Fa anys que Consuelo Bautista (Bogotà, Colòmbia, 1957) va fer una exposició amb el títol "Entresuelo con vistas". Segurament era un joc de paraules que volia servir d'autoretrat, tot fent ús de la sonoritat del seu nom i la bella metàfora del sentit que Consuelo dóna a la seva professió, que és alhora la seva passió: passar ras de terra veient en altura. Aquesta vegada ens proposa com autoretrat el seu peu esquerre ben recolzat a la roca, fent-nos pensar en la seva posició sempre en contacte amb la realitat, però amb la capacitat de joc formal amb què aconsegueix canviar les percepcions.

Consuelo és fotoperiodista i no s'avergonyeix de signar les fotos sempre que li hagin passat a ella. Quan es va instal·lar a Barcelona, l'any 1985, va treballar per a La Vanguardia, diari que de seguida va saber valorar el tarannà valent i directe de tractar els seus reportatges. En l'actualitat és col·laboradora assídua de El País. Però el que ens mostra a la vitrina del Palau Robert va més enllà del seu treball en premsa. Són sèries fotogràfiques que Consuelo Bautista treballa contínuament i amb molta intensitat durant llargs períodes de temps. Aquestes sèries, per a les quals reserva una mirada més estètica, més ambígua, més tendra, més personal, estan elaborades com si fossin un patchwork d'imatges, amb l'objectiu de travar visualment el seu discurs, els seus sentiments i la seva opinió sobre el què ha vist i ha après a la vida. La matèria primigènia sempre serà la mirada d'allò que, al final, cadascuna de les fotos n'arriba a ser una concreció. Però, per a Consuelo Bautista encara hi ha un pas més enllà: la forma que prenen les fotos, la seva disposició, la seva instal·lació. Per a ella, és fonamental la recerca sobre suports alternatius i efímers, també ho és la plasmació sobre mides impossibles d'emmarcar, jugant amb la repetició i l'enllaçat d'imatges per a suggerir noves lectures. Aquesta experimentació la separa definitivament de la deriva que últimament està prenent la fotografia cap el mercat, per introduir-la en el terreny de les noves tendències d'art públic i compromès. Podríem dir -amb l'ànim de concretar aquesta obssessió expressiva que sembla definir-la- que Consuelo Bautista cerca l'efímer dels materials per subratllar allò que és veritablement important: la imatge com a idea, la imatge pura, projecció de la realitat sempre en clau de denúncia. Imatge com a crit que excedeix el marge que normalment l'imposen els mitjans de comunicació, però sense fugir del compromís social i sense caure en la temptació del decorativisme.

Els temes l'obliguen a tornar constantment als llocs que tant l'inspiren: Cuba, Colòmbia, Mèxic, Jerusalem, Tarifa, Marroc... i també a viure conscientment els fets quotidians a la seva ciutat de Barcelona. Els seus treballs més importants, sempre s'han vist com a conjunt: "Los 90" (1992) -un retrat dels grups juvenils durant aquest període a Barcelona- "Cuba, Cuba y Cuba" (1993) -una visió personal i poètica de Cuba des de dins- "Colombianos. Ciudad Bolivar" (1998) -un retrat de la societat civil afectada per la guerra en el seu país natal- "Los Muertitos" (2000 i en procés) -un treball sobre els rituals al voltant de la mort a Mèxic- "Hospital" (2004) -un recorregut pel carrer Hospital barceloní, presentada en forma d'instal·lació i ambientada amb material sonor-, "Los invisibles" (2001-2004) -una reflexió sobre la tragèdia de les morts d'immigrants en l'intent de travessar l'estret entre Tarifa i Marroc-, "Prestige" (2002) -sèrie muntada com un audiovisual que recull imatges de la situació i opinions dels afectats, després de la marea negra. El seu currículum, com ella vol simbolitzar a la vitrina del fotògraf, és un destil·lat de molts moments viscuts i fotografiats, que solament passen a ser part de la seva obra en el moment en què els converteix en sèrie.

LAURA TERRÉ
Historiadora de la fotografia