dura per als polinesis que l’habiten. I un altre
viatge que mostro a la vitrina del fotògraf s’ha
de fer per mar. Navegar “a la proa del veler, fit
a fit amb les estrelles” -en paraules de Pere Quart-
és una experiència insuperable: inunda l’ànima
de llibertat i d’aire net. Però, va ser una
navegació sense estrelles perquè, sempre,
al cel hi brillava el sol de mitjanit. Un vaixell oceanogràfic
rus em va portar per l’Oceà Glacial fins
a l’arxipèlag de la Terra de Francesc Josep.
Vaig descobrir la bellesa virginal de l’Àrtic
sota els cels més transparents que mai heu pogut
imaginar, una bellesa blanca de neu i de glaç,
però alhora mortal. És en llocs extrems
com aquest on us adoneu de com és de prima la frontera
entre la vida i la catàstrofe i com rere la bellesa
més pura s’amaga la mort.
De
vegades, penso que sóc col·leccionista de
nostàlgies. Josep Pla deia que el català
“és un animal que s’enyora”.
Jo m’enyoro de molts llocs on he estat i on m’he
sentit feliç, igual que quan era allí m’enyorava
de les olors i les cançons de la meva infància.
Potser viatgem per col·leccionar records. Potser,
simplement, viatgem per reviure les emocions de la infància
que vam perdre.
|
