Gervasio Sánchez
Estaríem
equivocats si penséssim que els fotoreporters
són homes i dones allunyats del món normal,
bojos pel risc incontrolat, àvids de notícies
sensacionalistes. D’aquests n’hi ha, evidentment;
però la majoria escolten els batecs d’un
món ignorat on les guerres enriqueixen una minoria
i els drets de les persones es trepitgen sistemàticament
i no mereixen els titulars de la premsa còmoda
ni tampoc la reunió d’una “comissió
d’experts”. Perquè hi ha guerres
i conflictes de primera classe i n’hi ha que els
països desenvolupats els giren la cara com si no
existissin. Gervasio Sánchez i, com ell, tants
fotoperiodistes exerceix el dret a la llibertat d’expressió
fins a les últimes conseqüències
on el límit entre el perill i la seguretat és
molt imprecís. Gervasio respecta el dret a la
intimitat de les víctimes i s’hi implica
amb la distància que exigeix l’equilibri
personal. Per mitjà dels seus treballs fotogràfics
denuncia al món sencer com viuen, com senten
i es relacionen, i com moren els ciutadans de Sierra
Leone, d’Afganistan, d’Iraq i de territoris
del planeta on la guerra i la devastació, la
tortura i el genocidi són la norma de conducta
dels que no en tenen; d’aquells llocs del món
on la píldora de la democràcia vol imposar-se
per la força de les armes.
Gervasio
és rigorosament puntual. Malgrat la distància,
contesta els correus electrònics amb una eficàcia
absoluta perquè sap que el seu testimoni depèn
d’un instant que és irrepetible i aprofita
la sensibilitat de certes institucions i d’alguna
premsa escrita que, al marge de les vendes que els seus
reportatges puguin donar a l’empresa del rotatiu,
tenen la valentia de situar els treballs de Gervasio
al costat d’un article glamorós en què
es fan explícites les vergonyes dels més
rics i l’ostentació dels poderosos. I el
lector -que sap discernir- queda atrapat per les paraules
i les imatges del periodista Gervasio Sánchez.
Confessa amargament que la premsa ha renunciat al paper
social que li correspon i diu que avui és moda
un periodisme superficial i acrític. Que, sobretot,
els reportatges de denúncia no molestin els anuncis
de publicitat de la pàgina del costat! I, en
canvi, ningú, des del punt de vista de la investigació
periodística, no treballa sobre els grans problemes
del món d’avui, com són la immigració
il·legal, les màfies que la controlen
i el canvi social que significa l’arribada d’homes
i dones d’altres cultures.
Mentre
enfoca l’objectiu, sent en el més profund
el dolor de les víctimes que moriran i quedaran
immortalitzades en la seva obra, i de vegades la vista
se li ennuvola perquè no ha pogut concentrar-se
davant de la magnitud del drama. I renuncia a disparar
la càmera. Els nens i les nenes mutilats de Sierra
Leone avui són els seus fills i Gervasio se sent
part de la història, de les històries
oblidades com diu el seu amic Chema, espanyol, compromès
en aquell país africà lligat per un compromís
social i religiós.
Gervasio
ha complert 25 anys com a reporter de guerra i, malgrat
la prudència, ha viscut el perill a un mil·límetre
de distància. Alguns homes i dones dels seus
treballs han mort víctimes de la violència
i la malaltia absurda que només la pau hauria
pogut evitar. Amics de professió han deixat aquest
món quan eren massa joves i, tanmateix, Gervasio
manté una actitud humil i parla dels qui pateixen
i s’ignora a ell mateix.
Els
llibres són els seus companys de viatge: un lligam
estret amb els de casa seva i un pont amb els que anirà
a trobar i amb la realitat, que sempre supera la història
i la ficció de totes les literatures.
Ben
merescudament, Gervasio Sánchez ha rebut nombrosos
premis d’aquells homes i dones representants del
món cultural i polític que se senten incapaços
de viure i treballar en un medi tan ignot, però
que reconeixen en aquest fotoperiodista el valor de
la seva obra i admiren la seva incontestable valentia
davant dels qui voldrien fer-li enfundar, per sempre,
totes les seves càmeres.
