Paco Ontañón
La meva fotografia ve de l'època de la fam: fins
que no vaig ser fotògraf es pot dir que vaig fer
de tot. Vivia al barri de Gràcia, al carrer de
la Fraternitat, molt a prop d'aquí. Sempre vaig
saber com sortir-me de tot, esmolant l'enginy i treballant
en diferents oficis per sostenir l'economia familiar.
Amb aquest bagatge, quina altra cosa podia ser si no
era fer de fotògraf reporter?
Aquesta professió satisfeia la meva curiositat
per la vida i satisfeia, també, el meu desig d'explicar
la vida d'aquells, els més dèbils, que mereixien
per part meva el respecte més gran a la seva dignitat.
Els devia alguna cosa per la sort que tenia perquè,
essent com era un d'ells, la fotografia havia canviat
radicalment la meva vida. Gràcies a la fotografia
he conegut dotzenes de països, gent de tota mena
i de religions diverses, un privilegi que altres fotògrafs,
més famosos i millors que jo, no han tingut ocasió
de gaudir. També he tingut la fortuna de treballar
amb els periodistes i escriptors més prestigiosos:
Joan Perucho, Manuel Vicent, Rosa Montero, Ignacio Carrión,
Ángel Harguindey, Miguel Delibes, Joan Barril,
Juan Cruz, Luís Carandell, Fernando Fernán
Gómez, Ignasi Riera... i molts més que sempre
m'han aguantat amb paciència.
Com a fotògraf no m'he especialitzat en res concret;
sempre he anat fent el que em proposaven. També
he estat dels que ara anomenen "paparazzi",
enfilat a l'altar major dels grans casaments de les monarquies
europees, com la de Fabiola i Balduí, a Brussel·les,
o la de Joan Carles i Sofia, a Atenes, o la d'Irene i
Carles Hug de Parma, a Roma. Vaig ser a Jerusalem per
cobrir el viatge del papa Pau VI, primer pontífex
que visitava Terra Santa; vaig fer un famós reportatge
sobre l'arquebisbe Makarios, a Xipre, i en els primers
anys seixanta vaig estar cinc mesos a Àsia on vaig
desenvolupar una gran varietat de temes. Des del principi
de la meva carrera com a reporter he portat una càmera
carregada amb pel·lícula en color... vaig
ser un dels primers que, a Espanya, vaig fer ús
d'aquesta tècnica. Pel que fa a la fotografia per
a la premsa diària, vaig treballar sota el franquisme
sense l'acreditació oficial que donava el Ministeri
d'Informació i Turisme. Es donava el cas que els
fotògrafs adictes al règim, que sovint eren
companys de la redacció, ens acusaven als que ens
trobàvem en aquesta situació de no tenir
carnet, per tal de treure'ns del mig i eliminar la competència.
Per desintoxicar-me de tot això, em divertia molt
realitzar portades de discos i de llibres, cosa que em
va donar la possibilitat de conèixer músics
i cantautors. Però, el que era per a mi una autèntica
teràpia eren les sessions en què fotografiava
animals en plena natura juntament amb Félix Rodríguez
de la Fuente amb qui vaig fer un llibre sobre la fauna
aricana.
Dels meus últims treballs, estic especialment
orgullós del reportatge que, finalment, va constituir
el llibre oficial dels Jocs Olímpics de 1992. Amb
aquest treball vaig tenir ocasió de reconèixer
una nova Barcelona, tan diferent de la de la meva infància
i joventut que, d'altra banda, no oblidaré mai.
