Joan Guerrero Luque neix a Tarifa el març de 1940. Després d'una infància marcada pel fort vent de llevant i per les privacions de la postguerra, comença a enquadrar el món a través d'una capsa de llumins que es converteix en la seva primera càmera fotogràfica. A mitjan dels anys cinquanta, la família emigra a Puerto Real on Joan Guerrero passa els anys de la seva adolescència forjada en llargues jornades de treball en una fàbrica de maons i sessions de cinema en què descobreix el Vittorio de Sica de El ladrón de bicicletas i el François Truffaut de Los 400 golpes. Molt jove encara, Joan Guerrero es va veure obligat a fer un farcell amb les seves poques pertinences i emigra a Catalunya. No va ser l'únic.


Arriba a Barcelona i s'instal·la al Paral·lel, treballa de peó i, després, en una fundició. Aviat, es trasllada a Santa Coloma de Gramenet i es referma la seva condició de treballador. Es desvetlla en la seva personalitat una forta consciència social i de classe que l'obliga a viure en la clandestinitat durant els anys seixanta i setanta.

Amb la democràcia, Guerrero s'enforteix com a persona i com a fotògraf. L'agitació social, cívica i política d'aquells anys donarà al seu treball una gran força periodística on mai no hi falta la càrrega poètica i humana tan característica de la seva obra.

Ha treballat al Periódico de Catalunya, Diario de Barcelona, El Observador, Grama i, actualment, a El País. Ha publicat diversos llibres de fotografia sobre temes molt variats i també cal destacar unes quaranta exposicions individuals que van des d'homenatges a Miguel Hernández i altres poetes fins a visions molt personals d'Amèrica Llatina o els nous immigrants.


La vida ha estat, sens dubte, la seva principal font intel·lectual.

Sense la gent, el paisatge, l'amistat, el cinema o la música (Lamento Boricano), la seva obra no tindria cap raó de ser.

Aquesta afirmació, que no es cansa mai de repetir, és també l'única afirmació que no es cansa de plasmar.