Alguns pensaments

En l'art no hi ha regles. Per mi, les meves obres han estat sempre la traducció de les meves vivències. Tot realitzant-les he volgut anar tan lluny com he pogut i també he procurat portar a la llum els mortífers valors de l'esquelet social, són empremtes obertes i sagnants, amb unes llàgrimes de tinta solidificada abans d'arribar al seu destí. Si una persona es dedica plenament a la seva obra ha de ser honrat i honest per tal de poder arribar al màxim de les seves possibilitats. L'única perseverança és la seva obra fins al final.

Mai no m'ha importat la tècnica que utilitzo en un quadre, perquè l'obra, la imatge l'he feta molt abans en la meva ment. Si mentalment pogués traslladar aquesta imatge als altres, la rebrien amb tota la seva força, però com que haig de passar per la matèria... queda l'aproximació més exacta de tot allò que vull expressar i si no compleix aquesta missió es llença a les escombraries i no passa res.

El meu treball en un quadre comença amb una pàgina en blanc que es va omplint amb les meves idees. No tinc cap teoria sobre la meva obra (perquè considero que és absurd de fer-ne), per exemple de les col·leccions sobre "La descomposición de los Mitos" o "Esa falsa luz del día" (la bogeria d'aquest món) o "El erotismo con la ironía de Quevedo", etc.

Crec que per fer un quadre, primer cal que es tinguin coses per dir i les idees molt clares. Penso, també, que aquell que no tingui ales no ha de planejar sobre els abismes i més val que es dediqui a la decoració, a la moda o a fer de forner que també són necessaris en aquest món.

En les meves realitzacions utilitzo la fotografia, la pintura i el collage. Busco les proporcions i les desproporcions que m'interessen i intento reproduir el meu món, que es condensa a través de la imaginació. El meu crit està transcrit en imatges, que són la meva protesta davant dels vicis, els abusos i les injustícies, les misèries i les mentides que fereixen els indefensos: jo odio amb la mateixa mesura que estimo, amb la mateixa dimensió. M'hi van obligar. L'anàlisi de fets, de comportaments i de conductes és inevitable i constant, i la intel·ligència
-qualitat que admiro en l'ésser humà- necessita certes matisacions. Estem farts de tants mites, i sortosament grans figures de l'art han estat exemple de tot el contrari.

Currículum

Viu a París des de 1965 fins al 1992. Als anys seixanta treballa en l'àmbit del teatre, tant a Espanya com a París. A partir de 1969, col·labora amb Luis Buñuel i comença la seva obra sobre el cineasta. El 1970, realitza obres sobre Gaudí i inicia la col·lecció de retrats de grans personatges del món de la pintura, l'escultura, la literatura, la poesia i el cinema "Mes amis les grosses têtes" amb 65 obres. Entre 1971 i 1972 col·labora en diverses pel·lícules. Des de 1973 a 1992, treballa en la col·lecció "Esa falsa luz del día" (77 obres). De 1976 a 1979, realitza deu cofres originals, amb el títol "Antonio Gálvez y la descomposición de los mitos" (10 obres i 5 manuscrits de grans escriptors contemporanis). El 1979 s'incorpora a la UNESCO a París com autor de les fotografies i assessor de l'Any Internacional del Nen. El 1987, acaba la col·lecció "Los diez mandamientos" i comença la de l'"Erotismo con la ironía quevedesca" (81 obres). Sense un temps precís va construint el tema "El monstruario de París".

Ha rebut diversos premis nacionals i internacionals, ha publicat llibres i ha col·laborat en molts d'altres. Un important recull de premsa reflexa la seva trajectòria artística.

El 1966, va dur a terme una exposició al Théâtre Sarah Bernhard de París, i el 1968 Jean Vilar va convidar-lo a exposar la seva obra sobre el món del teatre en el Festival Internacional de Teatre d'Avinyó. Des d'aleshores, ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives, entre les quals cal destacar les següents:

El 1971, al Palais de Chaillot de París; el 1983, a l'Espace Oscar Niemeyer de Le Havre; el 1988, al Musée Cantini de Marsella; el 1990, al Alcázar de los Reyes Cristianos de Còrdova i al Museu d'Albacete; el 1991, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid; el 1992, al Palau de la Virreina de Barcelona; el 1992, al Louisiana Museu de Hamlebaeck de Dinamarca; el 1994, al Palacio de Sástago de Saragossa; el 1994, al Festival Español de las Artes de Londres; el 1994, al Museu de Terol; el 1995, al Círculo de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife; el 1995, al Museo de Bellas Artes de Bilbao; el 1996, a la Llotgeta de València; el 1997, al Museu de Cadis; el 1997, a l'Espace PhotoVision de Montpeller; el 1997-98, a l'Instituto Cervantes de París, a Tolosa de Llenguadoc i a Bremen (Alemanya); el 2000, a PhotoVision de Montpeller, en el marc del Festival de Cinema Mediterrani; el 2000, al Festival Internacional de Cinema de Catalunya de Sitges; el 2000-01, al Círculo del Arte de Barcelona; el 2001, al Festival Goya de Castres (França); el 2003, a AFG de Guadalajara; el 2002, a la Fundació Van Gogh d'Arles; el 2003, a la Casa de Cultura Ignacio Aldecoa de Vitòria; el 2004-05 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en el marc de Kosmopolis; el 2004, al Museo Esteban Vicente de Segòvia; el 2005, a la Fundación Municipal de Cultura de Valladolid; el 2005, al Museu Comarcal de la Garrotxa d'Olot.

L'any 2000, en motiu del centenari del naixement de Luis Buñuel exposa la seva obra "Huellas de una mirada" en l'acte d'inauguració del Museu Buñuel de Calanda, en presència del príncep Felip de Borbó i diverses autoritats.

El Fond National d'Art Contemporain francès, la Bibliothèque National de France, i diverses entitats públiques i privades espanyoles adquireixen una part de la seva obra.