Llei 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme

(DOGC núm. 3600, de 21 de març de 2002)   

En aquest text s'han introduït les correccions d'errades publicades 

al Diari Oficial núm. 3642, de 24.05.2002 i al Diari Oficial núm. 3677, de 15.07.2002   

El President 

de la Generalitat de Catalunya 

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d’acord amb el que estableix l’article 33.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, promulgo la següent 

LLEI 

Preàmbul 

I 

La Generalitat va començar a exercir les competències en matèria d’urbanisme l’1 d’octubre de 1978, amb el Reial decret 1385/1978, del 23 de juny, de traspàs de les competències de l’Administració de l’Estat, en el marc d’una legislació urbanística preconstitucional constituïda pel text refós de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana, aprovat pel Reial decret 1346/1976, del 9 d’abril, i pels reglaments que el desplegaven. 

L’Estatut d’autonomia, concretament l’article 9.9, d’acord amb el que disposa l’article 148 de la Constitució, va atorgar a la Generalitat competència exclusiva en matèria d’urbanisme. 

En desplegament d’aquest marc competencial, al llarg dels anys s’han anat aprovant un conjunt de lleis amb la finalitat de configurar un ordenament jurídic urbanístic propi de Catalunya. Inicialment, en el marc de l’esmentada legislació preconstitucional, es van aprovar la Llei 4/1980, del 16 de desembre, de creació de l’Institut Català del Sòl, i la Llei 9/1981, del 18 de novembre, sobre protecció de la legalitat urbanística, aquesta darrera amb la finalitat de poder disposar dels instruments necessaris per a vetllar per la prevalença de l’ordre jurídic urbanístic, sense menystenir la seguretat jurídica dels administrats i, en particular, per a afrontar la gravíssima problemàtica derivada del fenomen de les urbanitzacions il·legals. Posteriorment, es va aprovar la Llei 3/1984, del 9 de gener, de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic de Catalunya, que tenia per objecte l’adaptació de l’ordenament urbanístic a les particularitats de Catalunya, en compliment de la qual es va elaborar el codi urbanístic català. 

Aquest marc normatiu es va mantenir fins a l’any 1990, en què es va aprovar el Decret legislatiu 1/1990, del 12 de juliol, de refosa dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística, que ha estat l’instrument aplicat fins ara conjuntament amb les determinacions de la legislació estatal compreses dins el seu àmbit competencial. 

Aquesta aplicació ha estat confirmada per la Sentència del Tribunal Constitucional del 20 de març de 1997, la qual, davant l’actuació del legislador estatal, acota l’abast de la competència estatal en matèria de règim jurídic del sòl, valoracions i expropiacions sobre la base de la competència exclusiva de les comunitats autònomes en matèria urbanística. 

Així mateix, la Generalitat ha aprovat altres lleis que, sense regular pròpiament l’àmbit urbanístic, contenen disposicions que hi incideixen directament o indirectament. Entre altres, cal fer referència a la Llei 23/1983, del 21 de novembre, de política territorial, que regula els instruments de planejament territorial amb els quals ha d’ésser coherent el planejament urbanístic, i, també, la Llei 24/1991, del 24 de desembre, de l’habitatge. 

II 

Cal fer ressaltar que l’urbanisme és una funció pública mitjançant l’exercici de la qual les administracions públiques competents en la matèria planifiquen o defineixen el model urbanístic de ciutat i el desenvolupen, amb la participació dels propietaris i de la resta d’operadors públics i privats. 

Tenint en compte l’experiència acumulada en aquests anys, aquesta Llei pretén donar resposta a les noves necessitats econòmiques i socials i, especialment, a la nova realitat que requereix que les administracions exerceixin les polítiques d’ordenació urbanística que els pertoquen, en el marc dels principis constitucionals rectors de la política urbanística continguts en els articles 45 i 47 de la Constitució. 

Aquesta Llei es pronuncia clarament a favor d’un desenvolupament urbanístic sostenible, sobre la base de la utilització racional del territori, per a compatibilitzar el creixement i el dinamisme econòmics necessaris amb la cohesió social, el respecte al medi ambient i la qualitat de vida de les generacions presents i futures. Així s’assoleix una sintonia total amb les pretensions de l’esmentada Llei de política territorial. 

Des d’aquesta perspectiva, el primer objectiu de la Llei és impregnar les polítiques urbanístiques de l’exigència de conjugar les necessitats de creixement amb els imperatius del desenvolupament sostenible, de manera que es tradueixin en la utilització racional del territori; en la lluita contra la pobresa mitjançant aquest recurs, amb la política d’habitatge social; en la qualitat de vida a assolir en tots els assentaments humans, tant els existents com els nous; en l’increment de la conscienciació de la societat pel que fa al medi ambient; en la gestió correcta i proporcionada dels altres recursos naturals, des de la perspectiva urbana, i en la dels residus generats, i també en una utilització progressiva de les energies renovables i en una política eficient d’estalvi energètic en general. 

L’acció coordinada dels instruments de planificació territorial, urbanística i sectorial, i la posada en pràctica d’aquests, han de constituir un dels suports essencials per al desenvolupament sostenible de Catalunya, seguint les premisses de la Conferència de Rio de 1992 i de la Carta d’Aalborg, entre altres instruments d’escala mundial al respecte. 

En segon lloc, aquesta Llei pretén relligar l’exercici de les competències urbanístiques i la capacitat d’iniciativa amb l’assumpció de responsabilitats. Aquest enunciat genèric comporta que, d’una banda, efectivament, els ajuntaments exerceixin més competències en funció de llur nivell de previsions i compromisos en matèria de política de sòl i d’habitatge; d’una altra, aquest principi informa la totalitat de la Llei, des del planejament fins a la gestió i l’execució urbanística, i, per tant, introdueix mecanismes que faciliten l’actuació dels agents urbanitzadors, promotors i propietaris també en funció de llur grau de compromís. 

En tercer lloc, aquesta Llei modifica, actualitza i simplifica procediments amb l’objectiu d’imprimir-los celeritat i eficàcia per a disposar en tot moment de sòl degudament urbanitzat, com a mètode per a lluitar contra les distorsions del mercat i contra l’especulació, amb la convicció que no és el sòl urbanitzable simplement, sinó el sòl urbanitzable necessari i, sobretot, l’urbanitzat a l’avançada, el que evita situacions de tensió en la demanda i les repercussions consegüents en el preu final dels productes immobiliaris. 

En conseqüència, el desenvolupament sostenible de Catalunya, l’exercici pels ajuntaments de competències urbanístiques en funció de llur assumpció de responsabilitats i l’eficàcia i agilitat dels sectors implicats, públic i privat, en la consecució de sòl urbanitzat són els tres eixos vertebradors d’aquesta Llei, els quals es complementen amb un seguit de mesures de seguretat jurídica dels administrats i amb un conjunt de determinacions innovadores, conseqüència directa de l’experiència assolida. 

Aquesta Llei, mitjançant tots els elements exposats, vol crear un marc de concertació i de cooperació entre les administracions competents en matèria urbanística i pretén que els assentaments urbans presentin, mantinguin i potenciïn les facetes de cohesió social, desenvolupament econòmic i conscienciació mediambiental. L’encaix d’aquests conceptes necessita un lideratge clar en l’activitat urbanística, que ha de permetre el debat i la definició del model urbà més adequat i la configuració de les estratègies o les polítiques de sòl i d’habitatge, ja que no sempre els mecanismes de mercat, per ells mateixos, són capaços d’incidir en el teixit urbà i equilibrar els tres aspectes esmentats. 

III 

Aquesta Llei parteix del respecte a les competències estatals en matèries que són connexes amb l’urbanisme, com ara el dret de propietat, les valoracions i les expropiacions de terrenys, el procediment administratiu comú i la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, d’acord amb el bloc de constitucionalitat i amb la doctrina del Tribunal Constitucional. 

Pel que fa al seu contingut, la Llei s’estructura en un títol preliminar i set títols més, i es configura com un corpus jurídic integrat que es desenvolupa amb uns objectius i segons uns principis rectors que informen el planejament, la gestió i les mesures de protecció de la legalitat urbanística, i també els instruments de política de sòl i d’habitatge. 

El títol preliminar de la Llei es refereix a l’objecte i als principis generals que inspiren aquest nou text legal, entre els quals cal destacar la necessitat de garantir un desenvolupament sostenible del territori. A més, la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística dels ens públics, la funció social de la propietat, la definició del contingut normal d’aquesta, la distribució equitativa de les càrregues i dels beneficis, la participació pública, els programes de participació ciutadana, els consells assessors urbanístics, el requisit del compliment dels deures per a l’exercici dels drets, les directrius sobre l’hermenèutica de les normes urbanístiques, la nul·litat de les reserves de dispensació, l’acció pública per a exigir el compliment de l’ordenament urbanístic i la jerarquia normativa acaben de configurar el conjunt dels esmentats principis, que constitueixen el portal d’accés a la resta dels preceptes. 

La determinació de les administracions amb competències urbanístiques es fa en el títol primer, que reconeix la concurrència de competències de la Generalitat i competències locals sobre l’urbanisme, aquestes darreres exercides pels municipis i per les comarques. En l’organització administrativa de la Generalitat sobre urbanisme, les comissions amb seu a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona passen a anomenar-se comissions territorials d’urbanisme, sens perjudici que s’hagin d’adequar, si escau, a l’organització administrativa de Catalunya; es manté la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, creada a l’empara de la Llei 22/1998, del 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona, i es redefineixen les competències de la Direcció General d’Urbanisme. Així mateix, aquesta Llei aborda el paper de les entitats urbanístiques especials, naturalesa que tenen l’Institut Català del Sòl, els consorcis urbanístics i les empreses municipals de capital totalment    públic local que així es configurin, i preveu especialment que aquestes entitats poden tenir la condició d’administració actuant en els casos que la Llei regula, amb els drets i deures inherents a aquesta condició. Cal subratllar també la previsió d’auditories, amb la finalitat de millorar la capacitat de gestió de les administracions amb competències urbanístiques. 

