Lluís Casals
Nascut a Barcelona en la primavera de 1954 vaig ser
estudiant dels escolapis i sóc el setè
de vuit germans. Sempre m'he sentit un observador. Dels
llibres de text escolars, el que més recordo
són les il·lustracions. En la meva infantesa,
fascinat per l'obra del dibuixant Hergé -el creador
de Tintín- comprovava que aquella simplicitat
gràfica coincidia enormement amb la meva percepció
de la realitat. Era calcada. El mateix em passava quan
mirava i remirava un llibre de fotografies de la nostra
ciutat que corria per casa, F. Català Roca n'era
l'autor. Veure el món concentrat en un petit
rectangle em semblava màgic i, avui, encara m'ho
sembla.
Als 15 anys vaig veure per primera vegada revelar una
foto. Era en el precari laboratori que un company d'escola
tenia a casa. Allò em va trasbalsar; si ell ho
feia, jo també podria fer-ho. Em va faltar temps
per posar-m'hi.
Al 1970 em vaig matricular a "fotografia" a
l'escola Elisava i aviat vaig començar amb petits
encàrrecs que de seguida em van portar a treballar
en el camp de l'arquitectura, un terreny en el qual
aleshores, pràcticament, no hi havia competència.
Han passat volant més de 30 anys. En aquest temps,
per encàrrec, he fet fotografies de tot tipus.
Actualment em dedico exclusivament al sector de l'arquitectura,
il·lustrant llibres, revistes i mostrant les
meves fotos en exposicions individuals i col·lectives.
Cap a finals dels 70 va arribar la primera experiència
en la docència. Vaig ser professor de la ja desapareguda
escola Nikon de Barcelona. El temps m'ha dut a donar,
cada cop amb més freqüència, conferències
i seminaris en diverses institucions. En aquest camp,
actualment imparteixo el curs de fotografia d'arquitectura
als alumnes de l'escola IDEP de Barcelona.
Fer fotografies d'arquitectura m'agrada. Lògicament,
com a tot arreu, es presenten dificultats i no pocs
problemes però, malgrat tot, fent aquesta feina
m'hi trobo bé. És un ofici en què
coneixes molta gent, descobreixes llocs, t'il·lustres
i aprens moltes coses. Gaudeixes de l'espectacle dels
crepuscles i, el que és millor, et toca l'aire.
Lluís Casals
