Gervasio Sánchez
	Fotografies
	CINC QUILOS Yagala, Koinadugu District, Sierra Leone, desembre del 2004, es fa fosc. Els homes asseguts als porxos de les cases juguen a dames o prenen vi de palmera. Les dones, a la part de darrere, acaben de cuinar. Mentre parlo amb el cap limba del poble, una mica més enllà s’endevina la secció mandingo del poblat. De sobte un crit en castellà trenca la tranquil·litat i la pau del lloc: - ¡La hostia, joder, quitaos de en medio, que me jodéis la foto! Gervasio Sánchez, Gerva, està fent una foto d’un grup de dones i nenes que tornen del riu i porten damunt del cap uns bidons de plàstic groc plens d’aigua. L’escena té com a teló de fons un sol vermell que intenta perdre’s entre les palmeres de l’horitzó i, com de costum, un núvol de nens ha aparegut del no-res i ha començat a posar davant la càmera, imitant soldats o rapers americans. És una escena que es repeteix en qualsevol racó de Sierra Leone, i m’imagino que del món, i que treu de polleguera a Gerva. Gerva és un sac de nervis i un rodamón que recorre els racons més oblidats del planeta amb les seves càmeres de fotos, la llibreta i cinc quilos de pernil d’Alcanyís (desossat, filetejat i envasat al buit en bosses d’uns sis o set talls) que li prepara Choco perquè pugui sobreviure a qualsevol eventualitat. Gerva aposta sempre per les històries oblidades, no comercials o velles per a la immediatesa dels mitjans de comunicació. Això fa d’ell una persona única que empra la càmera i la llibreta per denunciar i intentar canviar la sort dels sense sort. Això seu és una opció de vida d’entrega als més petits, un voler compartir el seu destí per donar-los els mitjans que els permetin fer-se amos de la seva pròpia història. I per a això no escatima els mitjans, ni els crits, ni les discussions en les quals sempre pontifica, ni les converses amb els amics, ni les conferències, ni els articles, ni les exposicions. Gerva traspua amor pels últims de la terra per cada un dels porus del cos. I és que Gerva té un cor de carn amb el qual sent, pateix, empatitza, es compadeix, s’alegra i s’emociona amb gent com Sofia, Adis, Sokheum, Wahida, Justice, Abu, Isha, Michael Saidu, Marie, amb les quatre adolescents que miren a través del parabrises destrossat d’una furgoneta en un carrer de Sarajevo, o amb els nens albanokosovars que alcen el tendal de la carreta en la qual la seva família ha fugit de Kosovo, o amb el nen que riu mentre empunya el seu AK 47 davant el Bond Street Hotel de Masiaka, o amb aquell altre que juga amb un paraigua a l’avinguda principal de Monròvia, destruïda pels combats. Gerva tampoc no resta impassible davant la mirada buida dels familiars dels desapareguts, les dones de rostres arrugats d’Ayacucho, la Caravana de la mort i davant tants altres homes i dones, nens i nenes, víctimes i victimaris que intenten sobreviure o refer les seves vides en qualsevol racó oblidat d’aquest planeta nostre agonitzant. Fotografies que criden i es converteixen en la veu dels sense veu, dels petits, dels humiliats, dels resignats, dels considerats ningú. Rostres, amb nom o anònims, però sempre amb una mirada pròpia, que transmeten les històries que molt pocs s’atreveixen a contar. Però les seves càmeres i els seus escrits transmeten, sobretot, la dignitat humana, perquè com va escriure Gerva el maig del 2005 en la dedicatòria d’un llibre, “els qui pateixen i moren tenen dret al nostre respecte”. Per damunt de tot, les seves fotografies estan prenyades d’esperança, somnien amb un món diferent, un món sense fronteres, sense vencedors ni vençuts, un món de germans i germanes, un món on regni la justícia i la pau, un món feliç. Aquest és Gerva, el meu germà, com li agrada de dir als nens ex soldats de Sierra Leone. El vaig conèixer a l’aeroport de Freetown el gener del 1999 i des d’aleshores les nostres vides s’han entrellaçat per defensar les mateixes postures i les mateixes causes des de plantejaments que en el fons no són gens diferents; opcions de vida preses des de les diferents experiències viscudes per cadascú que conflueixen al mateix punt, els mateixos somnis i les mateixes esperances. Però si em fan escollir entre tots els Gerva, diré que el Gerva que més m’agrada és el Gerva de Saragossa, on amb una copa de vi a la mà –que sempre serveix ell per no perdre l’ocasió de demostrar que durant molts anys es va guanyar la vida fent de cambrer– comparteix la seva vida i les seves històries. I sobretot comparteix el que més vol i per tant més protegeix, el centre de la seva vida, el suport imprescindible per a la seva feina i el que li dóna forces per continuar lluitant, la seva família, Choco i Diego. Sense ells, Gerva no seria Gerva. Seria només un fotoperiodista més entre els milers que fan voltes pel món, carregat de càmeres, llibretes i pernil d’Alcanyís, però sense res d’especial per transmetre. Chema Caballero Madina, Tonko Limba, Sierra Leone 14 d’agost de 2007