Pel que fa al règim urbanístic del sòl, el títol segon de la Llei categoritza el sòl urbà en consolidat i no consolidat, i el sòl urbanitzable en delimitat i no delimitat. Així mateix, respecte al sòl no urbanitzable, d’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional de l’11 de juliol de 2001, la Llei reconeix aquesta condició als terrenys classificats com a tals pel planejament, bé per llur incompatibilitat amb la transformació o bé per la inadequació al desenvolupament urbà, per raó de règims de protecció especial establerts o pels valors i les finalitats a assolir, entre les quals s’inclou la utilització racional del territori d’acord amb el model territorial de desenvolupament urbanístic sostenible. Els terrenys reservats per a sistemes generals no inclosos al sòl urbà ni al sòl urbanitzable també formen part del sòl no urbanitzable. 

Aquesta Llei vincula el subsòl a les servituds administratives necessàries per a la prestació de serveis públics o d’interès públic i, en els sectors físicament continus de sòl urbanitzable, determina un mínim del 45% de la seva superfície com a sòl susceptible d’aprofitament privat. 

Un altre aspecte important a destacar de la regulació continguda en aquest títol és la relativa a les cessions de sòl amb aprofitament. La Llei estableix la cessió de sòl amb aprofitament al sòl urbà quan una modificació del planejament general atribueix nous usos que generin plusvàlues o bé més edificabilitat. També s’assenyala que l’administració actuant, en correspondència amb el sòl amb aprofitament que rep, només s’allibera de l’obligació de costejar proporcionalment la urbanització si assoleix el compromís d’atendre necessitats d’habitatge mitjançant promoció pública de lloguer, i manté la propietat del sòl un mínim de trenta anys. 

La utilització del sòl no urbanitzable ha d’ésser l’adequada a la seva naturalesa rústica, sota les limitacions del règim de protecció especial, si escau, i de les mesures establertes pels plans directors i pel planejament territorial, el qual conté el catàleg del sòl no urbanitzable. Per aquesta raó, la Llei només admet nous habitatges en el sòl no urbanitzable si aquests estan vinculats a una explotació agrícola, ramadera, forestal o rústica. El planejament ha d’establir els llindars a partir dels quals els projectes d’ explotació rústica    s’han de sotmetre a un procediment específic, compartit entre l’ajuntament i la comissió territorial d’urbanisme competent. 

Aquest procediment és també l’aplicable en les actuacions d’interès públic que s’hagin d’emplaçar en el medi rural, en qualsevol actuació en els casos que hi hagi restes arqueològiques d’interès declarat o aqüífers classificats, que es tracti d’obertura de noves vies o accessos, que l’explotació incorpori l’ús d’habitatge o l’allotjament de temporers i en el cas d’autorització d’estacions de subministrament de carburants o altres serveis de carretera. 

També correspon al planejament d’incorporar, si escau, el catàleg de les edificacions preexistents en sòl no urbanitzable que calgui recuperar per a l’ús d’habitatge o ús turístic de caràcter rural. El procediment que s’estableix respecte a això és també l’aplicable per a l’explotació dels recursos naturals, entre els quals hi ha, òbviament, l’extracció dels recursos minerals del subsòl. 

L’activitat de càmping i la de turisme rural en sòl no urbanitzable se sotmeten a ordenació mitjançant un pla especial. 

La Llei especifica també els supòsits d’usos i obres provisionals, i d’aquesta manera posa fi a les controvèrsies derivades de la indeterminació anterior en aquest camp. 

El títol tercer regula els instruments de planejament urbanístic. Així, la Llei estableix que el planejament urbanístic de caràcter general es compon de plans directors, plans d’ordenació urbanística municipal i normes de planejament, complementats pels programes d’actuació urbanística municipal. El planejament derivat, sotmès jeràrquicament al planejament general, és integrat pels plans especials urbanístics, els plans de millora urbana, específics per al sòl urbà, i els plans parcials urbanístics. 

Com a novetat important, se suprimeixen els estudis de detall, el planejament pot regular, d’una manera alternativa, l’ordenació de volums, i es resol l’ordenació definitiva en l’execució urbanística. També es modifica el concepte dels projectes d’urbanització, que, en desenvolupament de les dades fixades pel planejament, són objecte d’un projecte complementari que els ajuntaments aproven sense que sigui preceptiva la informació pública, llevat de determinats supòsits d’expropiació. Es tracta que el planejament incorpori directament el detall suficient de les obres d’urbanització definides com a bàsiques, i estableixi criteris per a la resta d’obres, per tal que el projecte complementari les desenvolupi i les obres d’urbanització es puguin executar més ràpidament. 

Els avanços de planejament es configuren com l’instrument per a plantejar les consultes prèvies a la presentació a tràmit dels plans parcials de delimitació, per al sòl urbanitzable no delimitat. Els informes emesos tenen efectes administratius interns i preparatoris del planejament ulterior. 

Els plans directors coordinen el planejament urbanístic, concreten l’emplaçament de les grans infraestructures, protegeixen el sòl no urbanitzable, inclouen determinacions sobre desenvolupament urbanístic sostenible i programen polítiques supramunicipals de sòl i d’habitatge, que s’han de concertar amb els ajuntaments en la tramitació específica. 

Els plans d’ordenació urbanística municipal són l’instrument flexible de planificació urbanística integral del municipi, i són més o menys complexos en funció de les necessitats i peculiaritats municipals i en funció de l’estratègia que defineixi cada ajuntament. 

Els plans d’ordenació urbanística municipal han de reservar, com a mínim, per a la construcció d’habitatges de protecció pública, el sòl corresponent al 20% del sostre que, per a l’ús residencial de nova implantació, es qualifiqui tant al sòl urbà com al sòl urbanitzable. 

Per al sòl urbanitzable no delimitat, els plans d’ordenació han de contenir els paràmetres, els indicadors i les disposicions pertinents per a resoldre les consultes prèvies i els plans parcials de delimitació. 

Els ajuntaments han de decidir si incorporen o no incorporen a llur planejament general un programa d’actuació urbanística municipal. Si la decisió és positiva, això determina el grau màxim d’exercici de competències urbanístiques en matèria de planejament derivat i d’instruments de política de sòl i d’habitatge. 

Els programes són, per damunt de tot, el marc de concertació de polítiques de sòl i d’habitatge entre la Generalitat i els ajuntaments. Els programes donen prioritat a les actuacions o, fins i tot, les concreten; poden delimitar sectors de sòl urbanitzable i alterar els sectors ja delimitats,    incloure-hi sistemes generals i definir les reserves de terrenys de possible adquisició per a constituir o ampliar el patrimoni municipal de sòl, entre altres determinacions, per a possibilitar la posada en pràctica de la política de sòl i d’habitatge decidida per l’ajuntament i concertada amb la Generalitat. 

Les normes de planejament són competència del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, per a complementar o substituir els plans d’ordenació urbanística municipal en els supòsits que s’estableixen. 

Pel que respecta als actes preparatoris del planejament, la suspensió de llicències inclou també les d’activitats i altres autoritzacions municipals connexes, regulades per la legislació sectorial. La Llei també regula la possibilitat de suspendre la tramitació d’instruments de planejament derivat i de gestió. 

El planejament territorial o els plans directors poden prescriure la formulació de plans d’ordenació plurimunicipals. També se’n pot decidir la formulació per acord dels ajuntaments interessats. 

La competència d’aprovació definitiva dels instruments de planejament es redistribueix entre els diversos òrgans urbanístics de l’Administració de la Generalitat en funció de l’entitat del pla, del seu abast territorial i del nombre d’habitants del municipi. Així mateix, es reconeix als ajuntaments que comptin amb un programa d’actuació urbanística municipal vigent la competència d’aprovació definitiva dels instruments de planejament derivat, a excepció dels plans parcials de delimitació, amb un informe preceptiu previ de la comissió territorial d’urbanisme, que és vinculant en els aspectes de legalitat i de supramunicipalitat, d’acord amb la doctrina jurisprudencial consolidada. 

Les modificacions de planejament que afectin zones verdes, espais lliures o zones esportives segueixen una tramitació específica que permet més agilitat en el tràmit, sense minva de les garanties per a l’interès públic, raó per la qual s’exigeix la justificació del manteniment dels aspectes quantitatius i qualitatius concurrents. 

La Llei acota la prevalença dels certificats d’aprofitament urbanístic exclusivament a la suspensió de llicències. La vigència d’aquests certificats és de sis mesos. 

Quant a la publicitat de l’aprovació definitiva de les figures de planejament, la Llei estableix que, a més d’haver de publicar les normes urbanístiques, cal emprar les tècniques i els mitjans informàtics i telemàtics més adequats per a garantir la facilitat de la informació i la seguretat jurídica. 

Pel que respecta als efectes d’expropiació derivats de l’aprovació del planejament, la Llei regula el procediment de taxació conjunta com a conseqüència de la declaració d’inconstitucionalitat de l’article 38 de la Llei de l’Estat 6/1998, del 14 d’abril, sobre règim del sòl i valoracions; enumera els supòsits d’expropiació, i admet l’alliberament condicionat de l’expropiació. 

El sòl no urbanitzable i els terrenys classificats com a sòl urbanitzable amb utilització rústica compatible, en el moment de l’afectació, i els altres terrenys sobre els quals s’haguessin autoritzat usos de caràcter provisional, queden exclosos de la possibilitat d’iniciar els procediments d’expropiació per disposició de la Llei. 

Els supòsits d’indemnització són objecte d’algunes precisions, referides als efectes de la suspensió de llicències i als terminis computables per al naixement de l’acció de responsabilitat en el cas de modificació del planejament. 

La Llei es refereix a la gestió urbanística en el títol quart. En concret, defineix la gestió urbanística integrada com la que inclou tant la distribució equitativa de beneficis i càrregues com l’execució de la urbanització. La finalitat és d’introduir la concessió d’aquesta gestió, que es concep així com un servei públic, en les diferents modalitats d’actuació urbanística. 

La Llei acota la distribució equitativa de beneficis i càrregues per sectors o polígons d’actuació i no permet les compensacions intersectorials. La reparcel·lació és l’únic instrument adequat per a la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues del planejament. 

La Llei configura dos sistemes d’actuació: el de reparcel·lació i el d’expropiació. El sistema de reparcel·lació és el denominador més comú dels que concorren en les diferents modalitats que ofereix l’actuació urbanística no expropiatòria. 

