Cèsar Malet
Arxius dels anys 60
Amb una autèntica vocació de fotògraf,
Cèsar Malet finalitza els seus estudis de batxillerat,
peritatge mercantil i idiomes sense abandonar mai l’activitat
fotogràfica que, finalment, esdevindrà
el seu únic interès en el terreny professional.
L’any 1958 estudia tècnica fotogràfica
a Suïssa i a França i treballa en l’àmbit
de la recerca i l’experimentació personal.
Simultàniament realitza alguns treballs comercials
de retrat i de reportatge industrial i fotoperiodístic.
Publica a Fotogramas, Garbo, Distinción, El Noticiero
Universal a la secció “Noches de la ciudad”.
El 1960 obre un estudi de fotografia professional a
Barcelona i treballa en publicitat, moda, indústria,
retrat, il·lustració i reportatge.
El 1967, en col·laboració amb el pintor
Josep M. Berenguer, funda el Laboratori d’Art
Experimental i du a terme una col·lecció
de fotografies anomenada “Res”. Aquest treball
es va presentar a la Sala Aixelà de Barcelona,
a la galeria Juana Mordó de Madrid, a la sala
d’exposicions de la Caja de Ahorros Provincial
de Valladolid.
El 1970, realitza una col·lecció de fotografies
per al llibre “Informe personal sobre el alba”
amb poemes de Carlos Barral, editat per Lumen. Aquelles
imatges es van exposar en gran format a la sala Aixelà
de Barcelona.
Du a terme una sèrie de retrats de 26 escriptors
espanyols entrevistats per Federico Campbell, per al
llibre “Infame Turba” (Lumen; primera edició
1970; segona edició 1994).
El 1973 viatja als Estats Units i durant tres anys
resideix a Los Ángeles on treballa per al departament
de publicitat internacional de la “20th Century
Fox”. Realitza reportatges i retrats. Col·labora
a la “foto-fixa” de la pel·lícula
Iron and horse, una producció de l’American
Film Institute, amb el mestre Vilmos Zsigmond com a
director de fotografia. Entra en contacte amb l’Associació
de Fotògrafs Professionals de Los Ángeles.
Visita estudis de cinema i fotografia. Eixampla l’horitzó
del seu ofici i aprèn noves tècniques.
El 1976 torna a Barcelona i, novament, s’instal·la
al seu estudi. Realitza treballs publicitaris molt especialitzats,
retrats i reportatges. Continua els seus projectes experimentals.
Cèsar Malet
(Fotografia: Miquel Guasch)
EL NOMBRE DEL FOTÓGRAFO
“Copas en la terraza del Pub de Tuset Street
bullicioso y nocturno con Betina, rubia y nórdica,
que me riñe por beber tanto y drogarme con optas.
Ella ingiere una negruzca píldora de potentes
efectos antieróticos, dice. Tiene un tigre en
el culo, esta chica, pero lo mantiene a raya. Aparecen
Joan de Sagarra y Enric Barbat, luego Nuria y Pere Garcés,
luego Portabella. En la mesa vecina, César Malet
y Enric Sió deslizan piropos al oído crapuloso
de una adolescente gordita y risueña. César
Malet cada día más parecido a los Hermanos
Marx (los tres juntos)”. El texto pertenece a
Noches de Bocaccio, una parodia sobre la llamada Gauche
Divine que escribí hace veinticinco años
y que mereció escasa atención y nula credibilidad
debido a la naturaleza fantasmal y delicuescente de
los personajes. Sin embargo eran seres reales, y el
más real de todos, pese a su triple encarnación
marxista, era César. Enseguida nos hicimos amigos
y admiré su talento para captar y fijar ambientes,
cuerpos hermosos, vivencias y ritmos, repliegues sombríos
de la noche urbana, extravagantes efusiones de la modistería,
efluvios de apocados guateques, alcoholes furtivos y
residuales de la pertinaz dictadura. Los carnosos años
sesenta. Y sobre todo, rostros. Un García Márquez
de tórridas facciones caribeñas, un Carlos
Barral asilvestrado, recién salido del mar de
Calafell con algas en el pelo, un dandy Jaime Gil de
Biedma que podría competir en elegancia, pulcritud
y veracidad con los mejores retratos hechos a Luis Cernuda,
la carátula insomne de Gabriel Ferrater suspendida
en las sombras, la gracia infantil y amansada de Ana
Mª Moix, la mueca de un Pere Gimferrer en las alturas
y sin melenas, la bruma musical de Jamboree y una canción
de Gloria Stewart, en cuyas manos y brazos se enrosca
el jazz primordial de nuestra juventud.
Por todo ello celebro esta muestra como un feliz reencuentro
con el arte de un fotógrafo singular y excepcional,
lúcido y de mirada cáustica, indómita.
La que aplica, por ejemplo, a ese sujeto elegante y
con bastón que exhibe un impecable y aguerrido
modelo para caballero mientras, a espaldas suyas, en
perfecta sintonía formal y postinera, que no
de vestimenta, sonríen gloriosamente dos golfillos
zarrapastrosos. Bravo, César.
Juan Marsé
