SANDRA BALSELLS

Vaig tenir la gran sort de descobrir la meva vocació de molt joveneta. El somni inicial i completament descabellat de convertir-me en ballarina es va esfumar quan encara era una nena.

Vaig tenir la sort de descobrir la revista Los aventureros quan encara era una adolescent. Enrique Meneses, el seu director, va ser, sense saber-ho, el responsable del fet que em trobés embarcada en la primera gran aventura de la meva vida: recórrer el Sahara durant dos mesos, amb la meva flamant Canon AE1 Program, sense saber què calia fer per fotografiar a contrallum ni de com trobar el nord orientant-me amb l'estrella polar.

Vaig tenir la sort que els meus pares em deixessin estudiar allò que de veritat desitjava. Quan amb to solemne els vaig comunicar la meva ferma decisió de convertir-me en reportera la seva mirada va congelar-se en un estrany rictus. L'any 1984, vaig començar la carrera de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Vaig tenir la sort de poder fer un gir important a la meva vida i traslladar-me a Londres. Se'm va ocórrer un diumenge d'estiu, atrapada en una caravana infernal de trànsit, mentre feia volar el pensament i m'entretenia pensant què faria de la meva vida. El 1989, amb un títol de periodista sota el braç, vaig marxar a la capital britànica. Allà em vaig iniciar en el fotoperiodisme i vaig viure-hi durant tres anys.

Vaig tenir la sort que Michael Young, antic editor gràfic del The Times, confiés en mi i em donés la primera oportunitat. L'any 1991, sense tenir gens clar què passaria a Iugoslàvia, vaig proposar-li d'anar-hi. "En dos dies et vull a Croàcia", va dir-me sense parpellejar.

Vaig tenir la sort de rebre la calidesa dels periodistes més consagrats de la zona quan vaig arribar per primera vegada als Balcans amb el meu vell Renault 5. Amb ells vaig aprendre l'ofici. Ells van ajudar-me a madurar i van consolar-me quan més vaig necessitar-ho. Durant deu anys, la meva trajectòria professional va estar centrada en aquest racó d'Europa tan castigat i d'aquí va néixer el llibre que més estimo -i, de moment, l'únic...- Balkan in memoriam.

Vaig tenir la sort de reconciliar-me amb la vida i de continuar endavant malgrat les dificultats. He treballat a Mèxic, Israel, Palestina, Rumania, Cuba, Canadà, Sicília, Haití, Moçambic i a tot arreu he documentat històries que crec que valien la pena.

Vaig tenir la sort de trobar joves estudiants disposats a escoltar-me. Amb ells he après que la passió és contagiosa. Des del 1995, compagino el meu treball de fotoperiodista amb la docència a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

Han passat més de quinze anys des que vaig començar el meu camí pel món fascinant del reporterisme i he tingut la gran sort de gaudir de la meva feina, de viure apassionadament cada nou projecte, de submergir-me en móns sorprenents i de compartir experiències inoblidables amb persones immensament generoses.

A tots ells, moltes gràcies per haver-ho fet possible.