La primera modalitat del sistema d’actuació per reparcel·lació s’anomena de compensació bàsica, i per dur-la a terme n’hi ha prou amb la iniciativa de propietaris que representin més del 50% de la propietat de la superfície del polígon o el sector. Perquè aquesta modalitat sigui viable no cal que la junta de compensació expropiï els propietaris que no s’hi hagin adherit, atès que tots queden afectats per la reparcel·lació i, conseqüentment, malgrat que no siguin membres de la junta, tenen també l’obligació de contribuir a les despeses d’urbanització. 

Tant en aquesta modalitat com en les altres del sistema de reparcel·lació, els propietaris afectats poden optar pel pagament de llurs quotes en metàl·lic o bé amb terrenys. El projecte de reparcel·lació també pot regular directament aquesta forma de pagament per als propietaris que no s’hi hagin adherit. 

En la modalitat de compensació per concertació, poden prendre la iniciativa propietaris que representin, com a mínim, el 25% de la propietat de la  superfície de l'àmbit d'actuació, que han d’atorgar un conveni urbanístic amb l’ajuntament, el contingut del qual ha d’incloure el projecte de bases per al concurs d’adjudicació de la gestió urbanística integrada. L’Administració ha de fer l’expropiació dels propietaris no adherits al conveni, la beneficiària de la qual és la persona concessionària, que, prèviament, ha d’haver redactat el projecte de taxació conjunta, el de reparcel·lació i, fins i tot, la figura de planejament corresponent. La persona concessionària és, així, alhora propietària, empresa urbanitzadora i, fins i tot, gerent de la junta de compensació si arriba a assolir la propietat de més del 50% del sector o el polígon d’actuació. 

En la modalitat de cooperació, l’associació administrativa que es constitueixi pot redactar, també, el projecte de reparcel·lació i l’ajuntament pot decidir de sotmetre a concurs la gestió urbanística integrada, i la persona concessionària és igualment beneficiària de l’expropiació dels terrenys els propietaris dels quals no s’hi adhereixin. 

La regulació de la modalitat de sectors d’urbanització prioritària és objecte de simplificació i de supressió de determinats requisits que en restringien l’aplicació, alhora que es possibilita que els ajuntaments que comptin amb programa d’actuació urbanística municipal puguin efectuar-ne la declaració. El principi de concertació presideix aquesta modalitat, de manera que cal l’acceptació municipal perquè el Departament de Política Territorial i Obres Públiques delimiti aquest tipus de sector. 

Finalment, la Llei regula l’ocupació directa dels sistemes generals i locals, inclosos en sectors o polígons d’actuació als efectes de la gestió, mitjançant el reconeixement del dret a la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues del planejament, sens perjudici de la indemnització corresponent i d’altres garanties. 

Com a instruments de política de sòl i d’habitatge, en el títol cinquè, a més dels programes d’actuació urbanística municipal ja considerats, la Llei configura els patrimonis públics de sòl, els drets de tanteig i retracte i el règim d’alienació forçosa de propietats. 

Els programes i els plans d’ordenació urbanística municipal poden contenir reserves de sòl per a constituir o ampliar els patrimonis municipals de sòl. Els terrenys expropiats en sòl no urbanitzable no subjecte a protecció especial i en sòl urbanitzable no delimitat han d’ésser destinats a atendre necessitats d’habitatge de protecció pública, mitjançant lloguer, dret de superfície o altres fórmules que comportin no perdre la titularitat pública del sòl, i mantenir-la com a mínim trenta anys. 

L’alienació de terrenys del patrimoni públic de sòl s’ha de fer per concurs. 

El fet que els ajuntaments disposin d’un programa d’actuació municipal vigent permet la delimitació d’àrees a l’efecte de l’exercici dels drets de tanteig i retracte, i també la creació del registre de solars per a àrees concretes en les quals el planejament hagi establert terminis per a l’edificació dels solars. L’incompliment de l’obligació d’urbanitzar pot comportar la suspensió del planejament mentre no es garanteixi el cost de la totalitat de les obres d’urbanització pendents. 

En el títol sisè, en relació amb la intervenció en l’ús del sòl i de l’edificació, cal destacar una nova definició de la parcel·lació urbanística, que ja no es vincula directament al supòsit de perill de formació de nucli de població i passa a dependre, en definitiva, del fet que es tracti d’una divisió que faciliti o tingui per finalitat facilitar la construcció d’edificacions per a destinar-les a usos urbans. 

Totes les divisions de terrenys s’han de sotmetre a la fiscalització municipal, que o bé ha d’atorgar o de denegar la llicència de parcel·lació o bé l’ha de declarar innecessària. La llicència o la dita declaració són requisits inexcusables tant per a l’autorització de les escriptures públiques corresponents com per a inscriure els títols en el Registre de la Propietat. 

El setè i darrer títol de la Llei es refereix a la protecció de la legalitat urbanística. La Llei estableix, com a reacció davant els indicis de comissió d’infracció urbanística, que la incoació d’un expedient de protecció de la legalitat urbanística pot comportar la instrucció i la resolució d’un únic procediment o bé de diversos procediments per a resoldre les sancions a imposar, la restauració de la realitat física alterada i el rescabalament dels danys i els perjudicis causats. 

La Llei reconeix la condició d’autoritat al personal de l’Administració que exerceix les facultats d’inspecció urbanística i regula específicament la caducitat dels expedients de protecció de la legalitat urbanística. 

Entre les mesures cautelars o provisionals davant la comissió d’infraccions, la Llei estableix la suspensió de la tramitació de les cèdules d’habitabilitat i de les llicències de primera ocupació dels edificis. En aquests supòsits, l’actuació subsidiària de l’Administració de la Generalitat es limita a les actuacions sense llicència municipal o bé si hi ha indicis d’infracció urbanística tipificada com a molt greu. 

En el capítol de disciplina urbanística, la Llei s’ajusta a les determinacions de la legislació aplicable sobre procediment sancionador, classifica les infraccions en molt greus, greus i lleus, les tipifica, estableix les multes corresponents i les persones responsables, i també els òrgans competents per a la imposició de sancions i l’àmbit d’intervenció de l’Administració de la Generalitat si no actua l’administració municipal. 

La Llei incorpora estímuls importants per a afavorir els processos de legalització de les infraccions legalitzables, i també per a afavorir la restauració de la realitat alterada i de l’ordre jurídic infringit. Aquests estímuls comporten o bé que la infracció passi a ésser classificada en un grau inferior o bé que la sanció es redueixi considerablement. En la Llei no hi ha, doncs, un afany recaptador, sinó un afany de reconducció a la legalitat de les actuacions que l’han vulnerada. 

La Llei regula també els terminis de prescripció de les infraccions, de les sancions i de les mesures de restauració i de les obligacions derivades de la declaració d’indemnització de danys i perjudicis. 

Aquesta regulació es completa amb les disposicions contingudes en la part final de la Llei. 

Les set disposicions addicionals es refereixen a les comissions territorials d’urbanisme, a les competències de l’Ajuntament de Barcelona i de la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona, als municipis sense planejament general i als que compten amb delimitacions de sòl urbà sense normes urbanístiques; a la coordinació de l’urbanisme amb la legislació sectorial; als professionals redactors del planejament; a la incorporació de béns immobles al patrimoni públic de sòl i d’habitatge, i a l’adequació dels terminis d’intervenció del Síndic de Greuges als terminis de prescripció establerts per aquesta Llei, en matèria de protecció de la legalitat urbanística. 

Les nou disposicions transitòries tenen com a finalitat essencial que la substitució del Decret legislatiu 1/1990 per aquesta Llei es dugui a terme de manera gradual. 

Mitjançant les dotze disposicions finals s’autoritza el Govern per a regular un conjunt de matèries connexes necessàries i s’estableix l’entrada en vigor de la Llei al cap de tres mesos de la publicació. 

Aquesta Llei comporta la derogació del Decret legislatiu 1/1990, ja que no es tracta de fer-ne una simple reforma, sinó que la Llei substitueixi el Decret i, per tant, doncs, no és procedent fer una nova refosa. 

La derogació del dit Decret legislatiu 1/1990, en particular, i de les disposicions legals o de rang inferior en allò que contradiguin la Llei, s’hi oposin o siguin incompatibles amb aquesta, en general, no pot ésser entesa de cap manera, per raons òbvies, com una pretensió de derogació de l’ordenament jurídic estatal en vigor per imperatiu de la clàusula constitucional de supletorietat, ni tampoc com una pretensió de derogació de la legislació sectorial esmentada expressament per la refosa. 

Títol preliminar 

De l’objecte i dels principis generals 

Capítol I 

Objecte de la Llei i atribució de competències 

Article 1 

Objecte de la Llei 

1.  L’objecte d’aquesta Llei és la regulació de l’urbanisme en el territori de Catalunya. 

2.  L’urbanisme és una funció pública que abasta l’ordenació, la transformació, la conservació i el control de l’ús del sòl, del subsòl i del vol, llur urbanització i llur edificació, i la regulació de l’ús, de la conservació i de la rehabilitació de les obres, els edificis i les instal·lacions. 

3.  L’activitat urbanística comprèn: 

a) L’assignació de competències. 

b) La definició de polítiques de sòl i d’habitatge i els instruments per a posar-les en pràctica. 

c) El règim urbanístic del sòl. 

d) El planejament urbanístic. 

e) La gestió i l’execució urbanístiques. 

f) El foment i la intervenció de l’exercici de les facultats dominicals relatives a l’ús del sòl i de l’edificació. 

g) La protecció i la restauració, si escau, de la legalitat urbanística. 

h) La formació i la gestió del patrimoni públic de sòl amb finalitats urbanístiques. 

Article 2 

Abast de les competències urbanístiques 

1.  Per tal de fer efectives les competències en matèria d’urbanisme, de protecció del territori i d’habitatge establertes per la Constitució i per l’Estatut, aquesta Llei atribueix als òrgans administratius que pertoca les facultats pertinents i necessàries per a formular, tramitar, aprovar i executar els diferents instruments urbanístics de planejament i de gestió, per a intervenir en el mercat immobiliari, per a regular i promoure l’ús del sòl, de l’edificació i de l’habitatge i per a aplicar les mesures disciplinàries i de restauració de la realitat física alterada i de l’ordenament jurídic vulnerat. 

2.  Les competències urbanístiques de les administracions públiques inclouen, a més de les expressament atribuïdes per aquesta Llei, les facultats complementàries i congruents per a poder exercir-les d’acord amb la llei i per a satisfer les finalitats que en justifiquen l’atribució expressa. 

