Ros Ribas, fotògraf
Ros Ribas és un dels grans. I dels grans artistes
no cal parlar-ne gaire. Cal contemplar-ne l’obra.
Cartier-Bresson diu alguna cosa que Ros repeteix molt
sovint: Fer fotos no és res. Només mirar.
Això és tot. Veient fer fotos a Ros Ribas,
moltes vegades crec haver intuït com algú,
solitari, pot elevar a categoria artística la
seva condició de curiós, de voyeur,
de gran observador i amant de l’ésser humà.
Per a la composició, m’agrada explicar-me
la història de la seva infantesa que em va explicar
ell mateix fa anys, o que jo m’he inventat: el
seu oncle era restaurador d’un gran museu a Barcelona
i durant la guerra civil va omplir casa seva de quadres
per protegir-los dels bombardeigs i robatoris. D’aquesta
manera, m’imagino un Ros Ribas petit caminant
per un passadís, a les parets del qual s’hi
recolzaven Casas, Nonell, Zurbarán, Ribera, Sorolla,
Velázquez, Fortuny i molts d’altres; aprenent,
d’una manera privilegiada i sense saber-ho, l’art
de la llum i les seves profunditats, de la composició
i de l’enquadrament, directament dels grans mestres.
Però no és l’art del fotògraf.
El plaer d’aquest gran voyeur és
el clic, el moment de disparar: com un caçador.
En aquestes dècimes de segon ha provocat un misteri
que tan sols un artista pot aconseguir: ha canviat les
regles del temps i l’ha deturat. I així
conserva per a l’eternitat un instant de vida
i energia que ha produït un cos en expressar-se
i que mai més no es produirà. Ha enregistrat
amb potència aquest instant de veritat intensa
que procedeix dels cossos d’homes i dones en situacions
diferents sense avís previ ni preparació
de cap tipus.
Ros Ribas ho fa amb la simplicitat dels grans, mirant
com ho fa Van Gogh quan mira i reflecteix l’energia
d’un camp de blat, o Vermeer en aquells instants
de suspens, de vida concentrada en la lectura d’una
carta o en el fet de buidar una gerra de llet contenint
la respiració. I aquest ésser humà
que s’anomena Ros Ribas va constituint el seu
viatge interior i generosament ens ofereix, reflectida
en un paper, una part de la seva intimitat més
gran, del seu contacte físic, astral, amb tots
aquells personatges de les seves fotografies, tan intens
que únicament pot durar un pampallugueig, un
clic.
Lluís Pasqual
Director teatral
