Roser Vilallonga, fotògrafa
Qüestió de temps....???!!!
No és fàcil resumir en quatre ratlles la
trajectòria d'una persona, i menys si es tracta
de la pròpia, però ho intentaré.
Característiques físiques i socials
Tinc cabells blancs -"confieso que he sufrido..."-,
nas gros -em ve de família-, i menjo amb una
lentitud irritant -per als altres, però no per
a mi...
Característiques psíquiques
Tinc moltes coses a agrair-li a la vida -malgrat tot-
i em considero un ésser infinitament feliç
perquè tinc família, amics i companys excepcionals
i el gran privilegi de treballar en el que m'agrada: la
fotografia. El fotoperiodisme m'ocupa el dia a dia treballant
al diari La Vanguardia, però també hi dedico
bona part del meu temps lliure fent reportatges de temes
que m'interessen on el protagonista és l'ésser
humà i les seves lluites per, senzillament, Ser.
Històries i biografia
Als setze anys i amb una càmera de manxa dels meus
pares -una Franka- vaig descobrir la meva passió
per una disciplina en què no vaig aprofundir seriosament
fins als 30, quan em vaig adonar que, en el camp professional,
em calia donar un gir a la meva vida i conduir-la segons
els meus desitjos.
M'han i m'he preguntat moltes vegades per què
faig fotos... D'una banda, em fascina el poder d'acció
que la fotografia té sobre la memòria, el
conscient i el subconscient de les persones, i de l'altra,
em commou el fet que pugui provocar sentiments, tant en
el fotògraf com en el fotografiat o en aquell que
finalment veu la fotografia.
Parlant de sentiments... això em recorda que moltes
vegades m'he dit: "Roser, es pot saber què
coi fas aquí? No sé per què et fots
en aquests embolats...!!! No estaries millor asseguda
al sofà de casa?" Però com sempre,
amb una tossuderia incombustible segueixo endavant perquè
a través del que fotografio també aprenc
a viure i a entendre el que m'envolta començant
per mi mateixa. Aquest és el premi, no la fama
-que no és el cas-, ni creure que canviaràs
el món -quan no ets ni capaç de canviar
allò que no t'agrada de tu-, ni fer-te milionària
-si et pots guanyar la vida ja és un gran què.
Opinions
La compensació és el dia a dia, el camí
que fas i el temps que comparteixes, en el qual no tot
s'hi val. En algunes professions prima allò de
"la veterania és un grau", crec que
en la de fotoperiodista l'honestedat és un grau
i un graó que només es justifica si es
puja a diari, i al que mai hem de renunciar malgrat
que les noves tecnologies i estratègies de mercat
no ens facilitin el camí.
Molts parlen de la fi del fotoperiodisme; avui en dia
tothom sap fer fotos: les càmeres digitals, els
mòbils amb càmera i Internet posen a l'abast
de tothom tenir una instantània -no sempre de
qualitat- de qualsevol fet per difondre-la immediatament
als mitjans. Això és cert, i a la premsa
diària cada cop passa més, però
malgrat això, el fotoperiodisme no morirà,
perquè explicar històries mitjançant
la imatge necessita dedicació, paciència,
i aprenentatge; només aleshores aquella fracció
de segon paralitzada pot escampar la seva màgia
envaint les neurones i colpejant els sentiments.
Els meus col.laboradors
Per acabar de posar-nos seriosos diré que si alguna
d'aquestes fotografies aconsegueix fer-vos aturar el rellotge,
suggerir un record o un sentiment, o fer un salt en el
temps, el mèrit el tindran aquells que van tenir
el valor i la generositat d'aguantar davant d'ells una
persona enganxada a un objectiu amb intenció de
congelar instants i perpetuar situacions de vegades no
sempre agradables.
A tots ells/es vagi, d'entrada, el més profund
agraïment pels moments viscuts i compartits, no sé
si jo sempre he sabut estar a l'alçada de les circumstàncies...
En qualsevol cas, demano disculpes.
Projectes
Espero poder jubilar-me amb la càmera a les mans
i seguir aportant el meu granet de sorra amb la mirada
tan fresca com em permetin les artrosis i les tenonitis
de les meves articulacions matxucades per allò
de les coses que et depara el destí i pel dia a
dia: ja sabeu, l'efecte del pes de les càmeres.
Ja se sap, hi ha coses com la sarna, que no piquen, però
mortifiquen de mala manera.
Vull deixar-ho el dia en què ja no vibri en mirar
a través del visor, però desitjo ferventment
que això passi en un temps molt llunyà.
Roser Vilallonga i Tena (1960)