Capítol II 

Principis generals de l’actuació urbanística 

Article 3 

Concepte de desenvolupament urbanístic sostenible 

1.  El desenvolupament urbanístic sostenible es defineix com la utilització racional del territori i el medi ambient i comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures. 

2.  El desenvolupament urbanístic sostenible, atès que el sòl és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d’ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient. 

3.  L’exercici de les competències urbanístiques ha de garantir, d’acord amb l’ordenació territorial, l’objectiu del desenvolupament urbanístic sostenible. 

Article 4 

Participació en les plusvàlues 

La participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística dels ens públics i dels particulars es produeix en els termes establerts per aquesta Llei i per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions. 

Article 5 

Exercici del dret de propietat 

1.  En el marc de la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions, l’exercici de les facultats urbanístiques del dret de propietat s’ha de subjectar al principi de la funció social d’aquest dret, dins els límits imposats per la legislació i el planejament urbanístics i complint els deures fixats per aquests. 

2.  En cap cas no es poden considerar adquirides per silenci administratiu facultats urbanístiques que contravinguin a aquesta Llei o al planejament urbanístic. 

Article 6 

Inexistència del dret a exigir indemnització per l’ordenació urbanística de terrenys i construccions 

L’ordenació urbanística de l’ús dels terrenys i de les construccions, en tant que implica meres limitacions i deures que defineixen el contingut urbanístic de la propietat, no confereix als propietaris el dret a exigir indemnització, excepte en els supòsits expressament establerts per aquesta Llei i per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions. 

Article 7 

Repartiment equitatiu de beneficis i càrregues 

Es reconeix i es garanteix, en el si de cadascun dels àmbits d’actuació urbanística, el principi del repartiment equitatiu entre tots els propietaris afectats, en proporció a llurs aportacions, dels beneficis i les càrregues derivats del planejament urbanístic. 

Article 8 

Publicitat i participació en els processos de planejament i de gestió urbanístics 

1.  Es garanteixen i s’han de fomentar els drets d’iniciativa, d’informació i de participació dels ciutadans en els processos urbanístics de planejament i de gestió. 

2.  Els ajuntaments poden constituir voluntàriament consells assessors urbanístics, com a òrgans locals de caràcter informatiu i deliberatiu, als efectes establerts per l’apartat 1. 

3.  Els processos urbanístics de planejament i de gestió, i el contingut de les figures del planejament i dels instruments de gestió, inclosos els convenis, estan sotmesos al principi de publicitat. 

4.  Els particulars tenen dret a obtenir dels organismes de l’administració competent les dades certificades que els permetin assumir llurs obligacions i l’exercici de l’activitat urbanística. 

5.  S’han de regular per reglament les formes de consulta i divulgació dels projectes urbanístics, els mitjans d’accés dels ciutadans als dits projectes i als documents corresponents i la prestació d’assistència tècnica perquè puguin comprendre’ls correctament. 

6.  Els organismes públics, els concessionaris de serveis públics i els particulars han de facilitar la documentació i la informació necessàries per a la redacció dels plans d’ordenació urbanística. 

7.  En matèria de planejament i de gestió urbanístics, els poders públics han de respectar la iniciativa privada, promoure-la en la mesura més àmplia possible i substituir-la en els casos d’insuficiència o d’incompliment, sens perjudici dels supòsits d’actuació pública directa. 

8.  La gestió urbanística es pot encomanar tant a la iniciativa privada com a organismes de caràcter públic i a entitats, societats o empreses mixtes. 

Article 9 

Directrius per al planejament urbanístic 

1.  Les administracions amb competències en matèria urbanística han de vetllar perquè les determinacions i l’execució del planejament urbanístic permetin assolir, en benefici de la seguretat i el benestar de les persones, uns nivells adequats de qualitat de vida, de sostenibilitat ambiental i de preservació enfront dels riscs naturals i tecnològics. 

2.  És prohibit d’urbanitzar i d’edificar en zones inundables i en zones de risc per a la seguretat i el benestar de les persones, salvant les obres vinculades a la protecció i la prevenció dels riscs. 

3.  El planejament urbanístic ha de preservar els valors paisatgístics d’interès especial, el sòl d’alt valor agrícola, el patrimoni cultural i la identitat dels municipis, i ha d’incorporar les prescripcions adequades perquè les construccions i les instal·lacions s’adaptin a l’ambient on estiguin situades o bé on s’hagin de construir i no comportin un demèrit per als edificis o les restes de caràcter històric, artístic, tradicional o arqueològic existents a l’entorn. 

4.  Si l’avaluació d’impacte ambiental és preceptiva, el planejament urbanístic ha de contenir les determinacions adequades per a fer efectives les mesures que contingui la declaració corresponent. 

5.  Les administracions urbanístiques han de vetllar perquè la distribució en el territori dels àmbits destinats a espais lliures i a equipaments s’ajusti a criteris que en garanteixin la funcionalitat en benefici de la col·lectivitat. 

Article 10 

Regles d’interpretació del planejament urbanístic 

1.  Els dubtes en la interpretació del planejament urbanístic produïts per imprecisions o per contradiccions entre documents d’igual rang normatiu es resolen atenent els criteris de menor edificabilitat, de major dotació per a espais públics i de major protecció ambiental i aplicant el principi general d’interpretació integrada de les normes. En el supòsit que es doni un conflicte irreductible entre la documentació imperativa del planejament urbanístic i que no pugui ésser resolt atenent els criteris generals determinats per l’ordenament jurídic, preval el que estableixi la documentació escrita, llevat que el conflicte es refereixi a quantificació de superfícies de sòl, supòsit en el qual cal atenir-se a la superfície real. 

2.  En el supòsit que diverses normes o mesures restrictives o protectores, tant les derivades de la legislació sectorial o de llurs instruments específics de planejament com les de caràcter urbanístic, concorrin en un mateix territori i comportin diferents graus de preservació, s’ha de ponderar l’interès públic que hagi de prevaler i cercar la utilització més racional possible del territori. 

Article 11 

Nul·litat de les reserves de dispensació 

Són nul·les de ple dret les reserves de dispensació contingudes en els plans i les normes d’ordenació urbanística, i també les que concedeixin les administracions públiques al marge d’aquests plans i normes. 

Article 12 

Acció pública 

1.  Qualsevol ciutadà o ciutadana, en exercici de l’acció pública en matèria d’urbanisme, pot exigir davant els òrgans administratius i davant la jurisdicció contenciosa administrativa el compliment de la legislació i del planejament urbanístics, exercici que s’ha d’ajustar al que estableixi la legislació aplicable. 

2.  L’acció pública a què es refereix l’apartat 1, si és motivada per l’execució d’obres que es considerin il·legals, es pot exercir mentre se’n perllongui l’execució i, posteriorment, fins al venciment dels terminis de prescripció determinats pels articles 199 i 219, sens perjudici del que estableix l’article 202.    

Article 13 

Jerarquia normativa i coherència del planejament urbanístic 

1.  El principi de jerarquia normativa informa i ordena les relacions entre els diferents instruments urbanístics de planejament i de gestió regulats per aquesta Llei. 

2.  Els plans d’ordenació urbanística han d’ésser coherents amb les determinacions del pla territorial general i dels plans territorials parcials i sectorials i facilitar-ne l’acompliment. 

Títol primer 

De les administracions amb competències urbanístiques 

Capítol I 

Disposicions generals 

Article 14 

Exercici de les competències urbanístiques 

1.  L’exercici de les competències urbanístiques correspon a l’Administració de la Generalitat i als municipis i les comarques, sens perjudici de les competències que es puguin atribuir en aquesta matèria a altres ens locals. 

2.  Els municipis i les comarques, sota els principis d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius, de proporcionalitat i de subsidiarietat, exerceixen llurs competències urbanístiques en els termes determinats per la legislació de règim local i per aquesta Llei. La competència urbanística dels ajuntaments comprèn totes les facultats de naturalesa local que no hagin estat expressament atribuïdes per aquesta Llei a altres organismes. 

3.  Les administracions amb competències urbanístiques, en virtut dels principis de col·laboració i coordinació, i de la potestat organitzadora que els correspon, poden, en aquest àmbit, constituir gerències, consorcis i mancomunitats, delegar competències i utilitzar qualsevol altra fórmula de gestió directa o indirecta admesa legalment. 

4.  Les administracions públiques d’àmbit territorial superior al municipal han de prestar assistència tècnica i jurídica suficient als municipis que, per llur dimensió o per manca de recursos, no puguin exercir plenament les competències urbanístiques que els corresponen. 

5.  Les administracions implicades en el desenvolupament del planejament urbanístic poden convenir la realització d’auditories urbanístiques per a millorar llur capacitat de gestió, d’acord amb el que estableix el reglament. El resultat d’aquestes auditories ha d’ésser de coneixement general. 

Article 15 

Actuació de l’Administració de la Generalitat vers els ens locals 

1.  L’Administració de la Generalitat fomenta l’acció urbanística dels ens locals, coopera en l’exercici de llurs competències en aquesta matèria i, en supòsits d’inactivitat o d’incompliment, se subroga en la competència corresponent, si l’ens afectat no la compleix en el termini d’un mes d’haver-li fet el requeriment pertinent. En el cas de l’exercici de la competència en matèria de protecció de la legalitat urbanística, els terminis de compliment són els establerts específicament. 

2.  Si l’Administració de la Generalitat executa subsidiàriament les competències urbanístiques locals, amb els requisits i els pressupòsits establerts per la legislació municipal i de règim local, pot designar , per a un termini concret, un gerent o una gerent, o bé pot transferir les atribucions necessàries de la corporació municipal a la comissió territorial d’urbanisme corresponent, o a una altra entitat supralocal del seu àmbit territorial, que les ha d’exercir mitjançant una comissió especial, en la qual hi ha de tenir representació l’ajuntament. 

3.  Amb caràcter general, les relacions interadministratives en l’exercici de les competències urbanístiques respectives s’ajusten al que disposen la normativa de règim local, la normativa de procediment administratiu i, si escau, la normativa reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa, sens perjudici del que estableix l’article 60.5 per a la concertació d’actuacions de sòl i habitatge entre els ajuntaments i l’Administració de la Generalitat. 

Capítol II 

Òrgans urbanístics de la Generalitat 

Article 16 

Òrgans i entitats urbanístics especials de la Generalitat 

1.  Sens perjudici de la competència urbanística atribuïda al Govern, l’activitat urbanística es desenvolupa sota la direcció del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. 

2.  Són òrgans urbanístics de la Generalitat, enquadrats en el Departament de Política Territorial i Obres Públiques: 

a) El conseller o consellera titular del Departament. 

b) La Comissió d’Urbanisme de Catalunya. 

c) Les comissions territorials d’urbanisme. 

d) La Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona. 

e) La Direcció General d’Urbanisme. 

3.  L’Institut Català del Sòl, entitat de dret públic sotmesa al règim que estableix el punt primer de l’article 1.b de la Llei 4/1985, del 29 de març, de l’estatut de l’empresa pública catalana, és una entitat urbanística especial de la Generalitat i actua d’acord amb el que estableixen els articles 22 i 23.    

4.  Contra els actes i els acords, expressos o presumptes, de les comissions territorials d’urbanisme i del director o directora general d’Urbanisme, inclosos els relatius a les resolucions definitives sobre plans i altres instruments urbanístics, es pot interposar recurs d’alçada davant el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques. Contra els actes i els acords del conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques i els del Govern de la Generalitat, es pot interposar recurs potestatiu de reposició previ a la via contenciosa administrativa. 

Article 17 

Comissió d’Urbanisme de Catalunya 

1.  La Comissió d’Urbanisme de Catalunya és l’òrgan superior, de caràcter consultiu, en matèria d’urbanisme. 

2.  La composició de la Comissió d’Urbanisme de Catalunya s’estableix per reglament, el qual ha de garantir que hi siguin representats els departaments i els ens locals amb competències urbanístiques i que hi tinguin participació persones d’un reconegut prestigi professional o acadèmic en matèria d’urbanisme, d’habitatge i de medi ambient. Els alcaldes dels ajuntaments afectats han d’ésser convocats, amb veu però sense vot, a les sessions en les quals es considerin el primer establiment i les revisions del pla d’ordenació urbanística municipal i del programa d’actuació urbanística municipal, sens perjudici d’altres supòsits que puguin ésser regulats per reglament. 

3.  La Comissió d’Urbanisme de Catalunya informa preceptivament, amb caràcter previ, en els supòsits determinats per la normativa vigent. Si el conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques dissenteix de l’informe preceptiu de la Comissió, la resolució de l’assumpte correspon al Govern. 

4.  El conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques pot sotmetre a consulta a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya els assumptes en matèria d’urbanisme que cregui convenients. 

Article 18 

Comissions territorials d’urbanisme 

1.  Les comissions territorials d’urbanisme, en el marc legal de llurs competències, compleixen funcions de caràcter informatiu, consultiu, gestor i resolutiu, i, a instància dels ajuntaments, també compleixen funcions interpretatives. 

2.  La composició de les comissions territorials d’urbanisme es determina per reglament, amb els mateixos criteris que estableix l’article 17.2 per a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya. 

Article 19    

Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona 

La Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona exerceix les competències que li atribueix la Llei 22/1998, del 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona. 

Article 20 

Direcció General d’Urbanisme 

1.  La Direcció General d’Urbanisme és l’òrgan directiu de l’Administració de la Generalitat que tramita els assumptes que corresponen a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya, al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques i al Govern, coordina i impulsa l’activitat de les comissions territorials d’urbanisme i de la Subcomissió d’Urbanisme del municipi de Barcelona i gestiona i executa els acords adoptats en matèria d’urbanisme pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques i pel Govern. 

2.  La Direcció General d’Urbanisme pot proposar l’adopció de resolucions a les autoritats competents, i exerceix les atribucions que aquestes li deleguen o li encomanen. 

3.  La Direcció General d’Urbanisme pot sotmetre a consulta a les comissions territorials d’urbanisme els assumptes de llur competència que cregui pertinents. 

Article 21 

Atribucions de les comissions territorials d’urbanisme i de la Direcció General d’Urbanisme 

Les comissions territorials d’urbanisme i la Direcció General d’Urbanisme orienten i fomenten el planejament i l’execució de les obres necessàries per al desenvolupament urbà, en fan la inspecció, inclosa la de l’exercici de les facultats dominicals relatives a l’ús del sòl i de l’edificació, i n’han d’informar l’ajuntament afectat. 

Capítol III 

Entitats urbanístiques especials i condició d’administració actuant 

Article 22 

Entitats urbanístiques especials 

1.  L’Institut Català del Sòl és una entitat urbanística especial de la Generalitat. També són entitats urbanístiques especials els consorcis urbanístics i les societats de capital íntegrament públic de caràcter local, si es configuren com a tals en constituir-se. 

2.  Les entitats urbanístiques especials poden assumir competències urbanístiques en matèria de planejament i de gestió urbanístics en els supòsits en què operen com a administració actuant. 

3.  Correspon al Govern acordar la participació de l’Administració de la Generalitat en consorcis urbanístics amb altres administracions públiques, d’acord amb la legislació d’organització, procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat. 

Article 23 

Condició d’administració actuant 

1.  La condició d’administració actuant correspon: 

a) Als ajuntaments, en l’exercici de llurs competències urbanístiques en matèria de planejament i de gestió. 

b) A l’Institut Català del Sòl, si ho determina el planejament urbanístic, si es determina en virtut de l’article 136.3 i en els casos en què l’Administració de la Generalitat se subrogui en les competències urbanístiques municipals, d’acord amb el que estableix l’article 152.2.    

c) Als consorcis urbanístics i a les societats de capital íntegrament públic de caràcter local, si ho determina un acord exprés de l’ajuntament, que s’ha de sotmetre a la publicitat requerida per a l’executivitat de l’instrument urbanístic de planejament o de gestió de què es tracti. 

2.  Les entitats urbanístiques especials, si operen com a administració actuant, poden formular qualsevol figura de planejament urbanístic, formular, tramitar i aprovar definitivament els instruments de gestió corresponents, fer el seguiment de la gestió dels particulars o bé executar el planejament directament o indirectament, i també, en el cas dels consorcis urbanístics, si ho determinen llurs estatuts, tramitar les figures del planejament. 

3.  L’Institut Català del Sòl, si opera com a administració actuant, té dret a rebre el sòl de cessió obligatòria i gratuïta corresponent al percentatge aplicable sobre l’aprofitament urbanístic de l’àmbit d’actuació corresponent, dret de què també gaudeixen, si ho decideix l’ajuntament, les entitats a què es refereix l’apartat 1.c. En aquests casos, el sòl cedit s’ha d’integrar en el patrimoni públic de sòl respectiu, d’acord amb els articles 153 i següents. 

Títol segon 

Del règim urbanístic del sòl 

Capítol I 

Classificació del sòl 

Article 24 

Classificació del sòl 

1.  Els plans d’ordenació urbanística municipal classifiquen tot el sòl del territori corresponent en: 

a) Sòl urbà. 

b) Sòl no urbanitzable. 

c) Sòl urbanitzable. 

2.  El règim urbanístic del sòl depèn de la classificació, de la qualificació en zones o sistemes i de la inclusió en un polígon d’actuació urbanística en sòl urbà o en un sector de planejament urbanístic derivat. 

Article 25 

Concepte de sòl urbà  

Constitueixen el sòl urbà: 

a) Els terrenys que, havent estat sotmesos al procés d’integració en el teixit urbà, compten amb tots els serveis urbanístics bàsics o bé són compresos en àrees consolidades per l’edificació d’almenys dues terceres parts de llur superfície edificable. 

b) Els terrenys que, en execució del planejament urbanístic, assoleixen el grau d’urbanització que aquest determina. 

Article 26 

Serveis urbanístics bàsics 

1.  Són serveis urbanístics bàsics: 

a) La xarxa viària que tingui un nivell de consolidació suficient per a permetre la connectivitat amb la trama viària bàsica municipal. 

b) Les xarxes d’abastament d’aigua i de sanejament. 

c) El subministrament d’energia elèctrica. 

2.  Els serveis urbanístics bàsics han de tenir les característiques adequades per a l’ús del sòl previst pel planejament urbanístic que el classifica. 

Article 27 

Normes d’aplicació directa al sòl urbà  

1.  Si un pla d’ordenació urbanística municipal, atesa l’escassa complexitat urbanística del municipi, només delimita el sòl no urbanitzable i el sòl urbà, aquest darrer comprèn els nuclis de població existents que compten amb els serveis urbanístics bàsics definits per l’article 26.1 o que s’integren en àrees consolidades per l’edificació d’almenys dues terceres parts de llur superfície edificable. 

2.  En el supòsit a què es refereix l’apartat 1, les edificacions compreses en l’àmbit del sòl urbà no poden tenir més de tres plantes ni superar en alçada la mitjana de la de les edificacions veïnes, sens perjudici de les altres limitacions que siguin aplicables. 

Article 28 

Concepte de nucli de població 

S’entén per nucli de població, als efectes d’aquesta Llei, una concentració isolada de població, amb usos urbans, dins un municipi, que requereix l’existència de serveis urbanístics i assistencials. 

Article 29 

Concepte de solar 

Tenen la consideració de solar, als efectes d’aquesta Llei, els terrenys classificats com a sòl urbà que siguin aptes per a l’edificació, segons llur qualificació urbanística, i que compleixin els requisits següents: 

a) Que estiguin urbanitzats d’acord amb les determinacions establertes pel planejament urbanístic, o en tot cas, si aquest no les especifica, que disposin dels serveis urbanístics bàsics assenyalats per l’article 26.1 i afrontin amb una via que compti amb enllumenat públic i estigui íntegrament pavimentada, inclosa la zona de pas de vianants. Aquest precepte no s’aplica al sòl classificat pel planejament urbanístic general com a urbanitzable o com a no urbanitzable que confronti amb carreteres i vies de connexió interlocal i amb vials que delimitin el sòl urbà. 

b) Que tinguin assenyalades alineacions i rasants, si el planejament urbanístic les defineix. 

c) Que siguin susceptibles de llicència immediata perquè no han estat inclosos en un pla de millora urbana ni en un polígon d’actuació urbanística pendents de desenvolupament. 

d) Que, per a edificar-los, no s’hagin de cedir altres terrenys per a destinar-los a carrers o a vies amb vista a regularitzar alineacions o a completar la xarxa viària. 

Article 30 

Concepte de sòl urbà consolidat 

Constitueixen el sòl urbà consolidat: 

a) Els terrenys que tenen la condició de solar, d’acord amb l’article 29.    

b) Els terrenys als quals només manca, per a assolir la condició de solar, completar o acabar la urbanització en els termes assenyalats per l’article 29.a, tant si han estat inclosos amb aquesta finalitat en un polígon d’actuació urbanística o en un pla de millora urbana com si no ho han estat. 

Article 31 

Concepte de sòl urbà no consolidat 

Té la condició de sòl urbà no consolidat el sòl urbà altre que el consolidat. 

Article 32 

Concepte de sòl no urbanitzable 

1.  Constitueixen el sòl no urbanitzable: 

a) Els terrenys que el pla d’ordenació urbanística municipal classifica com a tals per raó de: 

Primer. La incompatibilitat amb llur transformació. 

Segon. La inadequació al desenvolupament urbà. 

b) Els terrenys reservats per a sistemes urbanístics generals no inclosos en sòl urbà ni en sòl urbanitzable. 

2.  La incompatibilitat d’un terreny amb la seva transformació, als efectes del que estableix el punt primer de l’apartat 1.a, pot derivar, entre altres, dels factors següents: 

a) Un règim especial de protecció aplicat per la legislació sectorial i pel planejament territorial. 

b) Les determinacions dels plans directors, d’acord amb el que estableix l’article 56. 

c) La seva subjecció a limitacions o servituds per a la protecció del domini públic. 

3.  La inadequació d’un terreny al desenvolupament urbà, i la classificació consegüent com a sòl no urbanitzable, pot derivar de: 

a) El fet que hi concorrin els valors considerats per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions. 

b) L’objectiu de garantir la utilització racional del territori i la qualitat de vida, d’acord amb el model de desenvolupament urbanístic sostenible definit per l’article 3. 

4.  El valor agrícola dels terrenys que siguin afectats per indicacions geogràfiques protegides o per denominacions d’origen pot fonamentar també la classificació com a sòl no urbanitzable a què es refereix l’apartat 3. 

Article 33 

Concepte de sòl urbanitzable 

1.  Constitueixen el sòl urbanitzable els terrenys que el pla d’ordenació urbanística municipal corresponent consideri necessaris i adequats per a garantir el creixement de la població i de l’activitat econòmica, d’acord amb el que estableix l’article 3. 

2.  El sòl urbanitzable ha d’ésser quantitativament proporcionat a les previsions de creixement de cada municipi i ha de permetre, com a part del sistema urbà o metropolità en què s’integra, el desplegament de programes de sòl i d’habitatge. 

3.  Els plans d’ordenació urbanística municipal poden distingir entre sòl urbanitzable delimitat i sòl urbanitzable no delimitat. 

4.  Per a la transformació urbanística d’un sector de sòl urbanitzable delimitat, cal la formulació, la tramitació i l’aprovació definitiva d’un pla parcial . Si es tracta de sòl urbanitzable no delimitat, el pla parcial ha d’ésser de delimitació, s’ha d’haver aprovat definitivament i ha d’acreditar que l’actuació sigui coherent amb els paràmetres determinats, d’acord amb els apartats 1.d, 1.e i 7 de l’article 58, pel pla d’ordenació urbanística municipal corresponent. 

Capítol II 

Reserves per a sistemes urbanístics generals i locals 

Article 34 

Sistemes urbanístics generals i locals 

1.  Integren els sistemes urbanístics generals els terrenys que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, per als equipaments comunitaris i per als espais lliures públics, si llur nivell de servei és d’abast municipal o superior. Els sistemes urbanístics generals configuren l’estructura general del territori i determinen el desenvolupament urbà. 

2.  Integren els sistemes urbanístics locals els terrenys que el planejament urbanístic reserva per a les comunicacions, per als equipaments comunitaris i per als espais lliures públics, si llur nivell de servei és un àmbit d'actuació de sòl urbà o de sòl urbanitzable delimitat o el conjunt de sòl urbà d’un municipi, d’acord amb el que estableixin, en aquest darrer cas, el pla d’ordenació urbanística municipal o el programa d’actuació urbanística municipal.   

3.  El sistema urbanístic de comunicacions comprèn totes les infraestructures necessàries per a la mobilitat de les persones i de les mercaderies, per transport terrestre, marítim o aeri, i comprèn també les àrees de protecció i les àrees d’aparcament de vehicles respectives. 

4.  El sistema urbanístic d’equipaments comunitaris comprèn els centres públics, els equipaments de caràcter religiós, cultural, docent, esportiu, sanitari, assistencial, de serveis tècnics i de transport i els altres equipaments que siguin d’interès públic o d’interès social. 

5.  El sistema urbanístic d’espais lliures públics comprèn els parcs, els jardins, les zones verdes i els espais per a l’esbarjo, el lleure i l’esport. La concreció dels elements que integren aquest sistema ha de tenir en compte l’existència de restes arqueològiques d’interès declarat, d’acord amb el que estableix l’article 9.3. 

6.  Els terrenys reservats per a sistemes urbanístics, si són compresos en un àmbit d’actuació urbanística sotmès al sistema de reparcel·lació, passen a titularitat pública mitjançant cessió obligatòria i gratuïta, sens perjudici del que estableix l’article 150. Si cal avançar l’obtenció de la titularitat pública, i l’ocupació directa regulada per l’esmentat article no és suficient, es pot també efectuar una actuació aïllada expropiatòria, en el qual cas l’Administració adquirent se subroga en els drets i els deures de la persona que n’era propietària. 

7.  L’adquisició dels terrenys reservats per a sistemes urbanístics que no siguin compresos en un àmbit d’actuació urbanística sotmès al sistema de reparcel·lació s’ha d’efectuar mitjançant l’actuació expropiatòria que correspongui. 

Article 35 

Inclusió de sistemes urbanístics en sectors o polígons d’actuació 

1.  El sòl reservat per a sistemes urbanístics generals que el pla d’ordenació urbanística municipal o el programa d’actuació urbanística municipal inclogui, als efectes de llur gestió, en polígons d’actuació urbanística en sòl urbà o en sectors de planejament urbanístic derivat, queda classificat com a sòl urbà o com a sòl urbanitzable, segons que escaigui, i se subjecta a les determinacions següents: 

a) Computa als efectes de determinar els sistemes urbanístics locals, al servei de l’àmbit d’actuació corresponent. 

b) S’incorpora, si escau, en la part corresponent a la delimitació poligonal del sector. 

2.  Els sectors o els polígons d’actuació urbanística que inclouen sòl reservat per a sistemes urbanístics generals poden ésser, en el supòsit a què es refereix l’apartat 1, físicament discontinus, tant en sòl urbà com en sòl urbanitzable. 

3.  L’aplicació del sistema de reparcel·lació admet la discontinuïtat dels polígons d’actuació als efectes de les cessions obligatòries de sòl, tant per a sistemes locals com per al patrimoni públic de sòl i d’habitatge, i amb vista al repartiment equitatiu de la cessió i de les càrregues i els beneficis derivats de l’ordenació. Si es tracta de sòl urbà, en aquest supòsit, i també en els casos de transferència de sostre edificable entre diverses parcel·les, cal l’aprovació d’un pla de millora urbana que ho justifiqui. 

4.  Els índexs d’edificabilitat bruta, els usos i les densitats als quals es refereixen els apartats 4 i 6 de l’article 58 s’apliquen a la superfície total de cada sector. 

5.  El sòl susceptible d’aprofitament privat en cada sector de sòl urbanitzable es fixa en funció de l’edificabilitat neta i de la intensitat dels usos previstos i en atenció a la viabilitat econòmica de l’operació, i no pot ésser inferior, en els supòsits de sectors físicament continus, al 45% de la superfície total del sector, inclosa la corresponent al 10% de cessió obligatòria i gratuïta d’aprofitament a l’administració actuant. 

Capítol III 

Aprofitament urbanístic 

Article 36 

Aprofitament urbanístic 

1.  S’entén per aprofitament urbanístic la resultant de ponderar l’edificabilitat, els usos i la intensitat dels usos que assigni al sòl el planejament urbanístic; també integra l’aprofitament urbanístic la densitat de l’ús residencial, expressada en nombre d’habitatges per hectàrea. 

2.  El planejament general assigna l’aprofitament urbanístic i, a més, el distribueix entre les diferents zones en el sòl urbà consolidat. 

3.  El planejament urbanístic derivat distribueix l’aprofitament urbanístic entre les diverses zones del sector. 

4.  Als efectes del que estableix l’apartat 1 pel que fa a la determinació de l’aprofitament urbanístic, no s’han de ponderar l’edificabilitat i els usos dels equipaments públics. 

Article 37 

Regles de ponderació de l’aprofitament urbanístic 

A l’efecte de la gestió urbanística, la ponderació de l’aprofitament urbanístic en un àmbit d’actuació urbanística o de desplegament urbanístic, tant si són sectors de planejament urbanístic com polígons d’actuació urbanística, s’ha d’ajustar a la regla següent: 

a) Si l’àmbit d’actuació comprèn diverses zones, s’ha d’establir el valor relatiu homogeneïtzat de cadascuna. 

b) Els valors homogeneïtzats a què es refereix la lletra a han d’expressar la intensitat dels usos, la rigidesa a la demanda de cadascun dels usos, llur localització i la repercussió admissible del valor de la urbanització o, si s’escau, la reurbanització. 

Capítol IV 

Drets i deures dels propietaris 

Article 38 

Consideracions generals sobre els drets i els deures dels propietaris 

1.  Els drets i els deures dels propietaris de sòl són els que estableix aquesta Llei, en el marc de la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions, i s’han d’exercir i complir, respectivament, d’acord amb les determinacions d’aquesta Llei pel que fa al planejament, la gestió i l’execució en matèria urbanística. A aquests efectes, els propietaris de sòl estan obligats a destinar-lo a l’ús previst per l’ordenació urbanística, havent complert les càrregues que aquesta imposa. 

2.  Els requisits per a l’alienació de finques i per a la subrogació dels nous titulars en els drets i els deures urbanístics dels propietaris anteriors s’han d’ajustar al que estableix la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i de valoracions. 

Article 39 

Usos del subsòl 

1.  El subsòl és regulat pel planejament urbanístic i resta sotmès a les servituds administratives necessàries per a la prestació de serveis públics o d’interès públic, sempre que aquestes servituds siguin compatibles amb l’ús de l’immoble privat servent d’acord amb l’aprofitament urbanístic atribuït. Altrament, s’ha de procedir a l’expropiació corresponent. 

2.  L’ús de l’aprofitament urbanístic i la implantació d’infraestructures en el subsòl estan condicionats en qualsevol cas a la preservació de riscs, i també a la protecció de les restes arqueològiques d’interès declarat i dels aqüífers classificats, d’acord amb la legislació sectorial respectiva. 

Article 40 

Limitacions del dret d’aprofitament urbanístic 

1.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat, en els supòsits regulats per l’article 43, tenen dret al 90%, com a mínim, de l’aprofitament urbanístic del sector o el polígon d’actuació urbanística, referit a llurs finques. 

2.  Els propietaris de sòl urbanitzable delimitat tenen dret al 90% de l’aprofitament urbanístic del sector, referit a llurs finques. 

Article 41 

Dret d’edificació en sòl urbà  

1.  El sòl urbà pot ésser edificat, d’acord amb les determinacions del planejament urbanístic, i mitjançant l’atorgament de la llicència d’edificació corresponent, si assoleix la condició de solar. Nogensmenys, s’admet que les obres d’edificació siguin simultànies a les d’urbanització o de reurbanització, si prèviament es presta la garantia i s’executen els elements d’urbanització que siguin determinats per reglament. 

2.  Si per a l’edificació de sòl urbà és necessària la reparcel·lació del sòl, aquesta ha d’haver estat aprovada per acord que hagi guanyat fermesa en via administrativa. 

3.  Les condicions d’edificació que estableixin les llicències municipals es poden fer constar, d’acord amb la legislació hipotecària, en el Registre de la Propietat. Si es transmeten finques en curs d’edificació, els compradors han d’assumir el compliment d’aquestes condicions; igualment, en les escriptures d’obra nova en construcció, els propietaris han d’explicitar l’assumpció de les dites condicions o bé acreditar que les han complertes en declarar l’obra conclosa. En tots dos casos, s’ha d’incorporar a les escriptures corresponents el testimoniatge de les llicències d’obres i, si s’escau, de la parcel·lació urbanística, o bé el pronunciament municipal que la declari innecessària. 

Article 42 

Drets i deures dels propietaris de sòl urbà i deures dels propietaris de sòl urbà consolidat 

1.  Els propietaris de sòl urbà tenen dret a executar o acabar les obres d’urbanització perquè els terrenys assoleixin la condició de solar, i a edificar, sota les condicions establertes per aquesta Llei i pel planejament urbanístic, els solars resultants. Els propietaris resten subjectes al compliment de les normes sobre rehabilitació urbana establertes pel pla d’ordenació urbanística municipal o bé pel programa d’actuació urbanística municipal per a àmbits determinats. 

2.  Els propietaris de sòl urbà consolidat han d’acabar o completar a llur càrrec la urbanització necessària perquè els terrenys assoleixin la condició de solar, sota el principi del repartiment equitatiu de les càrregues i els beneficis urbanístics, i han d’edificar els solars resultants en els terminis i d’acord amb les determinacions que hagin fixat el planejament urbanístic o el programa d’actuació urbanística municipal. 

Article 43 

Cessió de sòl amb aprofitament en sòl urbà no consolidat 

1.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat han de cedir a l’ajuntament, gratuïtament, el sòl corresponent als percentatges següents sobre l’aprofitament urbanístic dels àmbits de desenvolupament inclosos en plans de millora urbana o en polígons d’actuació urbanística: 

a) El 10% de l’aprofitament corresponent als nous usos que el pla d’ordenació urbanística municipal possibiliti, si l’ordenació genera plusvàlues immobiliàries. 

b) El 10% de l’aprofitament corresponent a l’edificabilitat addicional permesa pel pla d’ordenació urbanística municipal, tant la referida als mateixos usos com a nous usos. 

2.  Els percentatges que determina l’apartat 1 són acumulatius i tenen com a límit el 10% de l’aprofitament total de l’àmbit d’actuació urbanística. Tant la novetat dels usos com l’edificabilitat addicional s’han d’entendre amb relació al planejament urbanístic immediatament anterior. 

Article 44 

Deures dels propietaris de sòl urbà no consolidat i de sòl urbanitzable delimitat 

1.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat i els propietaris de sòl urbanitzable delimitat tenen els deures comuns següents: 

a) Repartir equitativament els beneficis i les càrregues derivats del planejament urbanístic. 

b) Cedir a l’ajuntament, de manera obligatòria i gratuïta, tot el sòl reservat pel planejament urbanístic per als sistemes urbanístics locals al servei de l’àmbit de desenvolupament en què siguin compresos els terrenys, amb les especificitats següents: 

Primer. En sòl urbà, l’àmbit d’actuació és el del polígon d’actuació urbanística o el sector del pla de millora urbana, que, d’acord amb el que estableixen els articles 34.2 i 35.3, poden ésser físicament discontinus. 

Segon. En sòl urbanitzable delimitat, l’àmbit d’actuació és el sector del pla parcial corresponent. 

c) Cedir a l’ajuntament, de manera obligatòria i gratuïta, el sòl necessari per a l’execució dels sistemes urbanístics generals que el planejament urbanístic general inclogui dins l’àmbit d’actuació en què siguin compresos els terrenys. 

d) Costejar i, si s’escau, executar la urbanització, sens perjudici del dret a rescabalar-se de les despeses d’instal·lació de les xarxes d’abastament d’aigua i de subministrament d’energia elèctrica, amb càrrec a les empreses subministradores, en la part que, segons la reglamentació específica d’aquests serveis, no hagi d’anar a càrrec dels usuaris. 

e) Edificar els solars en els terminis establerts pel planejament urbanístic. 

f) Conservar les obres d’urbanització, agrupats legalment com a junta de conservació, en els supòsits en què s’hagi assumit voluntàriament aquesta obligació o bé ho imposin justificadament el pla d’ordenació urbanística o el programa d’actuació urbanística, vinculant-la objectivament a la manca de consolidació del sòl o a la insuficiència de la urbanització. 

2.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat no inclòs en àmbits d’actuació urbanística estan obligats a cedir gratuïtament a l’ajuntament, de manera prèvia a l’edificació, únicament els terrenys destinats a carrers o qualsevol tipus de via de sistema de comunicació que siguin necessaris perquè aquest sòl adquireixi la condició de solar. 

3.  Els propietaris de sòl urbà no consolidat no inclòs en àmbits d’actuació urbanística estan també obligats a cedir gratuïtament a l’ajuntament, de manera prèvia a l’edificació, els terrenys destinats a ampliar vials, si la cessió és compensada per les condicions d’edificació diferencials establertes pels plans. 

Article 45 

Deures addicionals dels propietaris de sòl urbanitzable delimitat 

1.  Els propietaris de sòl urbanitzable delimitat tenen, a més dels que imposa l’article 44, els deures següents: 

a) Cedir a l’administració actuant, gratuïtament, dins el sector de sòl urbanitzable en què siguin compresos els terrenys, el sòl necessari per a edificar el sostre corresponent al 10% de l’aprofitament urbanístic del sector. 

b) Costejar i, si escau, executar les infraestructures de connexió amb els sistemes urbanístics generals exteriors a l’actuació urbanística, i també les obres per a l’ampliació o el reforçament d’aquests sistemes que siguin necessàries com a conseqüència de la magnitud de la dita actuació, d’acord amb les determinacions del planejament general. 

2.  L’emplaçament del sòl que s’hagi de cedir en virtut del que estableix l’apartat 1.a s’ha de concretar en el procés de reparcel·lació, o bé, si aquesta és innecessària, per acord entre l’administració actuant i els propietaris afectats. 

3.  La cessió de sòl a què es refereix l’apartat 1.a pot ésser substituïda pel seu equivalent en altres terrenys fora del sector en el supòsit que la promoció urbanística hagi de donar lloc a un únic establiment industrial, comercial o hoteler, o també en el supòsit que es tracti de millorar la política d’habitatge, en els quals casos aquest equivalent s’ha de destinar a conservar o ampliar el patrimoni públic de sòl. En tots dos casos, el planejament urbanístic derivat ha d’expressar, amb caràcter indicatiu, la posició i el valor dels terrenys substitutoris, que caldrà precisar en el procés de reparcel·lació. 

Article 46 

Participació de l’administració actuant en el cost de la urbanització 

1.  L’administració actuant participa en les càrregues d’urbanització dels terrenys amb aprofitament urbanístic que rep en compliment dels deures de cessió dels propietaris, llevat que el sòl estigui reservat expressament, i consti degudament en el Registre de la Propietat, per a atendre necessitats d’habitatge, mitjançant promoció pública d’habitatges en règim de lloguer o de cessió temporal d’ús, i que, en aquest cas, l’administració mantingui la titularitat dominical del sòl al llarg d’un termini mínim de trenta anys. A aquests efectes, s’admeten també les fórmules jurídiques que comporten la dissociació del domini. 

2.  En el supòsit que la reserva a què es refereix l’apartat 1 sigui parcial, la participació de l’administració actuant en les càrregues d’urbanització ha d’ésser proporcional al percentatge de sòl no reservat. 

Article 47 

Règim d’ús del sòl no urbanitzable 

1.  Els propietaris de sòl no urbanitzable tenen el dret d’ús, de gaudi i de disposició de llurs propietats, d’acord amb la naturalesa rústica dels terrenys, sempre sota els imperatius derivats del principi d’utilització racional dels recursos naturals i dins els límits establerts per aquesta Llei, per la legislació sectorial, pel planejament urbanístic i per la legislació que sigui aplicable a l’exercici de les facultats de disposició d’aquesta classe de sòl. 

2.  Es prohibeixen les parcel·lacions urbanístiques en sòl no urbanitzable. 

3.  És permès, en sòl no urbanitzable, amb els requisits fixats per aquesta Llei, de reconstruir i rehabilitar les masies i cases rurals que calgui preservar i recuperar per raons arquitectòniques, històriques o paisatgístiques i hagin estat incloses pel planejament urbanístic en el catàleg a què es refereix l’article 50.2, amb vista a destinar-les a habitatge familiar, a un ús residencial turístic o d’hostaleria rural o a activitats d’educació en el lleure. 

4.  El sòl no urbanitzable pot ésser objecte d’actuacions específiques per a destinar-lo a les activitats o els equipaments d’interès públic que s’hagin d’emplaçar en el medi rural. A aquest efecte, són d’interès públic: 

a) Les activitats col·lectives de caràcter esportiu, cultural, d’educació en el lleure i d’esbarjo que es desenvolupin a l’aire lliure, amb les obres i instal·lacions mínimes i imprescindibles per a l’ús de què es tracti. 

b) Els equipaments i serveis comunitaris no compatibles amb els usos urbans. 

c) Les infraestructures d’accessibilitat. 

d) Les instal·lacions i les obres necessàries per a serveis tècnics com les telecomunicacions, la infraestructura hidràulica general, les xarxes de subministrament d’energia elèctrica, d’abastament i subministrament d’aigua i de sanejament, el tractament de residus, la producció d’energia a partir de fonts renovables i les altres instal·lacions ambientals d’interès públic. 

5.  L’autorització de les actuacions específiques d’interès públic a què es refereix l’apartat 4 ha de justificar degudament que l’àmbit d’actuació no està sotmès a un règim especial de protecció amb el qual siguin incompatibles, per raó dels seus valors paisatgístics, històrics, arqueològics, científics, ambientals o culturals, per l’existència de riscs naturals o pel fet d’estar subjecte a limitacions o a servituds per a la protecció del domini públic. 

6.  En sòl no urbanitzable, ultra les actuacions d’interès públic a què es refereix l’apartat 4, només es poden admetre com a noves construccions, respectant en qualsevol cas les incompatibilitats i les determinacions de la normativa urbanística i sectorial aplicable: 

a) Les construccions pròpies d’una activitat agrícola, ramadera, d’explotació de recursos naturals o, en general, rústica. 

b) Les construccions destinades a habitatge familiar que estiguin directament i justificadament associades a una de les activitats d’explotació enumerades per la lletra a. 

c) Les estacions de subministrament de carburants i de prestació d’altres serveis de la xarxa viària. 

d) Les construccions i les instal·lacions vinculades a l’execució, el manteniment i el funcionament de les obres públiques. 

e) Les construccions destinades a les activitats de turisme rural o de càmping autoritzades pel pla d’ordenació urbanística municipal, que exigeixen en tot cas la tramitació prèvia d’un pla especial urbanístic. 

7.  L’autorització d’obres i usos en sòl no urbanitzable ha de garantir en qualsevol cas la preservació d’aquest sòl respecte al procés de desenvolupament urbà i la màxima integració ambiental de les construccions i les activitats autoritzades. 

8.  L’autorització de les obres i els usos en els casos regulats pels articles 48, 49 i 50 està subjecta, prèviament a la tramitació de la llicència urbanística municipal, al procediment que estableixen els dits preceptes. L’autorització d’altres actuacions urbanístiques permeses en sòl no urbanitzable està únicament subjecta, des d’un punt de vista urbanístic, a la llicència municipal. 

9.  El sòl no urbanitzable no pot ésser dedicat a usos que, atenent els valors que el pla d’ordenació urbanística municipal protegeix o preserva i les finalitats que persegueix, en transformin la destinació o la naturalesa o bé lesionin o impedeixin la realització dels dits valors i l’assoliment de les dites finalitats. 

Article 48 

Procediment per a l’aprovació de projectes d’actuacions específiques d’interès públic en sòl no urbanitzable 

1.  Els projectes de les actuacions específiques d’interès públic a què es refereix l’article 47.4, si no estan incloses en un pla especial urbanístic, han d’ésser sotmesos a informació pública per l’ajuntament, per un termini d’un mes, i han d’incloure la documentació següent: 

a) Una justificació específica de la finalitat del projecte i de la compatibilitat de l’actuació amb el planejament urbanístic i sectorial. 

b) Un estudi d’impacte paisatgístic. 

c) Un estudi arqueològic i un informe del Departament de Cultura, si l’actuació afecta restes arqueològiques d’interès declarat. 

d) Un informe del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, si no és comprès en un pla sectorial agrari . 

e) Un informe de l’administració hidràulica, si l’actuació afecta aqüífers classificats. 

f) Els altres informes que exigeixi la legislació sectorial. 

2.  L’aprovació prèvia dels projectes a què es refereix l’apartat 1 correspon a l’ajuntament i l’aprovació definitiva correspon a la comissió territorial d’urbanisme que pertoqui, que l’ha d’adoptar en el termini de tres mesos des que se li va presentar l’expedient complet.   En tot cas, la resolució ha de fixar les mesures correctores aplicables a fi d’evitar la degradació i la fragmentació d’espais agraris i tots els condicionants urbanístics que calgui, el compliment dels quals s’haurà de garantir adequadament. El projecte pot ésser denegat, si escau, pels motius establerts pels apartats 3 i 4 de l’article 85. 

3.  L’aprovació definitiva dels projectes a què es refereix l’apartat 1 és requisit per a poder tramitar les llicències o autoritzacions municipals relatives a l’actuació, que tanmateix poden ésser tramitades simultàniament, condicionades en qualsevol cas a l’aprovació del projecte. 

Article 49 

Procediment per a l’aprovació de determinats projectes de noves construccions en sòl no urbanitzable 

1.  Els projectes de construccions a què es refereix l’article 47.6.a, pròpies d’una activitat agrícola, ramadera, d’explotació de recursos naturals o, en general, rústica, s’han de sotmetre al procediment regulat per l’article 48 si se superen els llindars que siguin establerts pel planejament urbanístic general, referits a les característiques dels projectes, a llur ubicació i a llur impacte potencial. 

2.  Els projectes de noves construccions a què es refereix l’article 47.6.b, destinades a habitatge familiar o a l’allotjament de treballadors temporers, s’han de sotmetre en tots els casos al procediment regulat per l’article 48, inclosos els projectes a què es refereix l’apartat 1 que incorporin aquests usos. En qualsevol cas, els esmentats usos han d’estar directament i justificadament associats a l’explotació rústica de què es tracti, i les construccions han de constituir un conjunt integrat, adequat al medi rural. 

3.  El procediment d’aprovació de projectes regulat per l’article 48 s’aplica també a les actuacions següents en sòl no urbanitzable: 

a) L’obertura o la recuperació de vies d’accés, camins i dreceres, en el cas que la recuperació no estigui integrada en un projecte d’actuació admesa en aquesta classe de sòl, tramitat d’acord amb la legislació sectorial. 

b) Les estacions de subministrament de carburants i de prestació d’altres serveis de carretera. 

c) Qualsevol altra actuació que afecti restes arqueològiques d’interès declarat o aqüífers classificats. 

Article 50 

Procediment per a l’aprovació en sòl no urbanitzable de projectes de reconstrucció i rehabilitació de masies i cases rurals i de projectes d’activitats d’explotació de recursos naturals 

1.  En sòl no urbanitzable, els projectes de reconstrucció o rehabilitació de masies i cases rurals i els projectes d’activitats d’explotació de recursos naturals han d’ésser sotmesos a informació pública per l’ajuntament, per un termini de vint dies, i a l’informe de la comissió territorial d’urbanisme competent, que s’ha d’emetre en el termini de dos mesos. La llicència corresponent només es pot atorgar si el dit informe és favorable. 

2.  El planejament urbanístic general o especial ha d’identificar en un catàleg específic les masies i cases rurals susceptibles de reconstrucció o de rehabilitació i justificar les raons arquitectòniques, històriques o paisatgístiques que en determinen la preservació i la recuperació, d’acord amb el que estableix l’article 47.3. 

3.  La reconstrucció i la rehabilitació del patrimoni arquitectònic rural han de respectar el volum edificat preexistent i la composició volumètrica original prèviament determinats. Si no s’alteren les característiques originals de l’edificació, se’n pot admetre la divisió horitzontal, amb les limitacions que siguin establertes pel planejament urbanístic i d’acord amb la normativa reguladora de les condicions objectives d’habitabilitat. 

Article 51 

Directrius per a les llicències d’edificació en sòl no urbanitzable 

1.  Els materials, els sistemes constructius i la tipologia aparents de les edificacions en sòl no urbanitzable han d’ésser els propis de l’àmbit territorial on siguin emplaçats. 

2.  Les llicències municipals per a l’edificació en sòl no urbanitzable han de fixar les condicions especials que s’han d’adoptar, a càrrec dels interessats, per a l’obtenció dels subministraments necessaris i l’assoliment dels nivells de sanejament adequats, amb les degudes garanties de seguretat, salubritat i no-contaminació. En tot cas, s’aplica a aquestes condicions d’edificació el que estableix per a les edificacions en sòl urbà l’article 41.3.    

Article 52 

Règim d’ús del sòl urbanitzable 

1.  El règim d’ús del sòl urbanitzable no delimitat s’ajusta al règim d’utilització, gaudi i disposició establert per aquest capítol per al sòl no urbanitzable. Els propietaris de sòl urbanitzable no delimitat poden promoure’n la transformació, d’acord amb el que estableix l’article 33.4.    

2.  En sòl urbanitzable delimitat no és possible d’autoritzar els usos i les obres regulats per l’article 47 per al sòl no urbanitzable. 

Article 53 

Règim d’ús provisional del sòl 

1.  Es pot autoritzar de donar al sòl els usos provisionals i de fer-hi les obres de caràcter provisional que no siguin expressament prohibits per la legislació urbanística o sectorial ni pel planejament territorial, urbanístic o sectorial i que no hagin de dificultar l’execució d’aquests planejaments, tant en sòl urbanitzable delimitat, sense pla parcial urbanístic aprovat, com en terrenys emplaçats  en qualsevol classe de sòl que estiguin afectats per sistemes urbanístics generals o locals, mentre no s’hi hagi iniciat un procediment de reparcel·lació, d’ocupació directa o d’expropiació.   

2.  L’autorització a què es refereix l’apartat 1 no dóna dret en cap cas a percebre indemnització. 

3.  Només poden ésser admesos com a usos provisionals, als efectes del que estableix l’apartat 1, l’emmagatzematge o el dipòsit simples i purs de mercaderies o de béns mobles, la prestació de serveis particulars als ciutadans, les activitats del sector primari, les activitats comercials relacionades amb el sector esmentat i les activitats de lleure, esportives, recreatives i culturals. No s’admeten com a usos provisionals els usos residencials ni els usos industrials. 

4.  Les obres execut